El sector més característic correspon al sector sud, que comprèn els antics barris dels Josepets, Jesús, els Caputxins Vells, el Camp de la Granada, el Camp d’en Tuset, el Camp d’en Vidalet, el Camp d’en Grassot i la Salut. El 1984 fou creat el districte de Gràcia (115 753 h [1996]), que a la major part del barri antic incorporà Vallcarca, el Coll i els Penitents, que pertanyien a Horta. La part SW de l’antiga vila (a partir de la Via Augusta) fou agregada als districtes de Sarrià-Sant Gervasi (de la vorera de muntanya de la Diagonal fins a la Travessera de Gràcia) i a l’Eixample (per la vorera de mar de la Diagonal fins al carrer de Còrsega). El 1996, l’antic barri de Gràcia concentrava el 55% de la població del districte, percentatge que superava el 80% si hom hi afegia la del Camp d’en Grassot i la de la Salut. Al centre del pla de Barcelona, al peu dels serrats de la Rovira (entre el Puget i el turó d’en Móra) vessava directament a mar una xarxa hidrogràfica força rica (rieres de Sant Gervasi o d’en Malla; de Sant Miquel, o torrent de Cassoles; torrent de l’Olla, amb el seu afluent de can Vidalet, o de la Virreina; torrent del Pecat, amb els seus afluents Pregon i del Mariner, o de la Partió). Sorgí prop de l’encreuament de l’antiga Travessera Molera (o de Gràcia), d’origen romà, amb el camí de Barcelona a Sant Cugat (que correspon a l’actual passeig de Gràcia, prolongat pel carrer Gran de Gràcia), paral·lel a la xarxa fluvial, tallada per una altra trama paral·lela a les travesseres de Gràcia i de Dalt. La prohibició (s. XIV) d’edificar nous monestirs, esglésies i hospitals dins la ciutat emmurallada motivà la construcció extramurs de nombrosos convents, tres dels quals fonamentals per al desenvolupament de Gràcia: el de franciscans de Santa Maria de Jesús (s. XIV), el de caputxins del Montcalvari o Caputxins Vells (establert el 1578 vora l’actual passeig de Sant Joan) i el de carmelitans de Santa Maria de Gràcia , o dels Josepets (establert el 1626 a l’actual plaça de Lesseps), que donà origen al topònim de la vila. El 1824 fou traslladat més cap a muntanya, dins el terme de Gràcia, el convent de franciscans observants de Jesús (abans a l’altura de l’actual carrer d’Aragó). Al s. XVII la població, com a la resta del pla de Barcelona, es dedicava a les activitats agrícoles i ramaderes i a la rajoleria, principalment. La guerra de Successió comportà la destrucció de nombroses edificacions del pla, entre les quals el convent de caputxins, que desaparegué. Al llarg del s. XVIII hi hagué un corrent immigratori; s’amplià el sector de banda i banda del carrer Gran i altres de pròxims, amb cases de pisos de lloguer, i hom bastí torres de descans, especialment a partir de mitjan segle, algunes de les quals luxoses, com la del virrei Amat (1771-73), prop dels Josepets. Després de les noves destruccions que comportà la guerra del Francès, el nucli de Gràcia arribà a la seva plena personalitat. El 1816 hom sol·licità l’autonomia municipal, aspiració popular al llarg de tot el s. XIX, que s’obtingué el 1820 amb el Trienni Constitucional; suprimits els convents, aconseguí també demarcació parroquial pròpia (fins aleshores depenia de Sant Pere de les Puelles). Això no obstant, el 1823 foren derogades les disposicions preses durant el Trienni i Gràcia perdé la independència. La celebració de la festa major per la Mare de Déu d’Agost és testimoniada el 1827, i des del 1830, per l’important aplec de Sant Medir, mostres folklòriques que conserven encara llur vigència. El mateix 1830 una cèdula reial concedia a Gràcia el títol de vila amb el nom de Sant Ferran i Santa Amàlia , però aquesta segona experiència autonòmica tampoc no fou efectiva. La parròquia (Santa Maria de Jesús, l’antic convent franciscà) fou novament concedida el 1835 (el 1845 fou creada la de Sant Josep a l’antic convent dels Josepets i el 1868, la de Sant Joan). A partir d’aquesta època s’incrementà notablement el creixement urbà; hom edificà els sectors al voltant de les places d’en Trilla, de la Llibertat (on fou establert el primer mercat) i del Sol, que amb la de l’Orient, o del Rellotge (on fou bastida la casa de la vila), la de la Virreina, o de Sant Joan, i la del Diamant esdevingueren els centres més característics de la població. S'hi establiren fàbriques tèxtils que anaren relegant el costum tradicional de teixir menestralment a domicili i a mà, i altres tipus de fàbriques, com una de cerilles fosfòriques (la primera del Barcelonès). El desvetllament urbà i industrial despertà novament la voluntat autonomista, i a l’empara de la llei municipal del 1845 es formà el 1850 el municipi de Gràcia (segregant, també, del de Sant Gervasi de Cassoles, els sectors dels Josepets i del Camp d’en Tuset), quan el barri tenia 13 548 h. L’oposició de Barcelona continuà, per tal com la seva expansió era frenada pels pobles forans. En virtut de les lleis de 1870 i 1877, que afavoriren l’agregació de municipis quan aquests arribaven a formar conurbació, Gràcia tornà a ésser agregada a Barcelona el 1897, juntament amb Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles i les Corts de Sarrià, que ja havia assolit 61 935 h i tenia set districtes, 21 barris i més de 25 000 llocs de treball. Fou precisament Gràcia, que el 1855 havia esdevingut seu del nou partit judicial dit dels Afores (que subsistí fins el 1886), la que dirigí l’oposició a l’annexió d’aquests municipis, que, de fet, havien restat implicats ja des de la creació del pla Cerdà en les reformes urbanístiques de Barcelona (1859-60): el 1872, el límit entre Gràcia i la ciutat s’ajustà al projectat carrer de Provença. El 1863 s’inaugurà l’estació de Gràcia del ferrocarril de Sarrià, i el 1872 la vila fou unida a Barcelona per tramvia. Gràcia fou a partir de mitjan s. XIX un dels nuclis més actius dels moviments federals i obreristes del pla de Barcelona. El 1856, a la fi del Bienni Progressista, fou el darrer nucli de resistència a les tropes del general Zapatero, que dirigí la repressió a Barcelona després del cop d’estat moderat d’O'Donnell: hi foren linxats set oficials de l’exèrcit i, com a represàlia, foren executats 18 milicians sense procés. Novament el 1870, en intentar el govern d’instaurar les quintes, el poble de Gràcia, sota la direcció del Centre Republicà Federal, s’aixecà els dies 4-9 de març; durant aquests fets, la campana de la torre de la plaça de Rius i Taulet no deixà de tocar per tal d’atiar la revolta. Aquesta campana de Gràcia esdevingué un símbol revolucionari i donà nom a un important setmanari barceloní ( La Campana de Gràcia). El 1873 hi fou constituïda una Junta d’Armament i Defensa de la República i es convertí en el nucli progressista del pla de Barcelona, fins a la intervenció de l’exèrcit contra els voluntaris populars del Xic de les Barraquetes. Foren importants els seus teatres (el Teatre Principal, construït el 1851, La Granada Graciense, on fou estrenada Terra Baixa , de Guimerà, el Teatre del Bosc, començat el 1906), i entre les institucions culturals s’han destacat una escola de música, una altra d’arts i oficis i, sobretot, l'Orfeó Gracienc i el Teatre Lliure. Gràcia ha estat un nucli cultural actiu (amb nombrosos ateneus, casinos, societats de foment, etc). S'hi han desenvolupat diverses comunitats protestants i teosòfiques i hi foren creades importants entitats catòliques, encara subsistents, com el Cercle Catòlic de Gràcia, el Centre Moral i Instructiu de Gràcia i els Lluïsos de Gràcia. Entre les entitats esportives i excursionistes es destaquen el Club Esportiu Europa i el Club Excursionista de Gràcia. La construcció de l’Asil Duran (1890), del monestir de Sant Josep de la Muntanya (1895) i del parc Güell (1902), als afores de la vila, i de la Casa de les Punxes o del baró de Quadres, a l’eixample de Cerdà, en marcaren l’apogeu. Fins ben entrat el s. XX Gràcia mantingué en conjunt la coexistència de zona industrial, comercial i residencial de classe mitjana i obrera i la personalitat vuitcentista. La inauguració del Gran Metro, l’any 1924, afavorí l’expansió cap a les barriades perifèriques aparegudes des del 1939. El darrer terç del s. XX, Gràcia ha anat perdent la condició industrial (que tan sols representava el 13,6% de les activitats econòmiques el 1996) i, mentre que ha mantingut la funció residencial, ha anat adquirint un caràcter vinculat al lleure i la cultura, en bona part gràcies a l’atracció que el barri ha exercit envers sectors de la joventut, intel·lectuals i artistes. Aquest ambient fou reforçat per la intensa activitat de veïns i entitats davant l’amenaça que per a la integritat del barri representà el Pla Comarcal i la seva revisió (1974), que s’allargà fins a la meitat dels anys vuitanta. Malgrat la general desmobilització dels anys següents, Gràcia és encara un dels barris de Barcelona on la iniciativa ciutadana ha mantingut més vigència. Pateix els problemes inherents a una zona de nucli antic on ha actuat amb desmesura l’especulació urbana i, per les seves característiques li és dificil adaptar-se, als requeriments urbanístics actuals. L’aplicació d’un Pla Especial de Reforma Interior (PERI) ha millorat les condicions del barri. Les actuacions més destacades inclouen la construcció d’equipaments, la recuperació o enderrocament d’edificis degradats i l’habilitació de zones de vianants, entre d’altres.
La plaça de Rius i Taulet amb la famosa campana de Gràcia (1862-64), a primer terme, obra de Joan Antoni i Rovira
© Fototeca.cat