Successivament canonge de Tarragona, bisbe de Tarassona (1927), arquebisbe de Toledo (1933) i cardenal (1935), fou reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil representà oficiosament la Santa Seu davant del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix. No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica.Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i setze llibres: María, Madre y Señora (1920), El evangelio explicado (1931), en quatre volums, La familia (1931), Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” ( Discurso de la Raza , 1934).
Isidre Gomà i Tomàs
© Fototeca.cat
Eclesiàstic i escriptor.