La geografia
La part continental o Mbini és formada per una plana litoral de 15 a 25 km d’amplada, dominada a l’E pel sòcol antic, que s’eleva fins a 1.200 m al mont Mitra i que els principals rius, com el Benito, travessen en ràpids. El clima és càlid i humit (1.700 a 4.000 mm de pluges anuals). El bosc dens equatorial cobreix quasi tot el territori. L’illa de Bioko, la més gran de totes les illes de l’estat, és un massís volcànic que culmina al mont Santa Isabel (3.000 m). Les pluges són molt abundants (més de 4.000 mm anuals). La vegetació natural ha estat fortament destruïda per la desforestació.
L’economia és basada en l’agricultura, que cobreix el 8% de la superfície total i produeix cacau, el qual es concentra sobretot a Bioko, cafè (principalment a Mbini), bananes, oli de palma, cacauets i cocoters i, per al consum del país, mandioca i moniatos, sobretot. El bosc, que cobreix el 61% de la superfície total, constitueix la principal font de riquesa natural (ocumé, palissandre, banús) i una reserva important, car prop de la meitat és per explotar. La pesca és destinada al consum local. La indústria es redueix a l’elaboració del cacau, la fabricació d’olis (de palma en primer lloc), de sabons, la preparació de la fusta i la producció d’energia tèrmica a Bioko, Bata i Río Benito amb petroli gairebé importat en la seva totalitat. No té ferrocarrils i disposa de poques carreteres transitables tot l’any, la major part a Bioko. A Malabo té l’aeroport i el port més importants de l’estat, seguits pels de Bata, al continent. Exporta cacau, fusta, cafè, i el principal client és Espanya. Les importacions, tres vegades més importants, se centren en aliments, petroli i material de transport i maquinària i procedeixen d’Espanya i el Camerun. També són negatius els altres elements de la balança de pagaments: la balança de serveis i la de transferències. En accedir a la independència, adoptà una moneda, l’epkwele, amb la paritat de mitja pesseta. Però en començar el 1985 adoptà el franc CFA. La independència comportà l’expulsió o la fugida dels empresaris espanyols i dels plantadors nigerians. Això i la manca de política econòmica desballestà el país, fins al punt que en el quinquenni 1971-75 el PNB per habitant minvà el 6% anual.
La població és de raça bantú, fang a Mbini i bubi a Bioko. Presenta un elevat índex anual de creixement (25‰), producte d’una molt alta natalitat (42‰). El 76% de la població habita a Mbini; només dues ciutats superen els 30.000 h —Malabo i Bata— i el 60% de la població és rural. La llengua oficial és el castellà. No hi ha cap religió oficial; el 89% de la població és catòlica i el 5% és animista. Independent des del 1968, segons la constitució del 1982 és una república de tipus presidencial. El president és elegit per sufragi universal per un període de set anys i és ajudat en el seu govern per l’assemblea nacional, que es renova cada quatre anys, i per un consell de la república. Els partits polítics no hi són autoritzats des del 1979. Guinea Equatorial és membre de l’ONU, de l’OUA, de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Central i de la Cooperació Financera de l’Àfrica Central.
La història
A mitjan segle XV els portuguesos ocuparen les illes de Príncipe i São Tomé, des d’on exploraren les costes del golf de Guinea; el 1471 fou ocupada l’illa d’Annobón i el 1474 la de Fernando Poo. Els tractats de San Ildefonso (1777) i d’El Pardo (1778) atorgaren aquests territoris a Espanya, però la presència hispànica a les illes i a les boques del riu Muni no fou estable fins el 1846. Carlos Chacón fou nomenat primer governador del territori (1849), que esdevingué colònia el 1859. Començà llavors l’exploració de les comarques interiors, fet que provocà moltes disputes amb França, resoltes pel tractat d’El Pardo (1900), i fou iniciada l’explotació comercial de la colònia. El 1956 esdevingué província del golf de Guinea, i els seus habitants assoliren la ciutadania espanyola. Arran de la descolonització africana dels anys seixanta aparegueren diversos grups i partits independentistes, i des del 1962 l’ONU pressionà el govern espanyol per a la descolonització de la Guinea, que obtingué l’autonomia (1963) i la independència (1968), com a República de Guinea Equatorial sota la presidència de Francisco Macías. El 1969 esclataren incidents antiespanyols de protesta per la presència de tropes espanyoles a Fernando Poo i pel monopoli que les companyies peninsulars tenien sobre l’economia guineana. Fracassat un intent d’enderrocar Macías (1969), aquest expulsà els residents peninsulars i establí un govern dictatorial; això no obstant, foren signats un acords comercials que normalitzaren la situació. El 1970 el règim dictatorial de Macías refongué tots els partits polítics en un de sol, el Partido Único Nacional de los Trabajadores (PUNT) i imposà una nova constitució (1973) que accentuà la dictadura. El règim engegà diverses accions de repressió (les del 1974 i el 1977 foren especialment cruentes) i el 1978 prohibí el culte catòlic. L’any següent Macías fou enderrocat per un cop d’estat, jutjat i afusellat; el succeí el coronel Teodoro Obiang Nguema, nebot seu, com a president d’un govern militar. Aquest concedí una amnistia general als exiliats per motius polítics (1979) i inicià una liberalització del règim. El 1982, mitjançant referèndum, hom aprovà una nova constitució que, entre d’altres coses, determinà que T. Obiang pogués romandre en el poder set anys més. El 1983 hom realitzà les primeres eleccions per a l’assemblea nacional en 19 anys. Aquest mateix any el país modificà els seus vincles tradicionals amb Espanya i començà a ingressar en les associacions dels països francòfons veïns ,cosa que li valgué considerable ajuda financera de França. El règim d’Obiang fou amenaçat per diverses temptatives de cops d’estat. El moviment d’oposició, bàsicament localitzat a l’exili, critica la deteriorada situació econòmica del país, així com els mètodes dictatorials del seu president. El gener del 1986 Obiang remodelà la cúpula de l’exèrcit i s’autonomenà ministre de defensa a fi de controlar directament les forces armades. Com a candidat del Partit Democràtic de la Guinea Equatorial, Obiang Nguema fou reelegit per sufragi universal en les eleccions presidencials del juny del 1989. Tot i que a partir del 1992 el president pretengué dirigir una reforma democràtica, en realitat féu tots els possibles per consolidar el seu poder personal. Malgrat acceptar el multipartidisme, perseguí els opositors i prohibí els partits ètnics, entre ells el bubi Moviment per a l’Autodeterminació de l’Illa de Bioko. L’oposició legal s’agrupà en l’anomenada Plataforma de l’Oposició Conjunta (POC), en la qual participaren els tres principals partits d’oposició: el Partit del Progrés, la Unió Popular i la Convergència per a la Democràcia Social. Però les divergències entre els líders de les tres forces provocaren el trencament de la POC. L’economia guineana quedà molt afectada per la retirada de bona part de la cooperació oficial espanyola, després d’un agreujament de les tensions bilaterals al desembre del 1993. Tanmateix, la minva de la cooperació es veié compensada per l’inici de l’explotació dels jaciments petroliers propers a l’illa de Bioko a mitjan anys noranta, cosa que repercutí en la situació econòmica del país: l’economia cresqué a un ritme accelerat i, tot i que els ingressos per l’extracció de cru beneficiaren desproporcionadament l’elit governant, també serviren per a apuntalar el règim d’Obiang, al temps que alimentaven el secessionisme de Bioko. La victòria d’Obiang en les eleccions presidencials del 1996 obrí pas a un procés de relativa democratització que, no obstant això, estigué minada d’irregularitats (detenció d’opositors, il·legalització de partits, repressió etc.). Les eleccions del març de 1999 foren àmpliament guanyades (75 escons de 80 possibles) pel partit de Teodoro Obiang, el Partit Democràtic de Guinea Equatorial.
Els primers anys del segle XXI, Obiang mantenia el règim repressiu en el qual les diverses consultes electorals (presidencials del desembre del 2002 i legislatives de l’abril del 2004), que el confirmaren a ell i al seu partit per majoria aclaparadora, foren invariablement qualificades de frau pels observadors internacionals. Al juliol del 2001, Obiang anuncià una obertura del règim, però al juny de l’any següent tingué lloc un escàndol de grans proporcions arran d’una sèrie de processos contra opositors en què fou denunciada la pràctica de tortures. A l’agost del 2003 es formà un govern a l’exili, amb seu a Espanya i encapçalat per Severo Moto, que tingué unes conflictives relacions amb el govern espanyol a causa de la seva presumpta participació en diversos intents de cop d’estat per part de mercenaris europeus els anys 2004 i 2005. El maig de 2008 tingueren lloc eleccions legislatives que, amb candidatures controlades, donaren la victòria als partidaris d’Obiang. A Bioko, d’altra banda, l’explotació petroliera intensificà les aspiracions independentistes, i Guinea Equatorial manté disputes territorials amb el Gabon per una zona fronterera rica en jaciments d’hidrocarburs.