Situació i presentació
El terme municipal de Granyena de les Garrigues, de 20,47 km2, s’estén a ponent de la comarca, en contacte amb el Segrià, al primer coster garriguenc (350-400 m alt.), prolongació deprimida dels de la Segarra. Limita amb els municipis segrianencs d’Alcanó (NW) i Torrebesses (W) i amb els garriguencs de la Granadella (S), el Soleràs (SE) i el Cogul (NE). El poble de Granyena és l’únic nucli de població agrupada del terme. El relleu està sistemàticament marcat pels ramals que s’adapten als desnivells del terreny, ocupats pels conreus d’oliveres, ametllers i cereals entre valls encaixades, entre les quals sobresurt la Vall Major o riera de Juncosa, que continua vers el Segrià fins al pantà d’Utxesa i la riera de Comapruneda, al sector septentrional.
Una carretera local procedent d’Albatàrrec i Alcanó es dirigeix vers el Soleràs, on enllaça amb la que va de Flix a Bellpuig i continua fins a Juncosa. Camins veïnals porten a les poblacions més pròximes com el Cogul o Torrebesses.
La població i l’economia
La població (granyenencs) ha estat sempre relativament escassa i tendeix, des de fa més d’un segle, a disminuir. Els fogatjaments dels anys 1365 i 1378 assenyalen 30 i 14 focs, i el del 1553, 36 focs. Durant el segle XVIII passà de 141 h el 1718 a 354 h el 1787, i al llarg del segle XIX els censos foren ascendents (250 h el 1830 i 684 h el 1857) fins a assolir, com altres llocs de la comarca, un màxim de població municipal el 1860, amb 764 h. Posteriorment, les dades de població indiquen una tendència a la pèrdua d’habitants: 559 h el 1887, una certa recuperació al principi del segle amb 613 h (1900), 598 h el 1920, 499 h el 1936, 436 h el 1940, 409 h el 1950, 391 h el 1970, 234 h el 1975, 222 h el 1981, 182 h el 1991 i 179 h el 1996. L’any 2001 hi havia 154 h i el 2005 es comptabilitzaren 170 h.
Tots els conreus d’aquest municipi, que representen més de tres quartes parts de la superfície total, són de secà (llevat d’uns petits horts en un meandre que la Vall Major forma prop del poble), amb un predomini de les oliveres i els ametllers, seguides de petites extensions de cereals (ordi). La ramaderia és baixa, a causa de la tradicional manca d’aigua. La cria del bestiar porcí i oví i l’aviram es porta a terme en diverses granges del municipi. La Cooperativa del Camp (fundada l’any 1951), es dedica sobretot a l’elaboració d’oli amb la denominació d’origen Les Garrigues.
El poble de Granyena de les Garrigues
El poble de Granyena de les Garrigues es troba a 368 m d’altitud, entre la Vall Major al S i la vall de Comapruneda al N. El nucli antic conserva carrers estrets amb alguns casals medievals, de pedra, com els que van des de l’església vella a la nova, bastits en dues èpoques de prosperitat, la del repoblament i la de l’extensió de l’olivera (segle XVIII).
El repoblament del lloc va ser encomanat a Guillem de Cervera, igual com el Soleràs, els Torms i Hortó-Juncosa, també al llarg de la Vall Major, però l’evolució de Granyena fou diferent i no s’integrà a Poblet. La repoblació efectiva fou des del segle XII a càrrec de Pere Moliner (suposem que després d’establir un conveni amb els Cervera, ja que aquests continuaren posseint uns honors dins el terme fins al segle XIV) i el lloc es va incorporar a la baronia de la Granadella, de la qual seguí totes les vicissituds fins a la fi de l’Antic Règim.
L’església primitiva de Sant Miquel, avui de propietat particular, és una obra, iniciada al segle XII, de transició del romànic al gòtic; té una senzilla façana, amb una porta de la qual resta l’arc, teulada amb dos vessants (propi de la primera època del romànic), interior amb volta ogival, arcs torals apuntats, columnes de mitja canya i capitells amb decoració floral que recorda la del castell de Gardeny; ja dins el segle XIV es devien afegir les capelles gòtiques amb volta de creueria ben conservades encara avui, bé que l’edifici es troba actualment dividit per revoltons i envans.
L’actual església parroquial, també dedicada a sant Miquel, bastida entre el 1763 i el 1800, té una façana barroca, amb una original porta d’accés, de rica decoració, columnes que sostenen un arc obert entre el qual hi ha un nínxol on hi hagué fins el 1936 l’estàtua de sant Miquel; l’interior, d’una sola nau i capelles laterals, té un gust neoclàssic. Hi havia un hospital el 1847.
El 1990, al costat mateix del poble, sobre un turó, s’inaugurà l’ermita de nova construcció dedicada a la Mare de Déu del Roser. Es tracta d’una edificació moderna, de planta triangular. La façana principal, d’uns 3 m d’alçada, presenta una portada de pedra amb un gran arc de mig punt. Al vèrtex del triangle que forma la planta s’alça el campanar, de 9 m d’alçada, coronat amb una estructura metàl·lica que sosté la campana i una creu. A l’interior de l’ermita hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu i la il·luminació és natural. Dos rodets utilitzats antigament per batre la palla han estat col·locats a manera de púlpits i base de la creu interna, respectivament.
La festa major de la Mare de Déu del Roser se celebra el primer cap de setmana d’octubre amb un sopar col·lectiu a l’aire lliure, jocs per a la mainada, ballades de sardanes, balls populars i competicions esportives. La festivitat de Sant Josep, el 19 de març, és festa municipal, però s’ha perdut com a festa popular i ha quedat reduïda a la celebració eclesiàstica. Per l’agost, en data variable, s’organitza una setmana cultural amb exposicions, conferències i dinar col·lectiu. Altres actes són la matança del porc al començament de març i la concessió del premi periodístic i de fotografia Garbinada, a l’inici de setembre.