Amb un estil retòric molt propi, durant més de quinze anys, l’autor hi recollia les “palpitacions del temps”, bo i comentant-hi tota mena de temes relacionats amb la cultura o la política. Fou el màxim exponent del concepte glosador, un periodista d’idees que se serveix de la plataforma periodística per, en una clara voluntat programàtica i en el marc d’un projecte literari complet, formular conceptes que es concreten en uns mots clau.
A través d’aquesta secció diària l’autor anà formulant el seu pensament i el convertí en el fonament bàsic de l’ideari noucentista. És especialment entre els anys 1906 i 1911 quan hi anà definint conceptes essencials com els d’imperialisme, arbitrarisme, civilitat o classicisme. La repetició constant d’aquests i d’altres conceptes és el mètode que en permet la progressiva implantació i imposició. Això explica que sigui a les pàgines de la secció on apareix també per primera vegada la paraula noucentisme, com una manera de delimitar des d’una òptica precisa (tant estètica com ideològica) els diferents conceptes de modernitat que deixava entreveure el Modernisme vigent. I és que en molts casos, més que definir, el que Xènius feia era redefinir alguns dels principis del Modernisme d’acord amb el rerefons ideològic de la Lliga Regionalista, el partit que finançava el diari on es publicaven els articles.
Esdevingué el teoritzador més visible de tot un programa cultural i estètic, d’arrel nietzscheana, molt influït pel mediterranisme reaccionari de Charles Maurras, i de gran incidència política en el catalanisme conservador que portà a la pràctica Enric Prat de la Riba.
La gran versatilitat genèrica, temàtica i estilística dels seus articles, en què apareixien combinades les seves incomptables lectures i les referències a la política europea o nord-americana del moment amb converses de cafè, anècdotes ciutadanes, consells útils per a la vida pràctica o reflexions sobre la moda, el cinema o l’art de viatjar, converteixen el Glosari en l’esforç culturalitzador i desprovincialitzador més ambiciós de la literatura catalana de començament del segle XX.
Certes gloses formaren, a part, llibres unitaris: La Ben Plantada (1911), Gualba la de mil veus (1915), entre d’altres, els quals constitueixen també un model potencial de novel·la noucentista.
A partir del 1923, una vegada allunyat de la vida cultural catalana, Ors continuà el seu Glosario, ja en castellà, durant gairebé trenta anys més en diverses publicacions madrilenyes (ABC, El Debate o Arriba).
El model d’assaig literari de les gloses d’Eugeni d’Ors tingué una enorme repercussió entre la jove intel·lectualitat catalana del moment i fou seguit de manera força fidel per altres assagistes propers, com Joan Llongueras (que signava Chiron a les pàgines de la revista La Sembra de Terrassa). També fou parodiat, entre d’altres, per Santiago Rusiñol, que signà com a Xarau un Glosari molt particular a L’Esquella de la Torratxa entre el 1907 i el 1925.
El 1950 el Glosari 1906-1910 fou recollit en una edició sotmesa a la manipulació del mateix autor. Des del 1987 s’ha anat reeditant en diferents volums, dins d’un ambiciós projecte d’obra catalana completa i en una edició més fiable.