El sector nord és accidentat pel vessant meridional de la muntanya d’Alberic. Hi ha 380 ha de regadiu, que aprofita en gran part (298 ha) la séquia reial del Xúquer; hom hi conrea 263 ha de tarongers, arròs, hortalisses i blat de moro. El secà es limita a unes 30 ha de garrofers i ametllers. Al sector muntanyós hi ha 27 ha de pinedes i 270 ha d’erms i de pasturatges. Hom explota una pedrera de calç. La ramaderia és poc important (bestiar boví, de llana i porcí); hi ha apicultura. El desenvolupament del regadiu permeté un fort creixement de la població fins el 1960, per a iniciar després una suau davallada.
El poble (1.174 h agl [2006], gavardins; 33 m alt.) és prop del Xúquer. L’església parroquial (Sant Joan i Sant Antoni), que depengué de la d’Alcosser, fou bastida el 1735 (l’anterior era més pròxima al riu).
Antiga alqueria islàmica, fou lloc de moriscs (85 focs el 1609); li fou concedida nova carta de poblament el 1612, després de l’expulsió. Formà part de la baronia d’Alberic. El despoblament d’Alcosser i de Paixarella per les sovintejades inundacions del Xúquer en feren augmentar la població. El 1982 l’esfondrament de la presa de Tous n’assolà una gran part dels edificis. En els anys següents es construí el poble en un nou emplaçament pròxim més alt i més segur, tot i que es restauraren l’església i alguns habitatges en l’assentament original.