Situació i presentació
Al sector sud-occidental de la comarca, en contacte amb el Baix Cinca, està situat a la riba esquerra del Segre, que forma el límit nord-occidental a l’indret on aquest rep el Cinca i poc abans de l’aiguabarreig amb l’Ebre. Per la banda de ponent limita amb els municipis de Torrent de Cinca i Mequinensa, del Baix Cinca, per la de migdia i llevant amb el de Seròs, que l’envolta com una mitja lluna, i per la de tramuntana amb el de Massalcoreig.
El sector septentrional comprèn les terres al·luvials fèrtils vora el Segre, mentre que el meridional forma part de les plataformes garriguenques accidentades pels relleus de la serra de Picarda, d’escassa elevació, estretes i perpendiculars al riu, que augmenten vers Montmeneu (494 m, espai inclòs en el PEIN).
El poble i cap de municipi de la Granja d’Escarp és l’únic nucli de població agrupada del terme, el qual comprèn també la caseria despoblada de les Mines de la Vallfera. Una carretera comunica el poble de la Granja d’Escarp amb el de Seròs (on enllaça amb la carretera C-45 de Maials a Fraga), carretera que travessa el Segre al sector del N per un pont proper a les ruïnes del monestir d’Escarp, ja dins el terme de Massalcoreig. Una pista porta vers el terme de Mequinensa, i una altra, a Maials.
El nom de la Granja d’Escarp (que hom ha interpretat com una almúnia sarraïna) prové molt probablement d’una explotació agrícola dels monjos (en l’orde cistercenc les explotacions agrícoles, on treballaven els monjos dits conversos, rebien el nom de granges).
La població i l’economia
La població (granjolins), que tenia 30 focs (uns 150 h) el 1365, baixà a 12 focs el 1378, remuntà a mitjan segle XVI (48 focs el 1553), i es mantingué amb 154 h el 1718. El 1787 hi havia 622 h. El 1860 la població es duplicà (1.207 h) i arribà a 1.288 h el 1900; després es produí un descens (1.053 h el 1930) i una recuperació (amb un màxim de 1.661 h el 1960). Moltes de les fluctuacions es degueren als alts i baixos que sofriren les mines; quan a la meitat del segle XX disminuí el rendiment de les mines, la població tendí a davallar (1.372 h el 1970, 1.134 h el 1975, 1.167 h el 1981). Al llarg de la dècada de 1990 continuà la tendència decreixent, de manera que el 1991 es registraren 1.142 h, 1.109 h el 2001 i 1.056 el 2005.
Gairebé un terç de l’extensió total del terme és conreada, i més de tres quartes parts de la superfície conreada és de regadiu, amb aigua derivada del Segre per séquies com la del Molí o del Narcís. Predominen els arbres fruiters, que han tendit a créixer, principalment les pereres i els presseguers. L’olivera i ametller han anat augmentant, mentre que pràcticament s’han deixat de conrear els cereals. Durant els darrers anys del segle XX, el terreny forestal ha disminuït lleugerament i les pastures permanents, les quals es concentraven en el sector meridional, han desaparegut. Pel que fa a la ramaderia, és força escassa; destaca tan sols la cria de bestiar porcí, oví i, tot i que ha disminuït força els darrers anys, l’avicultura.
Hi ha cooperatives que s’encarreguen de comercialitzar la fruita i proporcionar productes fitosanitaris. Hi ha també societats agràries de transformació i una empresa que comercialitza la fruita. Pel que fa a la indústria, aquesta està molt vinculada amb la fruita. Antigament fou molt important la mineria; modernament, però, només roman en activitat una explotació minera. El mercat setmanal és el dissabte.
La pesca és un dels esports que de sempre s’ha practicat a la zona. Modernament, és molt apreciada la pesca del silur (Silurus Glanis).
El poble de la Granja d’Escarp
El poble de la Granja d’Escarp es troba a 78 m d’altitud, en un meandre del Segre. El nucli antic és dominat per l’anomenada punta del Calvari, on hi ha les ruïnes de la fortalesa antiga i restes de ceràmica de tipus romà, aràbic i també medieval. L’església parroquial de Sant Jaume és un edifici de la fi del segle XVIII, amb la façana de severes línies neoclàssiques i campanar adossat de planta quadrada coronat per una torre vuitavada; l’altar major també és neoclàssic. Hi havia hagut una capella de tipus troglodític i una de romànica (Sant Jaume), ara arruïnada. La població ha crescut al sector de la carretera que des de Seròs travessa el Segre per un pont, prop de l’antic monestir, i entra al nucli.
La festa major se celebra per Sant Jaume, el 25 de juliol i es fa una processó en honor al sant. El 20 de gener és la festa major d’hivern, que dura tres dies. La festa de les dones casades (les Àguedes) és el 5 de febrer; és tradicional que al matí, després de missa, es reparteixi coca beneïda entre els assistents, es faci una processó en honor de Santa Àgueda i un ball.
Altres indrets del terme
Les mines que des del segle XVIII s’explotaren a la Granja d’Escarp, sobretot des de mitjans del segle XIX fins a la meitat del XX, arribaren a formar una petita caseria anomenada les Mines de la Vallfera, que es troba abandonada. Al barranc de la Vallfera, situat al SW del terme, a uns 8 km del nucli urbà de la Granja d’Escarp i a 3 km de Mequinensa, encara s’explota una mina interior. També es troba despoblat el lloc de Vilaseca, a l’esquerra del Segre i al límit amb el veí terme de Seròs.
Pel que fa a les restes arqueològiques, aquest municipi té nombrosos jaciments. En un tossal situat a sobre mateix de la confluència del Segre i el Cinca, 1 km al SW del cap municipal, s’ha recuperat un túmul col·lectiu de l’edat del bronze. També són d’aquesta època les restes d’un poblament amb estructures conservades que ha permès recuperar abundosos i variats materials; és separat de l’arruïnada ermita de Sant Jaume (del segle XVIII) per un petit barranc anomenat Vall de Sant Jaume. A la dreta de l’esmentat barranc hi ha un abric mig caigut que en l’abrupta paret del fons presenta un fris on hi ha 8 figures d’estil esquemàtic, de les quals una és incisa. En l’abric del barranc de Canar o de la Mina Federica, que té característiques semblants a l’anterior, hi ha figures pintades en un fris que, com el de Sant Jaume, és orientat al S. Aquest conjunt, situat a la dreta del barranc que li dona nom, consta de tres figures esquemàtiques de traç simple; la primera forma una estructura de tres rectangles adossats en sentit vertical i coronats per un triangle; la segona, un traç ample de línia irregular, inclinada cap a l’esquerra, que es bifurca en la zona inferior; la tercera és un traç uniforme del qual surten tres traços amunt i tres avall (hom opina que podria tractar-se d’un quadrúpede).
Un bon exemple de jaciment arqueològic d’època ibèrica és el de la Punta del Calvari. Es tracta d’un poblament que es localitza al cim d’un tossal que domina per l’E el nucli urbà de la Granja d’Escarp, on hi havia un calvari del qual queden restes. S’hi aprecia urbanisme (un carrer central amb cases a ambdós costats) i vestigis d’una cisterna central i de paviments fets amb lloses irregulars; a la part NE del cim hom aprecia superficialment una gran paret (podria tractar-se d’una muralla); a la part SW del cim es conserva el basament d’una construcció de planta circular, possiblement d’època medieval.
La història
Malgrat que el monestir d’Escarp es troba molt pròxim, però ja dins el terme de Massalcoreig, l’antiga fortalesa islàmica del castell d’Escarp -expugnada pel Cid el 1082, quan aquest estava al servei de Yūsuf ibn Ahmad al-Mutamin de Saragossa i atacà els Banū Hūd de Lleida (fortificà aleshores el castell d’Almenar i s’establí al d’Escarp), aliats amb els comtes catalans, que foren derrotats- ha estat identificada amb les restes trobades prop de la Granja d’Escarp, pròximes al Segre (a l’indret de la seva confluència amb el Cinca), on n’hi ha, a més de les del castell, altres de ceràmica sigil·lada de l’època imperial romana, que proven l’antiguitat de la fortalesa. El mateix castell d’Escarp fou cedit vers el 1120 per l’alcaid almoràvit Avifelel a Ramon Berenguer III (amb Xalamera, Saidí, Gebut i Castelldàsens) en virtut dels coneguts pactes d’ajuda i amistat enfront dels sarraïns de Tortosa i davant la pressió d’Alfons el Bataller d’Aragó.
Aquestes terres passaren a propietat del veí monestir d’Escarp, fundat el 1213. El 1365 aquest nucli de la Granja d’Escarp figura amb 30 focs i dins la vegueria de Lleida i sota la senyoria de l’abat d’Escarp. Passà després (probablement a la fi del segle XIV, com Massalcoreig) a la senyoria dels Montcada, barons i després marquesos d’Aitona, que la mantingueren fins a la fi de l’Antic Règim. El municipi de la Granja ajudava, però, al manteniment de l’Estudi General de Lleida amb 300 sous anuals (des del 1717 passaren a la Universitat de Cervera).
A partir del segle XVIII s’explotaren les mines de carbó que es troben a l’extrem de migdia del terme; les foradades havien servit com a amagatalls de bandolers en temps de guerra. Les mines s’explotaren amb una certa intensitat des del 1846 fins vers el 1960 (era popular el carbó de la Granja) i moltes de les fluctuacions de la població es degueren als alts i baixos de les mines.
Durant la guerra dels Segadors (1640) els soldats castellans procedents de Fraga cometeren diversos abusos entre la gent de la Granja. El terme ha estat víctima de forts aiguats, i és famós el de l’octubre del 1907, en el qual, segons Rocafort, per contenir la direcció que havia pres el Segre s’hagueren de construir dues sèries de murs de penetració (espuntadors o pedrets) de 20 i 40 m de llarg esglaonats als llocs de més perill. Hi hagué molins d’oli (4 el 1900) i farina, que no s’han mantingut.