Gualbes

Armes dels Gualbes

Llinatge patrici d’origen incert que habitava a Barcelona des del primer terç del segle XIV.

Inicià el camí de l’alta burgesia amb activitats comercials com la draperia i la mercaderia, la marineria i la banca molt potent, que perdurà fins el 1406 (Ponç, Joan, Manuel, Francesc, Jaume —aquest, associat amb Eimeric Dusai, obtingué de Pere II l’administració de la seca de Perpinyà— i Nicolau Gualbes, fill de Ferrer Gualbes, que fou batlle durant les revoltes del 1391 contra el call i tingué tractes amb la banca Datini, de Prato, a Itàlia). La banca Gualbes tenia també interessos comercials a les Balears, Saragossa i Perpinyà. Uns altres membres exerciren aquest ofici alhora que el govern de la ciutat, procurant d’obtenir càrrecs que els afavorissin econòmicament, com els de clavari, mostassaf, tauler de la taula de canvi (Baltasar de Gualbes), cònsol de mar i, principalment, el de conseller (Joan de Gualbes i el seu fill Francesc Bonaventura de Gualbes i de Ferrer). Dins l’estament eclesiàstic es destacaren Bartomeu Cristòfor de Gualbes i de Setantí, prior de Santa Anna de Barcelona, el seu germà Joan Cristòfor de Gualbes i Setantí, Lluís de Gualbes, prior de Catalunya a l’orde de Sant Joan, i Ferrer Nicolau de Gualbes, canonge de Barcelona i ardiaca del Vallès. Les aliances matrimonials amb membres de l’oligarquia ciutadana donaren com a fruit una elevació dins l’escala social: obtenció del grau de ciutadans honrats (Joan i Baltasar Gualbes) i fins i tot assoliment dels de cavaller i donzell (Miquel de Gualbes, casat amb Elisabet Sesbasses, Miquel Benet de Gualbes, fill seu, Bernat i Ferrer de Gualbes, fills de Bernat de Gualbes, i Joan Lluís de Gualbes). Al segle XVI ja començaren a enllaçar-se amb els grans llinatges nobles; els hereus Gualbes habitaren fins al segle XVIII en un casal prop del Regomir i gairebé tots els membres foren soterrats a Santa Maria del Mar, on Jaume, Ponç i Joan de Gualbes havien fet construir (1348) una capella que dotaren d’un benefici perpetu, arran de la mort de llur pare, el draper Jaume Gualbes. Per enllaços matrimonials amb els Santcliment, els membres d’una de les línies d’aquest llinatge es cognomenaren Gualbes-Santcliment o Santicliment-Gualbes; a ella pertangué Joan de Gualbes-Santcliment (mort vers el 1557), donzell, que es casà amb Magdalena de Corbera, baronessa de Corbera: llurs descendents es cognomenaren Corbera-Gualbes o Gualbes-Corbera. La línia principal d’aquest llinatge s’extingí el 1724 amb la mort de Maria Teresa de Gualbes i de Sentmenat, la qual es casà el 1675 amb Miquel de Clariana, comte de Múnter. La línia de Sardenya fou iniciada per Miquel Àngel (o Miquel Onofre?) de Gualbes i de Vallseca, el qual passà a Sardenya (segle XVI) i es casà amb Guialmar de Madrigal i de Cervelló. Llur fill Miquel Àngel Agustí de Gualbes i de Madrigal contragué matrimoni amb la pubilla Helena Bellit i d’Aragall, baronessa de la Joiosa Guarda. Llurs descendents —marquesos de Palmas i barons de la Joiosa Guarda— adoptaren com a primer cognom el d’Aragall.