Situació i presentació
El terme arriba al S fins a la confluència de la riera de Clarà amb el Llobregat i limita, pel N i per l’E, amb el terme d’Olvan, l’extensa prolongació meridional del qual el separa amb una faixa estreta de terra del de Sagàs. Gironella limita, a més, per l’W i el NW amb el terme de Casserres i toca pel S una punta septentrional del terme de Puig-reig.
Els principals nuclis de població són la vila de Gironella, que n’és el cap, els barris dels Bassacs i de Cuenca, les colònies Viladomiu Nou i Viladomiu Vell i la urbanització de Cal Ramons.
En el document de la consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839, ja és esmentat el terme de Gironella (Gerundella) i també ho és l’any 905 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria d’Olvan. En aquest document Gironella figura com una de les dotacions que el bisbe d’Urgell, Nantigís, donava a aquesta església. El terme incloïa diverses possessions dels barons de la Portella, cosa que fa pensar que de fet tot el lloc era vinculat a la baronia d’aquest nom. El poble passà més tard (1369) a dependre dels barons de Pinós i Mataplana.
Gironella és avui una població ben comunicada i emplaçada en una cruïlla de camins; la principal via de comunicació és l’Eix del Llobregat (C-16), però també està connectada amb Prats de Lluçanès i Vic per la carretera C-154 i amb Casserres per una carretera local. El 1974 fou clausurada l’estació de ferrocarril de la línia de Manresa a Guardiola.
El municipi té com a eix principal el Llobregat, que el travessa pel mig de N a S; cap a l’extrem meridional conflueixen, per l’esquerra, la riera del Pontarró i, una mica més avall, també per l’esquerra i després d’un marcat revolt del riu, al límit del terme, la riera de Clarà.
La població
La població (gironellencs) tingué una certa importància, com ho demostra el fet que l’any 1370, després de la Pesta Negra, hi havia encara 19 focs. Als segles següents la població s’estabilitzà i el 1553 encara era gairebé la mateixa, ja que hi havia 22 focs. La vila de Gironella conegué un llarg període de creixement durant el segle XVIII, que fou interromput per la guerra del Francès i, sobretot, per l’incendi que provocaren les tropes carlines comandades per Carles d’Espanya arran de l’ocupació de la vila l’any 1839. Però el procés d’industrialització de tota la vall del Llobregat a mitjan segle XIX afavorí una ràpida recuperació del daltabaix sofert. A partir d’aquest moment es constata un augment ininterromput de població en aquest municipi fins el 1970, la qual cosa el diferencia d’altres pobles de la comarca. El 1718 tenia 331 h, 763 h el 1857, 1.244 h el 1877, 2.953 h el 1900, 4.505 h el 1930 i 5.703 h el 1970. Posteriorment, s’inicià una lenta disminució: 5.600 h el 1981, 5.009 el 1991 i 4.858 h el 2001. Des d’aleshores la tendència s’estabilitzà (4.853 h el 2005). Pel que fa a la població ocupada del municipi, el 3,19% treballava el 2001 en el sector primari, el 30,56% en el secundari, el 18,57% en la construcció i el 47,69 en el terciari.
L’economia
El relleu del terme és poc accidentat, i una bona part de la superfície és ocupada pels conreus, principalment cereals i farratge. La vinya fou un conreu important temps enrere, però ha desaparegut. A les àrees no conreades hi ha pastures, brolles, pinedes i alzines.
És un municipi bàsicament industrial, amb predomini del tèxtil d’implantació forana i amb una estructura tradicional que prové de la industrialització del segle XIX. Sahi establiren diverses colònies: els Bassacs el 1861, Cal Mestre el 1869 i Viladomiu Vell, entre el 1869 i el 1871, i Viladomiu Nou el 1890, totes elles emplaçades al Llobregat. Altres indústries significatives són les del sector de la fusta i els mobles, de materials de construcció, metal·lúrgiques i alimentàries. Entre el sòl industrial que hi ha al municipi cal destacar el polígon industrial de Cal Guinyola i Cal Rafalet, prop del barri de Bonavista.
S’organitzen dues fires: la de la Puríssima, des del 1936, que és una mostra d’artesania, i l’Exposició Industrial i Comercial de l’Alt Llobregat, que se celebra per Sant Josep des del 1966. El mercat setmanal és el dimecres.
Pel que fa a l’ensenyament queda cobert fins al batxillerat. D’altra banda, cal destacar un centre especialitzat en arts plàstiques i disseny.
La vila de Gironella
Morfologia urbana
Campanar de l’església vella de Santa Eulàlia de Gironella
CIC-Moià
La vila de Gironella (469 m i 3.288 h el 2006), al límit NW del terme, es divideix en dues parts unides per un pont que travessa el Llobregat. A la riba dreta del riu hi ha la part moderna, al costat de la carretera. La part antiga s’alça a la riba esquerra del riu, amb cases esglaonades que s’enfilen per carrers estrets i costeruts. Algunes cases mostren encara elements medievals. El nucli es formà a l’entorn de l’església de Santa Eulàlia de Gironella, antiga parròquia i notable temple romànic, originàriament d’unes dimensions considerables. Al llarg dels segles sofrí importants modificacions, com ara l’amputació del braç meridional del transsepte, fet que alterà la primitiva planta de creu llatina. També fou modificat l’absis semicircular, que actualment és poligonal, i fou cobert més tard amb nervis gòtics. El campanar s’alça com una torre sòlida de planta rectangular. Presenta dues fileres de finestres cobertes per arcs de mig punt adovellats.
Prop d’aquesta església, dominant la vall del Llobregat, s’alçava el castell de Gironella, residència temporal dels barons de Pinós i Mataplana. Era una edificació sòlida i imposant, però a la fi del segle XV ja se n’havia iniciat la decadència i calgué reparar-lo. Actualment només se’n conserven els murs de la base a l’W i al S, i la part baixa de la torre angular entre aquests dos murs.
Campanar de l’església nova de Santa Eulàlia de Gironella
© CIC-Moià
Tota la vila era lloc fortificat i tancat ja al segle XV. Tenia un pont important damunt del Llobregat, pont que estava en construcció l’any 1389. A la fi del segle XVI Gironella passà a ésser propietat dels Agulló amb la categoria de baronia. L’any 1702 el baró Josep d’Agulló-Pinós i de Pinós fou creat marquès de Gironella per Felip V durant la cort que presidí a Barcelona. El marquesat passà posteriorment als Sentmenat, als Calvo-Encalada i als Febrer. Al segle XIX Gironella sofrí l’atac carlí de les tropes comandades pel comte d’Espanya, el qual incendià la població l’any 1839. Segons Pascual Madoz, l’incendi deixà el poble reduït a cendres i els veïns hagueren de cercar refugi als pobles pròxims; el marquès de Gironella i de Sentmenat devia cedir la pedra del seu castell en ruïnes per a la reconstrucció de les cases del poble. Però la recuperació del poble fou efectiva a partir de mitjan segle XIX gràcies a la importància que hi adquirí la indústria tèxtil. L’any 1905 s’inaugurà la primera fase de la nova església de Santa Eulàlia, obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March, i s’acabà del tot amb la construcció de l’esvelt campanar, que s’inaugurà oficialment l’any 1958. Del temple destaca també el cimbori, de dimensions considerables, i a l’interior les pintures, els vitralls i el Sant Crist, provinent de l’antiga església.
Les festes més importants de la vila són les de Pasqua, durant les quals surten les colles de caramellaires, i la festa major, el diumenge més pròxim a Sant Roc (16 d’agost). En aquestes festes es dansa el ball de l’almorratxa —o de la morratxa— que, segons alguns autors, deu datar dels volts del 1300, però probablement correspon al segle XV, i sembla que es podria vincular amb l’exercici dels mals usos feudals i relacionar-lo amb un ball festiu en què el baró confraternitzava amb el poble. El ball, que es dansa a la plaça, comença amb el passeig de tota la comitiva. Tot seguit hi ha una retirada de tots els nois llevat del que representa el senyor feudal, que queda sol amb la núvia, amb la qual balla, i amb les altres noies, amb les quals també fa un pas de dansa, i les remulla amb el perfum que porta a la morratxa. Acabat això, que ve a representar l’ofrena del primer ball de la núvia al senyor feudal, tornen els altres nois i el qui fa de nuvi pren la mà de la núvia, mentre el senyor feudal es retira. La dansa continua amb una nova coreografia.
Altres festes populars són: l’Ouada a la font del Balç el primer diumenge després de Pasqua, la revetlla de Sant Cristòfol (juliol) i la romeria a les capelles de Sant Antoni i Sant Marc del barri dels Bassacs el 25 d’abril. Podem destacar dos actes més: les Jornades Internacionals de Llengua i Cultura Catalana que es fan l’última quinzena de juliol i la primera setmana d’agost i en les quals es fan cursets per a universitaris europeus que coneguin la llengua catalana, i la concentració de motos el diumenge més proper a Sant Josep, al març.
Altres indrets del terme
Actualment hi ha les colònies de Viladomiu Vell i Viladomiu Nou, situades al llarg del riu, al S de la població, que el 2005 aplegaven 298 h. Eren fàbriques de filats i teixits de cotó. Toquen els límits meridionals del terme, a la dreta del riu (Viladomiu Vell) i a la confluència del Llobregat amb la riera de Clarà (Viladomiu Nou). En aquest sector hi ha, a més, la colònia dels Bassacs (1.028 h el 2005), que inclou el barri Cuenca anomenat també la Font dels Tórrecs. Destaca la Casa Pairal Teixidor-Bassacs, que funciona com a museu. Des del 2006 la Torre de l’Amo, a Viladomiu Nou, és la seu del centre d’interpretació de les colònies de l’Eix del Llobregat (Parc Fluvial del Llobregat).
Prop de la colònia tèxtil dels Bassacs, hi ha l’església de Sant Marc dels Bassacs, l’origen de la qual es remunta probablement al segle X. Inicialment era un eremitori, construït aprofitant una roca aïllada, la qual fou completament excavada per formar-hi un habitacle. Posteriorment, aquesta peça serví d’absis de l’església que hi fou erigida al davant. El 1749, fou edificada l’església actual de Sant Marc, la qual fou igualment construïda per tal d’aprofitar l’eremitori com a absis. A poca distància de l’església, i adossades a una roca, hi ha restes d’una construcció amb coberta i dos pisos i un sepulcre excavat lateralment a la roca. En aquesta mateixa roca, al costat, hi ha una gran escala excavada i, molt a prop, indicis de l’existència d’una torre circular de defensa, com les edificades pels carolingis al segle IX.
Al municipi hi ha un nombre força elevat de masies, entre les quals destaquen Can Gironella, Ca n’Erola, la Talaia, Can Pere Vell, Cal Viader, el Tibidabo, Sant Marc, els Clots, Cal Bellús, Cal Quintí, etc. La urbanització de Cal Ramons ocupa el lloc de les antigues masies de Can Ramon de Dalt i Can Ramon de Baix i tenia 171 h el 2005.
Hi ha també diverses fonts, com la de Ca n’Erola, la del Cuc, la de la Guitarra, les de Can Llop, de Cal Forroll, etc.