Primera Guerra Mundial

Mapa de la Primera Guerra Mundial

© Fototeca.cat

Conflicte armat a escala internacional que tingué lloc del 1914 al 1918.

El desenvolupament del capitalisme imperialista durant els darrers decennis del segle XIX havia posat en crisi l’equilibri de forces entre les potències europees, establert després de la guerra Francoprussiana (1870-71). Del 1904 al 1914 es produïren un seguit de crisis; d’una banda la rivalitat francoalemanya, posada de manifest amb motiu dels conflictes del Marroc (1905-06 i 1911) i, de l’altra, la competència dels governs de Viena i de Moscou per la conquesta de l’hegemonia als Balcans (conflictes de Bòsnia i Hercegovina, 1901-11; guerres balcàniques, 1912-13). La Gran Bretanya intervingué en aquestes rivalitats, i posà fi a la seva anterior política d’aïllament, interessada a conservar el seu predomini com a potència imperialista.

Per sota de les lluites parcials es començava a dibuixar una lluita general, per una nova redistribució del món per part de les potències europees, que el formidable creixement de l’economia alemanya feia inajornable. Del 1904 al 1914 es feren dues coalicions, una de formada per les potències tradicionals, la Gran Bretanya i França, i l’altra pel nou aspirant a potència hegemònica, Alemanya (juntament amb Itàlia, que, a la darrera hora, però, es passà al bàndol contrari), i per la monarquia austrohongaresa. La Rússia tsarista, competidora d’aquesta última als Balcans, s’alineà amb les potències occidentals, malgrat la seva aversió per llur règim democràtic.

L’assassinat (28 de juny de 1914), a Sarajevo, de l’arxiduc Francesc Ferran, príncep hereu de la corona austríaca, agreujà les tensions entre Viena i Sèrbia. La monarquia austrohongaresa, després de rebre l’ajut incondicional d’Alemanya, llança un ultimàtum a Sèrbia, pràcticament inacceptable per part d’aquest país, perquè el seu compliment suposava la ingerència del govern de Viena en els afers interns de Sèrbia (23 de juliol). Rebutjat l’ultimàtum, en declarar Rússia el seu ajut als serbis (25 de juliol), la guerra es féu inevitable.

El 28 de juliol Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia: al cap de poc, Alemanya declarà la guerra a Rússia (1 d’agost) i a França (3 d’agost), alhora que els seus exèrcits violaven el territori de Bèlgica, que s’havia declarat neutral. La Gran Bretanya prengué aquest fet com a pretext per a intervenir-hi (4 d’agost). Així, les potències europees restaren totalment involucrades en el conflicte, al qual posteriorment s’afegiren altres països: amb els imperis centrals (Alemanya i Àustria), Turquia (novembre del 1914) i Bulgària (octubre del 1915); a favor dels aliats (la Gran Bretanya, França i Rússia), el Japó (agost del 1914), Itàlia (maig del 1915). Romania (agost del 1916), Portugal (març del 1916), EUA (abril del 1917) i Grècia (juny del 1917).

Les previsions dels respectius estats majors eren d’una guerra curta, basades en les esperances que tenia cadascun dels enemics d’anihilar ràpidament l’altre. La invasió de Bèlgica formava part del pla alemany de sorprendre l’exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l’exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d’agost, i Lorena, 20-22 d’agost). Però la precipitació del cap militar alemany, Von Moltke, en enviar algunes de les seves divisions cap al front oriental, creient vençut ja l’exèrcit francès, i, com a contrapartida, la retirada ordenada efectuada per Joffre, que s’adonà a temps del perill que l’amenaçava des del nord, motivà també el fracàs de l’ofensiva alemanya: els francesos aturaren l’exèrcit de Von Moltke (batalla del Marne, 6-9 de setembre). Es produí aleshores una situació original pel fet que uns i altres intentaren d’envoltar-se respectivament, però la denominada cursa cap a la mar d’ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre).

A partir d’aquest moment el front occidental s’estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental tampoc no es donà cap resultat definitiu des del punt de vista militar. Per l’agost del 1914 l’exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l’evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l’obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides —batalla dels llacs Masurians (setembre)—. Tanmateix, els russos prengueren la revenja sobre l’exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agost-setembre del 1914). El fracàs militar austríac féu que tot el pes de la guerra caigués damunt les tropes alemanyes, les quals, davant la responsabilitat d’un front extraordinàriament ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. A l’estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d’agost) i Vílnius (18 de setembre), però l’ofensiva fou aturada a Ternopol’ per una nova victòria russa.

El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast, que tingué el seu exponent màxim a la batalla de Verdun (febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats. D’altra banda, els intents anglofrancesos de trencar el front alemany i de passar de nou a la guerra de moviments tampoc no obtingueren resultat (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916). A la primeria del 1917 l’estat major alemany, dirigit per Hindenburg i Ludendorff, decidí un nou canvi d’estratègia: trencar les línies d’aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, sense distinció de nacionalitat. Però aquesta nova decisió originà l’entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats. D’altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17).

Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d’octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes portà Ludendorff i Hindenburg a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada, que hauria resultat desastrosa per als exèrcits germànics, i per reorganitzar les forces pròpies amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918). L’armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l’emperador Guillem II de Prússia i la camarilla militar en l’intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l’11 de novembre de 1918 fou signat l’armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.