Mestre d’obres no titulat (1863), fou deixeble d’Elies Rogent i Joan Torras i Guardiola a l’escola d’arquitectura de la Politècnica de Barcelona (1870-71). Fou l’autor, a Catalunya, de molts edificis residencials, com la seva casa (cantonada Aragó-Llúria, 1866), la de l’actual botiga de Gales (1868), la Fàbrica Batlló (1868-1869), pels germans Batlló, nucli de la Universitat Industrial, i altres edificis industrials. S'especialitzà en la construcció de voltes de rajola prima i adquirí renom pels seus refinaments en la construcció de voltes de maó de pla, sovint d’una gran amplitud —en té el millor exemple al Teatre la Massa de Vilassar de Dalt (1880-81) amb una cúpula de 17 m de diàmetre i 3,5 de fletxa —, assolida gràcies a les seves curoses proves en l’ús del ciment pòrtland de gran qualitat. Obtenia aquest, en part, dels Güell, per als quals dissenyà l’any 1900 la fàbrica Asland de la Pobla de Lillet, des dels EUA, on havia emigrat el 1881. Allà exercí breument d’arquitecte a Nova York, abans de dedicar-se exclusivament a la seva Guastavino Fireproof Construction Company, amb oficines a Nova York i Boston. Ell i el seu fill Rafael Guastavino i Espósito (Barcelona 1872 — Bayshore, Long Island 1950) supervisaren la construcció de llurs voltes enginyoses a més de mil edificis de costa a costa dels EUA, i al Canadà, Amèrica Central i del Sud, l’Índia, etc. Una obra important feta un decenni després d’haver arribat a Amèrica —la biblioteca pública de Boston— li valgué la lleialtat dels prestigiosos arquitectes McKim, Mead i White. Pràcticament totes les voltes de pedra de les esglésies nord-americanes construïdes entre el 1890 i el 1940 són de la firma Guastavino: la catedral de Saint John the Divine de Nova York n'és un exemple típic. Cal esmentar, també com a remarcables, l’Hospital General de Buffalo, L’Hospital de San Lluc de Nova York, el mercat de Queensboro Bridge a Manhattan i altres. El fill creà amb Wallace C. Sabine, expert en acústica, rajoles per a sostres que arribaven al 60% de la capacitat d’absorció del so; llurs rajoles Akoustolith podien imitar superfícies de pedra i eren emprades per a cobrir l’interior de molts locals públics.
Aspecte interior del Teatre la Massa de Vilassar de Dalt, obra de Rafael Guastavino
© Teatre la Massa
Tanmateix, els costs de la mà d’obra, l’ús de concrete shells (volta prima de formigó) i l’afecció creixent pels sostres interiors plans disminuïren vers els anys quaranta l’activitat de la companyia, que fou liquidada el 1962; hom féu donació dels seus arxius i dissenys al Catalan Archive of Art and Architecture de la Columbia University de Nova York.