i Guinea | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Guinea

Nom oficial deRépublique de Guinée (fr)
Estat
Guinea
Nom oficial deRépublique de Guinée (fr)
Plantació d'arròs a Guinea
© Banque de Developpement de Guinea S.A.
Estat de l’Àfrica occidental, limitat per Guinea Bissau al NW, pel Senegal i Mali al N, per Costa d’Ivori a l’E, per Libèria i Sierra Leone al S i per l’oceà Atlàntic a l’W; la capital és Conakry.
Població: 
10.481.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
245.857 km2

La geografia

La plana litoral, de 40 a 80 km d’amplada, és baixa i arenosa, amb les costes retallades pels estuaris dels rius que procedeixen del Fouta Djalon; és una regió de precipitacions abundants (Conakry enregistra 4 349 mm anuals), caracteritzada per l’existència d’una estació seca i una d’humida; les temperatures són elevades (26°C), i la temperatura mitjana d’escassa oscil·lació tèrmica. La costa és coberta de manglars. Cap a l’interior s’eleven gradualment una sèrie de terrasses graonades que culminen en el Fouta Djalon; les precipitacions són menys abundants (1 712 mm anuals a Labé) i les temperatures més baixes (22,5°C), amb oscil·lació tèrmica més marcada; la vegetació és de bosc dens sec i sabanes als vessants. Les regions de l’est formen un altiplà que constitueix la conca superior del Níger; les pluges són abundants (1 695 mm anuals a Kankan) i les temperatures de 26°C; és coberta de sabanes. Al SE el relleu s’eleva, i culmina en el massís de Nimba (1 760 m); plou de 10 a 11 mesos l’any i és cobert pel bosc equatorial.

La principal activitat és l’agricultura, destinada principalment al consum local (arròs, mandioca, batates, blat de moro, inyame, melca, pomes, hortalisses i llegums). Els cacauets, el cafè, les bananes, la nou de palma, els cítrics i l’ananàs alimenten una petita exportació. És notable la ramaderia bovina, que proporciona més de la meitat de la carn consumida, a més de la llet. El bosc cobreix el 42,5% del territori, però és poc explotat. La pesca, en general marítima, no passa de discreta. Els recursos miners són abundants, especialment la bauxita (segon productor mundial), amb jaciments a Boké, Dabola i l’illa de Los. El ferro és també abundant (Kaloum, Mont Nimba) i els jaciments de diamants són considerables. L’energia fornida per les centrals de Grandes Chutes en el Samou i la de Kalèta en el Konkouré és destinada principalment als centres electrometal·lúrgics d’elaboració de la bauxita, entre els quals es destaca Fria. Les centrals hidroelèctriques, en camí d’expansió, només forniren el 16,1% de l’electricitat. La producció d’alúmina és transformada en alumini a l’estranger (en bona part al Camerun) i, juntament amb la bauxita, monopolitza les exportacions. Altres indústries són l’elaboració de te, tabac, cacauets, cotó, canya de sucre, nous de palma, quina, carn i fusta. Les comunicacions són poc desenvolupades: ferrocarril de Conakry a Kankan (662 km) que s’ha d’allargar fins a Bamako (Mali), Conakry-Fria i port de Kamsar-Sangaredi. Disposa de 28 400 km de carreteres dels quals són eixos la de Dakar (Senegal) a Abidjan (Costa d’Ivori) pel litoral guineà, i la de Conakry a Bamako, riu Níger avall. L’aeroport internacional i el port principal és Conakry. El comerç exterior presenta un gran superàvit i és poc variat. La bauxita i l’alúmina deixen un petit romanent exportador a les oleaginoses (cacauet), llegums i fruites (banana sobretot), que són absorbides per la Comunitat Econòmica Europea i els EUA, alhora també els proveïdors principals. Hom importa sobretot petroli i derivats (més d’un 30%), equipament industrial, aliments i equipament agrícola. L’economia guineana estigué regida per plans de desenvolupament d’orientació soviètica (1960-63, 1964-71, 1973-78, i 1981-85) que havien de promoure l’agricultura i les indústries i que han estat reorientats a partir del 1984 en sentit occidental, retornant a mans privades la majoria d’empreses (tret les mineres, les úniques que no havien estat estatitzades).

La població experimenta un creixement anual del 2,3%; la densitat mitjana és dèbil (18 h/km2). La costa és ocupada pels bagues, els nalús, els landumans, dedicats al conreu de l’arròs, i els susús. El Fouta Djalon és ocupat pels fulbes, pastors, que constitueixen el grup ètnic dominant (45% de la població). L’est, de població més dispersa, és ocupat pels kissis i els guerzés, dedicats al conreu d’arròs i cafè. La població és rural en el 78%. Fora de la capital, Conakry (656 000 h), tan sols tres ciutats superen els 200 000 h (Kindia, Kankan, Labé i N'Zérékoré). El francès és l’idioma oficial. No hi ha cap religió oficial; la majoria és musulmana (69%) o animista (26%). Independent des del 1958, la constitució del 1958 fou substituïda per la del 1982, la qual fou suspesa el 1984 pel comitè militar de reconstrucció nacional que prengué el poder en un cop d’estat./>Guinea és membre de l’ONU, de l’OUA i de la CEDEAO.

La història

Colònia francesa des del 1891, fou engrandida amb territoris de la vora dreta del Níger, de Libèria i de Sierra Leone. L’administració colonial accelerà l’explotació dels productes tradicionals i n'inicià de nous; a més, fou instrumentalitzat el feudalisme fulbe per les autoritats, que exigiren a la població carregoses prestacions personals i fiscals. Les eleccions de 1945-46 foren guanyades pels francòfils, i poc temps després els habitants de la Guinea assoliren la ciutadania francesa dins la Unió Francesa i el dret de sufragi universal (1957). Sékou Touré, dirigent sindical, mobilitzà les masses camperoles amb l’ajut del Parti Démocratique de Guinée i de la Confédération Générale du Travail, i aconseguí un gran triomf a les eleccions de 1956-57. Preparada la infraestructura política i administrativa, el 1958 la Guinea rebutjà la constitució proposada per França en el marc de la Comunitat Francesa i assolí la independència (octubre). Boicotejada per França, la Guinea cercà ajut en els països socialistes; això no obstant, respectà els interessos de les companyies multinacionals. Els principals grups de l’oposició s’uniren al Parti Démocratique de la Guinée, que restà com a partit únic des del 1958. Sékou Touré, president de la república, adoptà una política antiimperialista, però, després del canvi polític de Ghana (1966), moderà la seva política. El 1970 un intent fallit, d’una part de l’oposició, d’enderrocar el règim provocà una forta repressió arreu del país. Això féu que aquest restés aïllat diplomàticament, però hom restablí aviat les relacions amb França i, el 1978, amb el Senegal i Guinea Bissau. El règim de Sékou Touré s’encarà amb greus dificultats econòmiques i socials, permeté (1979) la creació d’empreses privades i abandonà en bona part la seva política revolucionària inicial. Sékou Touré ocupà la presidència de l’estat fins a la seva mort (març del 1984). Un cop d’estat militar, per l’abril del mateix any, convertí en cap d’estat el coronel Lansana Conté, que suprimí la constitució, dissolgué l’assemblea nacional i el Parti Démocratique de Guinée i encapçalà una junta militar (Comitè Militar de Ressorgiment Nacional). El règim hagué d’afrontar un intent de cop d’estat l’any 1985. Després de sufocar-lo, Lansana Conté es veié momentàniament incapaç de posar fi a les dificultats econòmiques del país, i per això hagué de recórrer a l’ajut internacional, gràcies al qual l’economia no s’enfonsà. Malgrat tot, en el terreny de la política els estudiants començaren a promoure avalots (abril del 1989). Al gener del 1991, fou dissolt el Comitè Militar de Ressorgiment Nacional i substituït per un Consell Transitori de Ressorgiment Nacional el qual, presidit per Conté, donà entrada a civils, que integraven més de la meitat de l’organisme. Com a mesura prèvia a una plena instauració democràtica hom promulgà (desembre del 1990) una llei fonamental (constitució). Aquestes mesures, malgrat tot, no aconseguiren d’apaivagar totalment el malestar polític. Per tal de fer front a l’increment d’actes terroristes, hom anuncià l’any 1992 la introducció de la pena de mort. Des d’aquest any, l’oposició intentà imposar al president Lansana Conté la celebració d’una conferència nacional i l’establiment d’un govern de transició, però aquest s’hi negà: manipulà el cens electoral, retardà la convocatòria de comicis i prohibí les activitats públiques dels partits antigovernamentals. Finalment, al desembre del 1993 se celebraren eleccions enmig d’un clima de forta tensió. Gràcies al frau i la repressió, Conté renovà el mandat, però esclataren violents motins que provocaren desenes de morts. Les legislatives, que s’ajornaren fins al juliol del 1995, també acabaren amb una discutida victòria del governamental Partit de la Unitat i el Progrés (PUP). Al febrer del 1996, un cop militar estigué a punt d’enderrocar Conté, però finalment fracassà. En l’àmbit econòmic, el règim tingué moltes dificultats per a pactar amb l’FMI, perquè el control de la despesa pública era insuficient, i s’oferien escasses garanties als inversors estrangers. D’altra banda, el caos sociopolític i la generalització de la corrupció bloquejaren les reformes econòmiques. Amb la creació del càrrec de primer ministre, que ocupà Sidya Turé, el president Lansana Conté esperava recuperar el favor de les institucions financeres internacionals. El nou ministre sabé controlar els indicadors macroeconòmics, reduint la inflació i recuperant les taxes de creixement per sobre dels quatre punts, fet que li valgué un nova línia de crèdits triennals amb l’FMI acordada el gener de 1997. Immediatament, però, el president començà a treure-li responsabilitat a Sidya Turé, per tal de poder controlar els possibles lideratges amb vista a les eleccions de desembre del 1998, que foren guanyades per Conté (54,1%), en un marc de repressió de l’oposició i control de la premsa. El dia següent de les eleccions fou detingut un dels principals líders opositors, Alfa Condé, que es proposava de mobilitzar la població si es detectaven fraus en les eleccions. Davant la tensió política que seguí els comicis, el president substituí Sidya Turé en el càrrec de primer ministre per Lamine Sidimé. La situació econòmica del país continuà essent precària per l’absència de capitals que explotessin els recursos del país. Els primers anys del sXXI el règim dictatorial de Conté (en el poder des del 1984) continuà governant el país de forma autocràtica, tot exercint una dura repressió sobre l’oposició, els líders de la qual foren sotmesos a detencions arbitràries: entre d’altres, la d’Alpha Condé (2000, posteriorment exiliat i que retornà al juliol del 2005) i Jean Marie Doré (2003). L’oposició boicotejà i qualificà invariablement de frau les diverses convocatòries electorals: el referèndum del novembre del 2001, pel qual se suprimia a la constitució el límit de dos mandats presidencials; les legislatives del juny del 2002, que donaren una gran majoria a l’oficialista PUP, i les presidencials del desembre del 2003, que confirmaren per tercer cop Conté. Des de l’any 2000 els conflictes armats de Libèria i Sierra Leone amenaçaren de desestabilitzar el país, sobretot arran de les incursions dels rebels d’aquests estats veïns en territori guineà i del gran nombre de refugiats que en provenien, amb repercussions potencialment molt greus sobre l’economia (ja de per si molt perjudicada per les amenaces d’inestabilitat en el sector miner) i directament sobre els recursos alimentaris i la convivència. Al març del 2002 els governs dels tres estats signaren un acord de seguretat transfronterer.

Llegir més...