i el Gironès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Gironès

Comarca
Gironès
Comarca de Catalunya, situada en una zona de transició, entre el mar i la muntanya; cap de comarca, Girona.
Població: 
185.085 h
[2014]
Extensió: 
575 km2

La geografia

Comprèn una plana central, on és situada la capital, voltada al NW per la serra de Rocacorba, al SE per les Gavarres i la Serralada Litoral i al SW per les planes que s’estenen fins a les vores mateixes del Ter. El sector de Rocacorba, que enllaça el Gironès amb la Garrotxa i el Pla de l’Estany, és constituït per materials d’època eocènica i on gresos o pudingues solen coronar nivells de margues. Al SE apareixen unes roques paleozoiques del Silurià constituïdes fonamentalment per esquists molt plegats de color vermell, de formes arrodonides, com el puig de Sant Grau. Les falles disposades en direcció NW-SE delimiten una sèrie de blocs successivament més enfonsats en direcció a llevant. A través de les falles afloren materials volcànics, que formen part, per les característiques, del grup d’Olot. Es destaquen els puigs Moner o Borolesc, d’Adri i de can Guilana. Al S de la vall del Ter s’estén la prolongació de la plana del Baix Empordà, que arriba fins a Madremanya, constituïda per flysch eocènic amb alguns afloraments de calcàries nummulítiques recoberts en una bona part per materials pliocènics i quaternaris. Les falles, que també afecten aquest sector, ocasionen la formació de petits afloraments basàltics (Juià, Sant Martí Vell, Flaçà). En contacte brusc amb aquesta plana enfonsada i delimitat per falles, hi ha el massís de les Gavarres, constituït per materials paleozoics, fonamentalment esquists silurians. L’extrem meridional de la comarca és accidentat pels contraforts de la Serralada Litoral del N de la Tordera, afaiçonats en el batòlit granític de les Gavarres. El cim més important és el puig de Cadiretes (519 m). El pla de Girona, a l’W del massís de les Gavarres, morfològicament i tectònicament constitueix l’extrem septentrional de la Depressió Prelitoral. El bloc paleozoic enfonsat ha estat recobert posteriorment per materials sedimentaris pliocènics. Prop de la ciutat hi ha una penetració de materials eocènics, calcàries nummulítiques que formen la muntanya de Montjuïc i que proporcionen la cèlebre pedra de Girona. El relleu d’aquesta plana és format sobre el massís enfonsat que aflora en el sector de Llagostera, erosionat i recobert per materials pliocènics horitzontals solcats per valls fluvials amples. Montjuïc i Montilivi són els relleus més importants.

Vista aèria de la vall de Llémena, al Gironès
© Fototeca.cat
Les característiques climàtiques de la comarca són típicament mediterrànies, però hi ha un contrast evident entre el sector septentrional, obert a la mar, i el meridional, tancat per les Gavarres. Les màximes i les mínimes absolutes més acusades corresponen al S, i les més moderades, a Banyoles. La pluviositat és relativament abundant (806 mm anuals a Girona). Els vents dominants són de migjorn, temperats i humits; els freds i secs, de tramuntana, tenen importància especialment al N. La comarca del Gironès forma part de la conca del Ter i els seus afluents. Aquest riu travessa la comarca de SW a NE i forma un sistema hidrogràfic que és el gran col·lector comarcal. Per la banda esquerra rep les aigües de Rocacorba i de gran part del Pla de Banyoles (el Terri) i per la banda dreta rep l’Onyar, el Güell i el Galligants. Les pluges tardorals són les responsables de les contínues inundacions que sofreix la comarca. Girona és el nucli que més conseqüències n’ha patit, per la confluència del Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants. La vegetació, de tipus mediterrani humit, presenta una clara diferenciació en relació amb els materials calcaris i silicis. La pineda de pi blanc (Pinus halepensis) i l’alzinar amb marfull ocupen tot el sector septentrional calcari i una bona part del SW. La sureda ocupa el massís de les Gavarres, silici, i una part del pla de Llagostera. L’alzina surera (Quercus suber) presenta un sotabosc ric en plantes acidòfiles, com el bruc.

Al segle XIV la densitat de la població era una de les més altes del Principat. Al llarg del segle XVIII la comarca experimentà un fort creixement. La segona meitat del segle XIX assenyalà una situació totalment estacionària i al començament del segle XX hi hagué una lleugera millora fins els anys 1930, que la guerra civil de 1936-39 frenà aquest inici de recuperació. Un nou període de creixement s’encetà pels anys 1950 per a l’arribada d’immigrants. A partir dels anys 1975 i 1976, però, el creixement demogràfic fou pràcticament vegetatiu a conseqüència de l’aturada de la immigració i de la baixa taxa de natalitat. Dels 115.882 h del 1981, el Gironès passà als 152.875 del 1991, amb un augment del 8,6%. El 1998 tenia 131.349 h, 136.543 h el 2001 i 185.045 el 2014, amb una densitat de 321,6 h/km2. En el període 1998-2001 el cens s’incrementà en 4.894 h, a un ritme de l’1,26% anual (en el període intercensal 1991-98 el creixement absolut de la comarca havia estat de 5.744 h, a un ritme anual del 0,6%), i en 2001-2011, en 45.465 (2,8%). En aquest darrer període el saldo vegetatiu fou del 2,6‰, el saldo migratori, del 21,84‰, i el creixement total de la població, del 33,2%. Pràcticament tots els municipis guanyaren població a grans trets, però a partir dels anys 2008-09 la tendència general ha estat la pèrdua o l’estancament demogràfic . El 2014 Girona, el cap comarcal, aplegava 52,5% del total de la població (97.227 h). Els següents municipis més poblats són Salt (30.103 h), Cassà de la Selva (9.922 h) i Llagostera (8.194). Bescanó, Bordils, Celrà, Fornells de la Selva, Quart, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Sarrià de Ter i Vilablareix constituïen la resta de municipis de més d’un miler d’habitants i sumaven més del 40% del total de la població. Per grans grups d’edat, el 2014 el 18% de la població tenia menys de 15 anys, el 67,7% era població adulta i el 14,1% sobrepassava els 65 anys. Pel que fa a la població activa, era formada per 102.744 persones, amb una taxa d’atur registrada del 15,4%. El 0,8% de la població ocupada treballava en el sector primari,  l'11,2% en la indústria (que el 1996 ocupava gairebé el 30%), el 5,2% en la construcció, i el 82% en els serveis. La immigració, principal factor, amb diferència, del gran creixement demogràfic de la comarca a partir de la dècada dels anys noranta se centra particularment als sectors industrials de Girona i de Salt. A partir de la crisi del 2008, ha disminuït gradualment, fins al punt que el 2013 el saldo migratori del 2013 fou negatiu en -1.111 persones. El tipus de poblament més corrent és el dispers al sector septentrional, on el mas és característic, especialment a la muntanya. Al pla, la casa aïllada respon a un mode de vida evolucionat que es vincula cada dia més a la indústria.

El Gironès ha estat tradicionalment agrícola, però aquest sector ha anat perdent importància d’ençà dels anys 1950. El 2009, el total de terres conreades era de 13.965 ha. Els conreus més importants de la comarca eren, amb més del 90%, els herbacis, destinats sobretot a farratge. Dels altres conreus, que ocupaven extensions reduïdes, destaca l’hortofructicultura, desenvolupada a partir dels anys 1960. La ramaderia té un paper fonamental en l’economia pagesa de la comarca, amb la cria de bestiar porcí (104.219 caps) i l’aviram  (uns 772.000 caps). A molta distància, segueix el boví, amb uns 18.000 caps. La indústria, històricament important, representava encara al final de la primera dècada del segle XXI poc menys del 20% del PIB comarcal. Vinculats a l’aigua, hi havia petits centres industrials, de tradició llunyana, però l’impuls al sector arribà amb les desamortitzacions del segle XIX quan s'inicià la construcció de nous centres, sobretot al pla de Salt. Girona començà aleshores a industrialitzar-se, juntament amb altres nuclis propers, com Santa Eugènia. A la fi del segle XVIII la indústria tapera també començà a desenvolupar-se, gràcies a l’expansió del xampany: Cassà de la Selva i Llagostera constituïren durant tot el segle XIX centres importants. En el moment present la principal àrea de concentració industrial es localitza al municipi de Girona i als pobles del voltant: Salt, Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i, sobretot, Celrà. La indústria metal·lúrgica n’és una de les principals. Lligats al gran creixement de la construcció del final del segle XX  el començament del segle XXI, assoliren preeminència les indústries dedicades a materials de la construcció i a la fabricació i restauració de mobles, etc. Les agroalimentàries (lleteres i càrnies), la indústria tèxtil (malgrat continuar en retrocés) i la química són també elements importants de la indústria a la comarca. A Salt hi ha fàbriques de teixits de cotó, i a Santa Eugènia i a Sant Gregori, indústries diverses. Sarrià de Ter s’ha especialitzat en la producció paperera. Finalment, cal destacar Sant Julià de Ramis (paper, ciment), Cassà i Llagostera (suro, teixits, alimentació). El turisme s’ha vist afavorit els últims anys gràcies a la situació geogràfica de la comarca i a la proximitat a llocs que són destinació de vacances, especialment la Costa Brava. N’és una bona mostra l’aeroport de Girona-Costa Brava, al terme de Vilobí d’Onyar, que prengué un fort impuls a la primera dècada dels anys 2000. El nombre total de places hoteleres el 2014 era de 3.005; també es comptabilitzaren 738 places de càmping i 394 places de turisme rural.

La història

La presència humana al Gironès des de les èpoques més antigues del Paleolític és evident mercès a les troballes efectuades a nombrosos indrets, com ara el puig d’en Roca i Sant Julià de Ramis. Les indústries mosterianes i del Paleolític superior són representades per les abundants troballes de la zona de Sant Julià de Ramis (cau i cova de les Goges). L’Epipaleolític és present a Can Crispins (Llagostera). Els primers pastors i l’agricultura són representats per la cultura dels sepulcres de fossa al puig d’en Roca i a Sant Julià de Ramis. A les primeres edats dels metalls, amb els típics enterraments col·lectius en coves, corresponen les troballes de Boratuna de Llorà i Rocafesa de Pedralta. A l’època ibèrica, la comarca corresponia al grup dels indigets. Són coneguts diversos poblats repartits per tot el territori del Gironès, els més ben explorats dels quals són els de Sant Julià de Ramis i la Creueta. Gairebé tots foren abandonats durant el període de la romanització, però el de Girona es transformà en ciutat romana, amb el nom llatinitzat de Gerunda, que tingué categoria de municipi. Una bona part de la població habità en villae, més aviat a les zones muntanyoses, algunes de les quals força riques, amb mosaics, com les de Bell-lloc i Sarrià de Ter.

Des de l’alta edat mitjana, el Gironès fou el nucli central del comtat (després vegueria i corregiment) i del bisbat de Girona. Dins les demarcacions històriques del bisbat de Girona, la part meridional del Gironès, des de Fornells i de Quart, fou inclosa a la Selva, i el sector de Sant Jordi Desvalls, a l’Empordà; en canvi, la demarcació de Girona comprenia una part del Baix Empordà (Cruïlles, la Bisbal, Peratallada, Pals, Palafrugell, Begur, Palamós, Calonge), els municipis de l’actual Pla de l’Estany i la vall d’Hostoles amb Amer i Anglès. Amb les divisions administratives del segle XIX, el partit judicial de Girona (1835) prengué una configuració semblant al Gironès establert en la divisió comarcal del 1936, excepte Sant Andreu Salou, del partit de Santa Coloma de Farners, i Sant Miquel de Campmajor, del d’Olot; conservà, però, una façana marítima, entre la desembocadura del Fluvià (de Bàscara a l’Armentera) i el massís de Montgrí (de Colomers a l’Escala), al límit de l’Alt Empordà i del Baix, separant els partits de Figueres i de la Bisbal. Amb motiu de la nova divisió territorial del 1988, la comarca del Gironès perdé onze municipis (Banyoles, Camós, Cornellà de Terri, Crespià, Esponellà, Fontcoberta, Palol de Revardit, Porqueres, Sant Miquel de Campmajor, Serinyà i Vilademuls), que constituïren la nova comarca del Pla de l’Estany. El juny del 2015 el Parlament de Catalunya aprovà la segregació del municipi de Medinyà del de Sant Julià de Ramis (al qual havia estat incorporat el 1972).

Llegir més...