OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

la Guingueta d’Àneu

Nom oficial entre 1971 i 1989, arran de l’annexió dels municipis d’Unarre i Escaló i el trasllat de la capital a la Guingueta, del municipi dela Guingueta i Jou
Municipi
Pallars Sobirà

Sumari de l’article

Nom oficial entre 1971 i 1989, arran de l’annexió dels municipis d’Unarre i Escaló i el trasllat de la capital a la Guingueta, del municipi dela Guingueta i Jou
Pantà de la Torrassa, a la Guingueta d’Àneu
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Sobirà, situat a banda i banda de la Noguera Pallaresa.
Població: 
372 h
[2009]
Extensió: 
108 km2

Situació i presentació

El municipi de la Guingueta d’Àneu, de 108,42 km2, es formà el 1971 amb la fusió dels termes d’Unarre i Escaló amb el de Jou. La creació del nou municipi comportà el desplaçament del cap administratiu, que tradicionalment havia estat a Jou, al poble de la Guingueta d’Àneu per la seva situació a tocar de la carretera. Les terres de la Guingueta d’Àneu limiten al N, per un punt, el del cim de Mont-roig, amb el departament francès de l’Arieja; a l’E amb les terres de ponent de la Vall de Cardós, per Lladorre i Vall de Cardós; al S amb Llavorsí i Rialb, i a l’W amb Espot, Esterri d’Àneu i Alt Àneu.

El terme, que s’estén a banda i banda de la Noguera Pallaresa, comprèn un sector situat a migdia d’Esterri anomenat la ribera d’Esterri; un segon sector, que correspondria a l’antic terme d’Unarre, es troba a la part NE de la Vall d’Àneu, que hom anomena la vall d’Unarre; i un tercer sector, que inclou les terres de l’antic terme d’Escaló, és situat a migdia de la Vall d’Àneu, a l’anomenada ribera d’Escaló.

La Noguera és embassada pel pantà de la Torrassa (que té la resclosa i la central elèctrica dins el terme d’Espot). El sector de la dreta comprèn la vall de Jou, afluent de la Noguera Pallaresa, constituïda als vessants de llevant del pic de Vellendo o de Quartiules (2.228 m), que forma part de la carena que limita les terres de Son i Jou amb la vall d’Espot i que va davallant a migdia del territori mentre s’acosta a la Noguera (pic de Boliera, 1.941 m). El sector de l’esquerra comprèn la vall o coma de Berrós, que davalla de la carena que va de Montcaubo (2.290 m) al Pla d’Arides (1.886 m), en direcció N-S i que separa el terme de la vall d’Estaon, subsidiària de la de Cardós.

La vall del riu d’Unarre neix als vessants meridionals de Mont-roig (2.847 m), entre la serra de Pilàs, al NW, (límit amb la vall d’Alós) i la de la Gallina al NE, (2.758 m, límit amb la de Cardós), al petit circ lacustre dels estanys de Cerbi (de la Gola, Calberante, Curiós), circ separat per les alçades de la Serra Mitjana (2.620 m) de l’estany de Buixasse i d’una vall afluent paral·lela a la d’Unarre. Les crestes del límit de llevant amb la Vall de Cardós mantenen l’altitud i, entre el pic de Ventolau (2.849 m) i la serra de Campirme (2.632 m), on s’obre el coll de Finestres, hi ha els estanys de Ventolau i del Diable, tributaris a la conca de la Noguera de Cardós per la vall de Tavascan. Entre la serra esmentada de Campirme i el pic de Montcaubo (2.290 m) s’obre el coll de Campirme. Pel SW el territori arriba al marge esquerre de la Noguera Pallaresa, entre Esterri i la Guingueta, on hi havia l’antic monestir que donà el nom a la Vall d’Àneu. Els límits occidentals amb la vall d’Alós arriben als 2.640 m a la serra de Pilàs i baixen als 1.906 m a la de l’Obaga.

Aigua avall de la Guingueta, la Noguera travessa el terme en direcció NW-SE. Els vessants de la dreta comprenen pràcticament tota la vall d’Escart, d’origen glacial, encaixada i suspesa, que neix als vessants orientals de la carena que forma la serra de Mainera (2.906 m). Aquesta separa les valls d’Espot (N), de Cabdella (W) i d’Àssua. En aquesta zona les altituds a banda i banda de la vall són menors (2.054 m al tossal del Duc, a l’extrem de ponent), i una part de les aigües d’aquest sector SW van a la Vall d’Àssua (a través de la vall de Caregue). Els vessants de l’esquerra de la Noguera arriben fins a la carena que separa la Vall d’Àneu de la de Cardós, marcada aquí pel pla d’Arides (1.958 m) i la serra d’Aurati (2.021 m), d’on davallen petites valls vers la vall central.

El terme comprèn, a més del poble de la Guingueta d’Àneu, cap administratiu, els pobles de Jou, Dorve, Unarre, Cerbi, Gavàs, Escalarre, Escaló, Escart i Estaron; els llogarets de Berrós Jussà, Burgo, Llavorre i Aurós, i la caseria de Berrós Sobirà.

Es comunica per la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu, que travessa el territori seguint la riba dreta de la Noguera de S a N. Des d’Esterri surt una carretera local vers Escalarre, Unarre, Gavàs, Cerbi, Burgo i Llavorre. A l’altura del poble de la Guingueta hi ha a l’esquerra una via local que porta a Jou i a la dreta una altra que arriba a Berrós Jussà. A tocar d’Escaló hi ha a l’esquerra una carretera local vers Escart i a la dreta, per sota d’Escaló, una altra que porta a Estaron.

La població i l’economia

La població del municipi ha sofert l’evolució característica de les valls pirinenques. Al segle XVIII l’antic terme de Jou passà de 227 h el 1718 a 309 h el 1787, i assolí un màxim el 1860, amb 484 h. S'estabilitzà en uns 250 h el 1960, però davallà fins a 126 h el 1970.

L’antic terme d’Unarre tenia 47 focs el 1553 que es repartien de la següent manera: 7 focs a Unarre, 2 a Aurós, 3 a Burgo, 13 a Cerbi, 9 a Escalarre, 8 a Gavàs i 5 focs a Llavorre, que representaven uns 225 h, i al segle XVIII passà de 404 h el 1718 a 649 h el 1787. Assolí un màxim, com tota la comarca, el 1860, amb 836 h, aviat s’estabilitzà per damunt dels 500 h fins el 1900 (541 h) i després inicià una davallada (459 h el 1930) que es va accentuar amb el pas del temps: 350 h el 1950, 305 h el 1960 i 145 h el 1970.

El 1553 Escaló tenia 27 focs, Estaron 4 i Escart 8. Al segle XVIII el conjunt dels tres pobles baixà de 492 h el 1718 a 400 h en el cens de Floridablanca, del 1787. Assolí un màxim el 1860, amb 591 h, i des d’aleshores va patir algunes oscil·lacions (277 h el 1900, 382 h el 1920), amb una tendència clarament negativa posteriorment: 256 h el 1950, 254 h el 1960, 133 h el 1970.

Les primeres dades oficials de població després de la fusió dels tres municipis són les del padró del 1975, on figuraven 292 h. El 1986 s’assolí una xifra més baixa, 261 h. El 1991 la població era de 268 h. A partir d’aquest moment la població augmentà progressivament, arribant a 295 h el 1999 i 354 h el 2005.

Pel que fa a l’economia, fins a la implantació de la ramaderia bovina intensiva, l’agricultura es basava fonamentalment en la policultura, amb cereals (sègol i blat), patates, alguns arbres fruiters i herba per al vacum i el bestiar de peu rodó.

Des de les darreres dècades del segle XX, la reduïda extensió de terres de conreu es dedica pràcticament a la producció de farratge. En canvi, hi ha una extensa superfície de pastures permanents (tot i que els darrers anys ha disminuït a favor de la superfície forestal) i de bosc, de roures i sobretot de pins, repartida per diferents contrades del municipi: Bosc Negre d’Escart, el boscde Santa Bàrbara d’Escaló, bosc de Comasany de Berrós, Mongetó, Canals i Costalada a Dorve, i els de Jou i Roca Gran a Burgo. El bestiar boví i l’oví són els més destacats en la producció del sector ramader i també ho és la cria de conills.

Sector del pantà de la Torrassa per la pràctica d'esports d'aigua
© CIC-Moià
Pel que fa als serveis, al terme hi ha càmpings situats a tocar de la Guingueta, pensions, diversos hotels i residències casa de pagès.

El poble de la Guingueta d’Àneu

El poble de la Guingueta d’Àneu (78 h el 2001), cap del municipi format el 1971 al qual ha donat el seu nom, s’alça a 925 m d’altitud, a la vora dreta de la Noguera Pallaresa, a la capçalera del pantà de la Torrassa. Sorgí al voltant d’un antic hostal, que li donà el nom, i forma una petita caseria. Hi ha una moderna capella dedicada a la Immaculada i la casa del comú.Vora el pantà de la Torrassa, es va descobrir una moneda romana, un solidus d’imitació de Sever III (461-65), troballa notable per la data tardana. La festa major s’escau el segon diumenge de juliol.

Altres indrets del terme

Jou, Dorve , Berrós Jussà i Berrós Sobirà

El poble de Jou (25 h el 2001) s’alça a 1 305 m draltitud, al sector de la dreta de la Noguera Pallaresa, damunt el vessant esquerre de la vall o coma de Jou. Forma un agrupament de cases antigues presidides per l’església parroquial de Sant Pere, edifici d’una nau, amb volta de creueria i campanar de base quadrada, vuitavat al cos superior amb coberta piramidal; conserva el retaule major, barroc, i tres altars laterals, també d’aquesta època. Hi ha ruïnes de l’església antiga, prop del fossar, de la de Sant Martí de Roma (romànica, a llevant del poble dominant la Noguera) i de l’ermita de Sant Jaume, al NE del poble. Més a prop del nucli hi ha la petita i moderna ermita de Santa Caterina, amb un interessant retaule. Hom fa festa major el diumenge més pròxim al dia 29 de juny, diada de Sant Pere.

A l’altre costat de la Noguera Pallaresa, a 1 380 m d’altitud i al peu dels vessants SW de Montcaubo, dominant la Noguera, hi ha el poble de Dorve (11 h el 2001), format per un grup de grans cases centrades per una àmplia plaça. L’església parroquial de Sant Bartomeu és d’origen romànic, modificada, amb una nau, absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes i campanar més tardà, de base quadrada.

A la vall o coma de Berrós, molt tancada, hi ha a la riba dreta, a 1 091 m, al sector més pròxim a la Noguera, el nucli de Berrós Jussà (24 h el 2001). Una mica separada es troba l’església parroquial de Sant Jaume, d’origen romànic i campanar d’espadanya. Més endins i a la mateixa riba dreta de la vall hi ha el nucli de Berrós Sobirà, a 1 270 m d’altitud, format per un grup de cases i l’antiga església parroquial de Sant Quirze, d’una nau i campanar de paret.

Unarre, Aurós, Gavàs i Cerbi

El poble d’Unarre (14 h el 2001) és situat a 1 218 m d’altitud, a la dreta del riu d’Unarre, al centre de la seva vall, on conflueixen petites valls afluents. El poble conserva un aspecte tradicional. Damunt una roca s’alça l’església parroquial de Sant Julià, d’una nau, volta de creueria i airós campanar de torre quadrada, vuitavat al segon cos, amb coberta piramidal, que conté un altar barroc. Prop seu hi havia el castell de Puigllorenç, documentat vers el 1280 en les lluites i rebel·lions del comte de Pallars contra Pere II.

Aigua amunt d’Unarre es troba l’antic llogaret d’Aurós (o Orós), que malgrat que al segle XIX ja només tenia una casa, gaudí uns pocs anys, abans de la reforma administrativa de mitjan segle, de jurisdicció pròpia. A més de la casa esmentada, a 1 250 m, a l’esquerra del riu d’Unarre hi ha, molt pròximes, l’església de Sant Pere d’Aurós (ermita de construcció romànica, absis amb arcuacions sobrealçat i fris al nivell de la coberta i campanar de cadireta) i l’ermita de Sant Joan d’Aurós, de façana molt ampla, tres naus amb arcades i coberta amb bigues i paviments de còdols.

Al NE d’Unarre, en una vall afluent, s’alça a 1 390 m d’altitud el poble de Gavàs (17 h el 2001), al peu de la serra de Campirme. Destaca l’església parroquial de Sant Esteve, d’una nau i volta de creueria, campanar de base quadrada i vuitavat al segon cos, amb coberta piramidal, que conserva un altar major barroc i una pica baptismal de pedra decorada amb relleus.

Al N d’Unarre, entre el riu d’Unarre i el des Corriols, s’alça a 1 240 m el poble de Cerbi (20 h el 2001), dominat al N pel pic de Mont-roig. En un costat de les cases que formen el nucli, es troba l’església parroquial de Sant Sadurní, d’una nau i façana de pedra, dominada pel petit campanar d’espadanya, que ocupa tota l’amplada; a l’interior hi ha un altar barroc similar al de Gavàs i una antiga pica de pedra decorada amb incisions. Més al N, en un replà a 1 640 m, hi ha l’ermita de Sant Beado, d’origen romànic, d’una sola nau i absis sobrealçat.

Burgo, Llavorre i Escalarre

Al sector SE de la vall d’Unarre, als vessants NW de Montcaubo, a la capçalera de valls directament afluents a la Noguera Pallaresa, al NE de la Guingueta d’Àneu, hi ha els pobles de Burgo i de Llavorre. Burgo (7 h el 2001) és a 1 240 m d’altitud, en una vall procedent del coll de Campirme. L’església parroquial de Sant Joan Evangelista, d’una nau, té una fornícula a la façana amb una imatge del segle XVI i campanar de cadireta; la torre de Burgo és esmentada com un antic punt de defensa de la vall.

Llavorre (5 h el 2001) és situat més a migdia, a 1 300 m d’altitud, format per unes poques cases. L’església de Sant Miquel té una nau i un campanar de torre quadrada i coberta piramidal. Poc més d’1 km a ponent hi ha la petita ermita de Sant Roc.

Al sector de la vora de la Noguera Pallaresa, al vessant esquerre de la vall, hi ha el poble d’Escalarre (26 h el 2001), a 993 m d’altitud, dominant el gran pla d’Àneu i el de Salito (més a migdia), prop de la confluència de la vall d’Unarre amb la Noguera. Destaca l’església parroquial de Sant Martí, d’origen romànic, modificada i ampliada; conserva un dels petits absis amb arcuacions (el central és llis), i té interès la porta ornada amb estrelles inscrites en cercles a les arquivoltes i un rostre a cada banda. La pica baptismal, de pedra, té figures i dibuixos arcaics. La festa major s’escau el primer diumenge de juliol.

Santa Maria d’Àneu

A ponent d’Escalarre, dins el seu terme parroquial, prop de la Noguera Pallaresa, hi ha l’antic monestir benedictí de Santa Maria d’Àneu. Havia tingut una primitiva advocació a Santa Deodata (en època visigòtica) i després a Sant Pere (fi del segle X). El 1064 fou cedit amb els del Burgal i de les Maleses per Artau I de Pallars Sobirà a Ramon V de Pallars Jussà, en canvi de Lavaix i altres béns. Com a monestir benedictí només perdurà fins al segle XII i fou després erigit en canònica augustiniana, que tampoc no es mantingué després de la secularització de la fi del segle XVI.

L’església, que fou el centre religiós de les parròquies de la Vall d’Àneu, origen del deganat i després arxiprestat d’Àneu, és un edifici romànic del segle XI, molt refet al XVI (quan les tres naus es reduïren a una). L’absis restant té dobles arcuacions entre bandes llombardes, la volta és apuntada i la façana té un petit campanar d’espadanya. La pica és de pedra, decorada amb figures en alt relleu. Tenen una especial importància dins el romànic les restes de la pintura mural que decorava el presbiteri de Santa Maria d’Àneu, avui al Museu Nacional d’Art de Catalunya: riques en policromia, el tema central és el de l’Epifania i l’Adoració dels Reis. A la part baixa destaquen els famosos àngels o serafins, amb sis ales plenes d’ulls (símbol de la vigilància) i envoltats per les lletres (repetides tres vegades) del Sanctus, amb tenalles a les mans amb carbons cremant (escena de la purificació de la boca del profeta Isaïes), i rodes enceses més avall. Han estat relacionades amb el Mestre de Pedret (vers el 1100), però semblen una mica més avançades. Encara és avui santuari i centre de devoció de la Vall d’Àneu, i hom hi venera una imatge moderna de Santa Maria. Hom hi celebra un aplec l’1 de maig.

Escaló, Escart i Estaron

El poble d’Escaló (864 m; 95 h el 2001) és a la dreta de la Noguera Pallaresa, al sector central del terme i a la vora de la carretera vers la Vall d’Aran pel port de la Bonaigua, en un petit eixamplament de la vall.

Torre de guaita d’Escaló
© Xevi Varela
El nucli antic era inicialment una vila closa formada per dos carrers paral·lels, amb torres de defensa i portals d’entrada als dos extrems. Es conserva íntegra una gran torre, dita el Castell, amb el portal d’entrada a la banda N, que dóna a la placeta de l’església. Un cop passat el portal, resta a l’esquerra un tram de magnífics porxos de pedra molt antics, medievals, que inicialment devien ornar tot el recinte. A l’extrem S el portal és molt malmès, però resten fragments d’una gran torre rodona de defensa. Totes les cases són de pedra. La placeta de l’església, amb habitatges moderns, és a l’extrem N. L’església parroquial de Santa Helena és un característic edifici d’una nau i campanar de torre amb el cos superior vuitavat i coberta piramidal. Enlairada, dominant el poble, a poca distància, hi ha l’antiga torre de defensa d’Escaló, abans esmentada, de planta circular i força conservada.

Pel que fa al folklore, el 3 de febrer se celebra la festa major d’hivern, per Sant Blai i el 18 d’agost la festa major per santa Helena. El 29 de juny es fa un aplec a l’ermita de Sant Pere del Burgal.

El poble agregat d’Escart (1 230 m; 16 h el 2001) és a l’esquerra del riu d’Escart, al sector de la capçalera, dominat pels contraforts de llevant de la serra de Mainera. L’església parroquial de Sant Martí d’Escart té una nau i campanar de torre una mica enlairat amb coberta piramidal arrodonida. Dominava el poble el castell o roca d’Escart (o de Sant Just d’Escart), que donà nom al santuari —d’advocació mariana— de la Roca d’Escart, que és adossat a un penyal d’una manera pintoresca; aquest santuari, d’origen romànic, té un portal d’arc rodó i un petit campanar d’espadanya descentrat. Madoz encara parla d’una torre que defensava l’església, que devia ser de l’antic castell. El 8 de setembre es fa un aplec al santuari de la Roca d’Escart.

El poble agregat d’Estaron (16 h el 2001) és situat a 1 071 m d’altitud, enlairat a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, al sector de migdia del terme, fora ja de la Vall d’Àneu estricta. La petita església de Sant Sebastià d’Estaron, filial de la parròquia d’Aidí (poble des d’on s’accedeix a Estaron), és un petit edifici romànic d’una nau, absis semicircular amb arcuacions i petit campanar d’espadanya en un mur aïllat del temple.

Sant Pere del Burgal i Sant Andreu d’Arides

A migdia d’Escaló, enlairat a l’altra banda de la Noguera Pallaresa, hi ha l’antic monestir benedictí de Sant Pere del Burgal, que marca el límit meridional de la Vall d’Àneu. Esmentat des del 859, quan el seu abat Deligat rebé el privilegi d’immunitat del comte Rampó de Tolosa, decaigué i passà a dependre dels monestirs de Gerri (abans del 908) i de la Grassa, a Llenguadoc (abans del 948). Entre el 948-60 esdevingué monestir femení. Vinculat des del 950 al monestir de la Grassa (amb un bon nombre de possessions a les valls veïnes), en fou priorat des de la fi del segle XI fins al 1337, que aquest important monestir el cedí al de Gerri en canvi de retenir moltes propietats del Burgal. Fou secularitzat el 1570, però subsistí, almenys nominalment, fins a la desamortització (1835).

Les primitives construccions foren molt modificades al segle XI, quan es tornà a bastir dins l’estil romànic. Tenia planta basilical, tres naus i tres absis a llevant decorats amb arcuacions llombardes i un altre absis a ponent (doble capçalera). El central ha estat aprofitat modernament per a capella de Sant Pere, que encara té culte. D’aquest absis i de l’espai que l’envolta procedeixen unes interessants pintures romàniques, conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya i atribuïdes al Mestre de Pedret. El registre superior era centrat per un gran pantocràtor (en resta només un peu) voltat per profetes (queden dues figures senceres); al segon registre, entre els finestrals, hi havia tres parelles de figures formades per sants (Pere, Pau, Joan Baptista, Joan Evangelista i un altre de no identificat) i la Mare de Déu; al registre inferior, decorat per una greca, té especial interès, ja que és la primera vegada que apareix una donant, una figura femenina entre cortinatges que porta la llegenda Lucia comitessa i que correspon a la comtessa Llúcia de la Marca, segona muller d’Artau I de Pallars Sobirà (germana d’Almodis i mare del sant bisbe Ot d’Urgell), cosa que pot fer datar les pintures a la fi del segle XI o al principi del XII (Artau morí el 1081). Davant Sant Pere es trobà (1983) un paviment de còdols.

Tot aquest conjunt arquitectònic és un dels centres patrimonials que forma part de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

A l’extrem NE del terme, sota el pla d’Arides, sembla que hi hagué les restes de l’església de Sant Andreu d’Arides, que havia centrat l’antic lloc d’Arides, despoblat des de fa temps.

La història

La majoria dels nuclis que formen el municipi de la Guingueta d’Àneu sempre han format part de la Vall d’Àneu, han gaudit dels seus privilegis i han estat sota la jurisdicció dels comtes de Pallars, primer, i posteriorment (segle XV) dels ducs de Cardona i marquesos de Pallars, que s’enllaçaren amb els ducs de Medinaceli, fins a la fi de l’Antic Règim. Els llocs de Jou i Berròs (després dividit en Berròs Jussà i Berròs Sobirà), les parròquies de Burgo i Cerbi i l’antic monestir de Santa Maria d’Àneu, centre religiós de la vall, figuren ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell del 819Escaló tenia una funció defensiva a l’entrada de la Vall d’Àneu, com ho palesa la torre que s’aixeca damunt el poble, que es comunicava amb la de la Torrassa, més al N, el castell d’Escart, a ponent, i els de Berrós i Llavorre, al NE. Segons Coy, quan València d’Àneu capitulà el 1491 davant les forces reials del duc de Cardona, Escaló encara resistia.

En canvi, Escart, també al límit S de la Vall d’Àneu, fou des del segle XI, que el comte Artau I de Pallars Sobirà defensà el castell d’Escart de l’escomesa del comte d’Urgell (1079), de l’abadia de Gerri i el mateix Artau el retornà el 1081 al seu abat. Es mantingué en la jurisdicció de Gerri fins a la fi de l’Antic Règim. També va dependre de Gerri el monestir de Sant Pere del Burgal.

 

Llegir més...