i Guissona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Guissona

Ciutat romana que corresponia a l’actualIesso
Municipi
Segarra
Ciutat romana que corresponia a l’actualIesso
Vista aèria de Guissona
© Fototeca.cat
Municipi de la Segarra, al centre de la plana de Guissona, la qual s’estén entre els vessants poc pronunciats del Llobregós i el Sió (de 460 a 560 m alt.), pels municipis de Sant Guim de la Plana, Massoteres, Torrefeta i Tarroja.
Població: 
6.145 h
[2009]
Extensió: 
18 km2

Situació i presentació

El municipi de Guissona, de 18,10 km2 d’extensió, confronta amb els termes de Massoteres, a llevant, i de Torrefeta i Florejacs a ponent, a tramuntana i a migdia. Al SE, en un petit sector de les serres dels Domenges, limita amb el darrer municipi i amb el de Sant Guim de la Plana. Tots aquests municipis esmentats, més el de Tarroja, formen part de l’esmentada plana de Guissona. El terme comprèn, a més, l’enclavament del Mas d’en Porta, que es troba situat entre els municipis de Torrefeta i Florejacs i els Plans de Sió. Un dels punts més elevats del terme és la Creu de Condomines (535 m), al límit septentrional amb el terme de Torrefeta i Florejacs. El municipi és drenat per la capçalera del torrent del Passarell, que neix a la font de l’Estany i desguassa per la dreta al Sió. Hi ha a més un bon nombre de fonts, tot i que l’aprofitament (sobretot l’industrial) de les aigües del subsol n’ha fet assecar algunes. Es poden destacar la font de la Salut i l’esmentada de l’Estany.

Els principals nuclis de població d’aquest municipi són Guissona, la capital i el llogaret de Guarda-si-venes. Comprèn, a més, l’antiga quadra de Fluvià i el disseminat de Tapioles.

Les carreteres, de caràcter local i construïdes al principi de segle XX (quan fracassà l’obra ja molt avançada del tren Cervera-Guissona, Agramunt-Ponts), foren reconstruïdes gairebé de bell nou. El primer traçat modificat fou el de la carretera de Tàrrega a Guissona, en segon lloc el de Guissona i Ponts i el de Guissona a Cervera. Totes aquestes carreteres tenen en l’actualitat un trànsit important; la de Guissona a Tàrrega i la de Guissona a Cervera destaquen pel fet que són canals de distribució i de recepció de la Corporació Alimentària de Guissona. La carretera que porta a Ponts deu el seu intens trànsit principalment als turismes que es dirigeixen o provenen d’Andorra.

La població

A Guissona, el fogatjament de vers el 1380 registrà 70 focs, el del 1553 en comptabilitzà 179 i el del 1718 uns 225. El cens de Floridablanca del 1788 registrà 881 h, que havien ascendit a 2 175 h el 1860, xifra alta que no es repetí ni se sobrepassà fins als nostres dies, ja que tot seguit, a la fi del segle XIX, s’inicià un progressiu descens demogràfic: el 1887 hi havia 2 046 h i el 1900, 1 668. A la dècada dels anys vint i fins a la Guerra Civil de 1936-39 la població es va anar recuperant (1 716 h el 1920, 1 774 el 1930), però el 1940 el cens registrava 1 692 h, i així quedà reflectit el procés recessiu de postguerra; és a partir de la dècada dels cinquanta que es detectà un notable augment (1 919 h el 1950, 1 953 h el 1960) el qual fou més remarcable a la dècada dels anys setanta com a conseqüència de la centralitat econòmica de Guissona. El 1981 hom censà un total de 2 602 h. Les dades de població dels censos següents donen 2 642 h el 1991 i 3 581 h el 2001. Amb el canvi de segle s’accentuà el creixement demogràfic, així, el 2005, s’arribà a 4 874 h. Aquest augment progressiu de la població s’ha vist afavorit pel desenvolupament de les activitats agropecuàries, molt importants al terme, que han atret un nombre important de població immigrada.

L'economia

L'agricultura i la ramaderia

Antigament la riquesa principal del municipi provenia del sòl agrícola, ja que el terreny, poc accidentat, és favorable als conreus, bàsicament de secà, que ocupen gairebé tot el terme. Tradicionalment una petita part del terme es podia regar amb el cabal del torrent del Passerell. La zona septentrional del terme és encara coneguda amb el nom dels Reguers. L’aigua s’embassava i permetia de moure 4 molins fariners. Pel que fa als conreus, prop d’un 40% era vinya;també hi havia cereals, abundaven les oliveres i els ametllers, hi havia algunes figueres, lledoners i nogueres; vora la vila, encerclant la muralla que la clou, destacava el conreu d’hortalisses i verdures. Aquest sistema agrari tradicional va canviar al llarg del segle XX. Ja al final del segle XIX, la fil·loxera perjudicà fortament la vinya. Posteriorment, les gelades del 1956 quasi destruïren les oliveres i els ametllers.

En les darreres dècades, tot i la pèrdua de l’hegemonia de les activitats agràries dins l’economia del municipi, la població ocupada en el sector es manté clarament per sobre de la mitjana catalana. La mecanització de les tasques agrícoles, juntament amb la manca de mà d’obra pagesa, va comportar que progressivament els conreus s’anessin reduint als cereals, ordi i blat, amb un predomini del primer. Amb tot, resten alguns claps d’ametllers i oliveres, mentre que la vinya ha anat desapareixent. El nombre d’explotacions agràries s’ha anat reduint, en gran part pel fort desenvolupament de la indústria, sobretot pel que fa a les activitats agropecuàries. Per altra banda, la ramaderia, que complementa l’agricultura, se centra sobretot en la cria d’aviram i de bestiar porcí i boví.

La indústria, el comerç i els serveis

Actualment la indústria és la principal font de riquesa de la vila. A banda de la Corporació Alimentària de Guissona (CAG), de producció molt diversificada, hi ha també d’altres indústries (del ram tèxtil, construcció de maquinària i equips mecànics, etc.).

La CAG és una de les empreses més importants de la província de Lleida i es troba entre les indústries alimentàries més grans de l’estat. El seu origen remot és la Cooperativa Agrícola Comarcal de Guissona, que fundà el 1906 el patrici Ramon Esteve i Llobet, cooperativa que el 1926 va construir el primer molí de pinso i el 1930 una farinera, i que arribà a tenir uns mil socis. La seva actuació comportà un renovellament total de l’agricultura de la plana de Guissona: selecció de llavors, anàlisi química de la terra, utilització d’adobs, farinera pròpia i comercialització dels productes. En fou una figura prestigiosa Josep Pané, que obtingué diverses varietats de blat especialment apreciades.

A la fi de la dècada de 1950, amb l’aparició de la ramaderia industrial (que permetia de millorar la dieta alimentària alhora que proporcionava uns ingressos suplementaris als agricultors, que per causa de la mecanització disposaven de força hores lliures), un grup de pioners encapçalats per Jaume Alsina i Calvet, veterinari i fill de Guissona, formaren el 1958 la Secció Avícola de la Cooperativa Agrícola Comarcal de Guissona. La Cooperativa adoptà el nom d’Avícola perquè l’avicultura hi tenia una gran importància, però també perquè aquest nom li permetia l’ingrés a la Cooperativa Avícola Nacional, que aleshores, en un moment en què hi havia precarietat de primeres matèries, disposava de quota d’importació, principalment de cereals.

El 1962 ja s’havia deslligat de la Cooperativa Agrícola i disposava de terrenys propis, on instal·là la nova fàbrica de pinsos, establí les seves oficines i hi creà la Caixa Rural de Guissona, que ha estat el principal suport financer que ha tingut la Cooperativa Avícola. Aquesta va anar augmentant i diversificant la seva activitat (escorxadors, fàbriques de pinsos, producció d’elaborats carnis, plantes d’adobs, etc.), i també el nombre dels seus associats anà creixent.

Al final de la dècada del 1960 s’instal·laren assecadors de blat de moro, centres de recollida de gra i les primeres granges de selecció de bestiar porcí. Hom va canviar el nom que tenia l’empresa, pel de Cooperativa Agropecuària de Guissona, i més tard pel de Corporació Alimentària de Guissona (CAG). La cooperativa serveix als seus socis mitjançant assistència tècnica, instal·lacions i projectes, selecció de llavors, adobs, productes farmacèutics i fitosanitaris per al camp. Distribueix els seus productes arreu de l’estat i fins i tot exporta a l’estranger.

Una nova oferta de la cooperativa és la possibilitat de visitar les seves instal·lacions per potenciar el coneixement i el consum de la producció alimentària autòctona a la comarca. Les instal·lacions de la CAG al municipi de Guissona han sofert una notable ampliació a les darreres dècades i s’han estès especialment al NW de la població.

La vida comercial de la vila se centra principalment en el mercat setmanal, que té lloc cada dijous. A banda, es pot esmentar el Mercat Romà Ciutat de Iesso, al mes de juliol, durant el qual es fa una degustació i exposició de tot tipus de productes artesanals i espectacles que rememoren les arrels romanes de la ciutat. Cal destacar, a més, la concorreguda àrea de servei que ha establert la CAG prop l’enllaç de la carretera de Ponts amb la de Tàrrega, al SW de la vila, vora la qual s’han instal·lat altres comerços. Pel que fa als serveis, l’ensenyament és cobert fins el batxillerat, i disposa, a més, d’un bon nombre d’equipaments esportius (camp de futbol, pavelló poliesportiu, piscines, etc.).

La vila de Guissona

Morfologia urbana

La vila de Guissona (484 m i 4 849 h el 2005), situada a la part central del municipi, és a l’esquerra del torrent del Passerell. Conserva part de la muralla medieval; trossos de llenços de carreuada i la porta nord de l’antiga muralla medieval (el portal de l’Àngel).

El portal de l’Àngel que dona entrada al nucli antic de la vila de Guissona
© Arxiu Fototeca.cat
També es conserva la plaça Major, porticada, i tots els carrers dins del clos de la vila són enllosats.

L’església arxiprestal de Santa Maria de Guissona fou bastida al darrer quart del segle XVIII per l’arquitecte Feliu Borràs, a partir d’un projecte de Marià Enric i Josep Burrià. El nou temple substituí una edificació anterior, que tenia el seu origen en la col·legiata augustiniana consagrada el 1099 pel bisbe Ot d’Urgell. De l’església vella es respectaren només la capella de la Mare de Déu del Claustre (patrona de la vila juntament amb sant Plàcid), i la del Sant Crist. L’edifici nou, que fou començat el 1776 i consagrat el 1800, és d’estil neoclàssic amb un gran cor amb setials de noguera. La seva estructura és de tres naus i creuer situat als peus. L’altar barroc de la Mare de Déu del Claustre és l’únic que resta dels vint-i-un que contenia el temple el 1936. A l’exterior destaca la façana, que deriva de la tipologia establerta a partir del frontispici de la Universitat de Cervera. El campanar, de planta quadrada, s’aixeca probablement sobre restes anteriors, a un costat del creuer. De l’obra antiga guarda a l’exterior restes d’un sepulcre gòtic i un relleu del mateix estil.

La casa de la vila, el Centre Catòlic i l’Ateneu són edificis de principis del segle XX. Un altre indret de la vila interessant, ja fora el clos, és la font de la Mare de Déu de la Salut que abasteix d’aigua els antics safareigs públics situats al costat. La vila ha tingut un fort creixement urbanístic els darrers anys. Els principals sectors d’eixample s’han localitzat a migdia i a llevant de la població.

La cultura i el folklore

El moviment associatiu de Guissona és ric i variat. Així, hi tenen seu el Centre Catòlic de Guissona inaugurat en 1895, l’Ateneu Cultural de Guissona, del 1923, el Centre Excursionista Guissonenc, l’Agrupament Escolta Bella Iesso, la Unió Esportiva de Guissona, entre altres.

El mes de novembre de 2000 es va inaugurar el Museu de Guissona Eduard Camps, el qual tenia els seus antecedents en el museu que s’instal·là a l’ajuntament el 1952 (que passà per diverses vicissituds). S'allotja a l’antic hospital, un edifici del segle XVII, seu també de la Casa de Cultura i la Biblioteca Municipal. Conserva un important fons compost bàsicament per les col·leccions fruit de les excavacions arqueològiques (peces de ceràmica, escultures en pedra, etc.) provinents del parc arqueològic de la ciutat romana de Iesso, inaugurat l’any 2011. El museu depèn del Consorci Patronat d’Arqueologia de Guissona, que gestiona també el parc arqueològic; el 1933, l’Institut d’Estudis Catalans hi va dur a terme la primera excavació.

Pel que fa al folklore, Guissona celebra la festa major pels volts del 8 de setembre, en honor de la Mare de Déu del Claustre. El Diumenge de Pasqua és típic cantar caramelles pels diferents carrers de la vila. Cal esmentar també la tradicional festa de Corpus o l’Enramada, que se celebra el diumenge següent a la festivitat de Corpus Cristi. Els principals protagonistes d’aquesta festa de caràcter religiós, les arrels de la qual reculen a temps immemorials, són els infants i joves de la vila. Comença de bon matí, quan els músics inicien una cercavila pels carrers de Guissona i recullen els nens i les nenes. Les nenes, de dues en dues, porten un cistell ple de pètals i paperets de colors; els nens porten una coca damunt d’una fusta i l’aguanten amb dues mans sobre el cap. En sortir de l’església, els infants s’adrecen a la font de la Salut, on les nenes llencen el contingut dels cistells enlaire en honor de la Verge que hi ha al recinte. Mentrestant, els nois van a la plaça del Vell Pla, que és on els organitzadors comencen a tallar la coca i l’ofereixen al públic assistent. Una altra festa important, més moderna, és el Mercat Romà Ciutat de Iesso, que se celebra des del 1997 durant el mes de juliol. A banda de les parades de productes artesanals, es fa també una desfilada amb gent de la vila disfressada de romà, en honor d’aquests avantpassats. Al final de la festa té lloc l’anomenada Bacanal Romana que s’allarga fins ben entrada la matinada.

Altres indrets del terme

Fluvià, Guarda-si-venes i Tapioles

L’antiga quadra i veïnat de Fluvià és avui un despoblat al NE de la vila de Guissona, prop d’on neix el torrent de Fluvià, que desguassa al Sió. Al lloc hi havia hagut un castell i la parròquia de Sant Jordi (on es venerava la imatge de Santa Llúcia). La jurisdicció del lloc fou adquirida progressivament pel bisbe d’Urgell. El 1505, essent bisbe Pere de Cardona, adquirí la totalitat de la jurisdicció, amb els drets sobre la senyoria del lloc que hi posseïa la Universitat de Guissona, i hi començà la construcció d’una residència per als bisbes, que s’interrompé vers el 1514. La construcció, coneguda amb el nom de l’Obra de Fluvià o de Santa Llúcia (en queden les ruïnes), és situada a 1 km de la vila, seguint la carretera de Massoteres. És un conjunt de planta quadrada entorn d’un pati central. Els interiors evidencien una gran riquesa ornamental a partir d’una variada successió de motllures, frisos decorats i obertures amb un repertori molt ampli d’arcades i trencaaigües ornats amb calats i traceries, elements tots ells de tradició del gòtic tardà, però que en les seves proporcions i concepció, com també en l’ornamentació dels frisos amb grifons, palesen un gust que els apropa al classicisme. L’aparença exterior, malgrat els abundants finestrals, demostra un equilibri entre les funcions d’habitatge residencial de prestigi i un caràcter de fortalesa que encara no ha perdut del tot, compromís aquest que és ben paradigmàtic del segle XVI.

A tramuntana del terme hi ha el llogaret de Guarda-si-venes (25 h el 2005), ja esmentat el 1099 en la consagració de l’església de Guissona. La petita església del llogaret és dedicada a sant Miquel. A menys d’1 km a ponent del cap de municipi, hi ha el disseminat de Tapioles. La masia de Tapioles també és esmentada en el document de consagració de l’església de Guissona.

Les restes arqueològiques

Les restes més antigues del passat de Guissona són el poblat situat a l’actual plaça del Vell Pla i potser a la de Capdevila. La datació d’aquest poblat es remunta al principi de l’edat del ferro (segles IX-VIII aC). Posteriorment s’iberitzà i durant els segles II i I aC encunyà moneda de bronze dins el sistema del denari amb el nom de Ieso. Es transformà després en ciutat romana, amb la denominació de Iesso, que adquirí categoria de municipi. L’existència de la Guissona romana, documentada per Plini i Ptolemeu, és confirmada per nombroses troballes arqueològiques, com les del parc arqueològic de la ciutat romana de Iesso, situat al costat nord de la vila.

Dels resultats obtinguts en diverses campanyes d’excavació es desprèn que la ciutat romana de Iesso ocupava unes 7 ha d’extensió, amb una població al voltant dels 1.000 h. D’aquesta època han estat trobades diverses làpides, prou explícites per a evidenciar el caràcter de l’antiga ciutat. Així, una d’aquestes esmenta l’ordo iessonensis, que feu una dedicatòria a l’emperador Numerià (283-84), i unes altres dues fan referència a dos sevirs. L’activitat comercial de Iesso és palesa per la gran quantitat de monedes, i l’agrícola, per la descoberta de sitges, àmfores i dolia. En menor grau, hom pot parlar també d’activitat ramadera i alhora d’un cert moviment artesanal a partir de restes de motlles de ceràmica sigil·lada i peces de telers. Al voltant de la ciutat hi hauria hagut nombroses viles i cases de pagès, segons assenyalen els vestigis que s’han trobat en diferents indrets.

Entre els numismàtics és admès per la majoria que les monedes que porten la inscripció d’arrel ibèrica IEXE, corresponent a IESO, foren encunyades a Guissona. Més difícil és acceptar l’opinió de Heis i altres autors segons els quals les monedes amb la inscripció de CESSE, corresponent a CISSA o KISSA, fossin encunyades a Guissona.

A partir de les excavacions dutes a terme a Guissona s’ha pogut delimitar gran part de la muralla de Iesso, d’època republicana: s’han trobat dos llenços fets de pedra seca, orientats a N i NE, d’un total de 85 m i una amplada mitjana de 3 m. A l’extrem d’aquest sector hi ha una porta d’accés, al costat de la qual la muralla és feta de grans carreus, potser per reforçar l’accés de la ciutat.

Aquestes excavacions, sense permetre de fer-ne una reconstrucció global, fan pensar que sobre un primer moment republicà, cap al segle I dC, hi va haver un canvi urbanístic important, al qual possiblement pertanyen les termes romanes. Sembla que el recinte medieval emmurallat no s’hi superposa i que dins la vila, potser Capdevila, on hi hagué el call jueu medieval, hi podria haver restes urbanes romanes. A Cal Mines s’han trobat sepulcres paleocristians i testimonis d’una basílica romana. També hi ha vestigis romans més a llevant de la vila actual i vers tramuntana, al començament de la carretera de Ponts, on s’ha localitzat la necròpolis de la Closa (segles II-III dC).

L’època de més esplendor de Iesso correspon segurament als segles II-III dC, i a partir de mitjan segle III la trajectòria de la ciutat es devia anar enfosquint i perdent.

El Servei d’Investigacions de l’Institut d’Estudis Catalans realitzà les primeres excavacions arqueològiques d’Iesso l’any 1933, sota la direcció de Josep Colomines. Després de gairebé quaranta anys sense excavacions, l’activitat arqueològica revifà el 1975 arran d’unes troballes en uns camps de conreu. El 1995 el jaciment fou declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN) per la Generalitat de Catalunya i es constituí el Patronat d’Arqueologia de Guissona, integrat per l’Ajuntament de Guissona, l’Institut d’Estudis Catalans, el Consell Comarcal de la Segarra, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Diputació de Lleida.

Al setembre del 2011, s’inaugurà la museïtzació del Parc Arqueològic de Guissona, de prop de dues hectàrees d’extensió, i el nou Museu Eduard Camps. El Parc Arqueològic permet aprofundir en el coneixement de l’antiga Iesso i de la seva història, gràcies a la conservació de totes les troballes realitzades en les excavacions dels darrers anys i a l’ordenació de l’espai. El jaciment té quatre punts d’interès per al visitant. Un primer conjunt és constituït per les restes de la muralla i la porta nord de la ciutat amb la torre de defensa (una fortificació de més de tres metres d’amplada). Un segon punt d’interès són les ruïnes de les termes públiques, amb les restes de l’edifici termal i d’un pati amb una gran natatio, o piscina descoberta, excepcionalment ben conservada. El tercer sector visitable és format per les restes d’una casa senyorial situada a la perifèria de la ciutat. I, finalment, hi ha els vestigis d’un celler d’època visigòtica dels segles V i VI dC. Al costat del Parc Arqueològic de Guissona s’ha instal·lat el Museu Eduard Camps, que conserva i exposa al públic els objectes arqueològics trobats al jaciment de Iesso i fa les funcions de centre d’interpretació, ja que ofereix al visitant les claus interpretatives per a entendre la realitat i la significació històrica de l’antiga ciutat romana.

A banda de les troballes d’època romana, cal esmentar el pou de gel, datat vers el segle XVII, que és situat al nord de la vila, passat el cementiri. Després d’uns anys d’abandó, fou restaurat. Pel mateix sector es troba la capella de Sant Romà Màrtir o de Rubiol, que malgrat el seu mal estat de conservació, encara conserva elements d’època romànica.

La història

L’origen del poblament de Guissona és força antic. Les excavacions han demostrat que a l’edat del ferro es formà un nucli de poblament pertanyent a la cultura dels camps d’urnes, que després s’iberitzà. Ptolemeu considera que Ieso, nom de l’antiga vila de Guissona, fou dels lacetans, poble que es distingí per la seva lluita i resistència a l’ocupació romana durant els primers temps de la conquesta i que lluità sovint aliat amb els ilergets i els ausetans. Aquests pobles foren tots sotmesos per Cató l’any 195 aC. Els romans erigiren Guissona en municipi, conservant l’antic nom ibèric. Guissona, Lleida, Isona i Segarra (els Prats de Rei) foren les úniques ciutats romanes de la Catalunya occidental.

Fins ara no s’han trobat vestigis de la dominació sarraïna que hi començà vers els anys 716-19. La conquesta cristiana del lloc fou força difícil. Sembla que fou dominada per primer cop pel comte Borrell II els anys 974-75, però que caigué una altra volta en poder dels sarraïns fins que poc abans del 1024, o vers el 1014, segons altres historiadors, fou reconquerida pel bisbe Ermengol d’Urgell. Segons explica Josep Lladonosa vers el 1020-24 aquest prelat ja havia organitzat la part superior de la Ribera de Sió, amb Guissona com a centre natural i punt de conjunció dels comtats de Barcelona i d’Urgell. És molt probable que en aquest territori persistís població mossàrab en contacte amb els pobles cristians del nord.

La conquesta de Guissona motivà un plet entre el bisbe Ermengol i el senyor del castell del Llor, que volia emparar-se de les terres que aquell havia conquerit. El document, força interessant, fixa les afrontacions del terme de la vila de Guissona i llocs que li pertanyien, que sant Ermengol “amb molts treballs havia pres de mans dels sarraïns”. El plet segurament es devia resoldre a favor del bisbe Ermengol d’Urgell, ja que aquest, pel seu testament atorgat el 1035, deixà a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell la vila de Guissona amb tots els seus termes i les seves pertinences. Poc després sembla que la vila de Guissona fou una altra vegada ocupada pels sarraïns; finalment, però, i de manera definitiva, la vila fou reconquerida pel comte Ermengol IV d’Urgell, dit el de Gerb, el 1072, amb l’ajuda, entre d’altres nobles, de Ramon Bernat de Fluvià.

Guissona, amb el seu terme, fou sempre propietat de la mitra d’Urgell (amb el temps, la mitra adquirí també la jurisdicció de la quadra de Fluvià). L’antic palau que hi tenien els bisbes d’Urgell va ser donat a la vila el 1912 pel bisbe Joan Baptista Benlloch, i poc temps després el palau episcopal fou enderrocat.

L’església arxiprestal de Guissona, dedicada a Santa Maria, va ser solemnement consagrada pel bisbe Ot d’Urgell el 1099, assistit pels bisbes de Barcelona i de Roda. Hi hagué una canònica augustiniana, que havia estat fundada a la segona meitat del segle XII com a filial de la canònica d’Urgell (el prior era canonge de la Seu); secularitzada durant el segle XIII, al XV esdevingué col·legiata secular i perdurà fins a mitjan segle XIX. La seva jurisdicció religiosa s’estenia sobre les quaranta parròquies de la plana de Guissona.

L’any 1638, sant Josep de Calassanç envià dos escolapis a fundar-hi la primera casa de les Escoles Pies d’Espanya. El noviciat era situat a poca distància del col·legi. La guerra dels Segadors, però, durant la qual s’hagué d’exiliar el bisbe Pau Duran, apartà aquest primer benefactor de l’empresa, i el 1641 es deturaren les obres. Aquestes foren represes posteriorment pels agustins descalços, que en prengueren possessió el 1651 amb el nom de convent de Santa Mònica, on s’atenien malalts i agonitzants, però fins el 1751 els agustins no acceptaren d’educar el jovent. Després de la desamortització del 1835, gràcies al patrici Joan Folc, l’edifici fou destinat a escola. Primer tingueren cura dels infants sacerdots seculars, des del 1907 fins al 1933 els germans de les Escoles Cristianes, del 1945 al 1971 els maristes i, finalment, les dominicanes de l’Anunciata, que des del segle XIX ja educaven les noies en una ala del mateix edifici.

Del convent de paüls fundat l’any 1737, que era dedicat a l’Assumpta i Sant Miquel, i conegut popularment pel Seminari, no en resta cap vestigi. Durant un segle es dedicà a missions populars i a exercicis espirituals.

La guerra del Francès hi tingué una forta incidència per causa d’una companyia que, comandada pel tinent Cava, lluità valerosament a la batalla del Bruc. La vila sofrí molt durant les guerres carlines i fou ocupada pels capitosts carlins Benet Tristany i el Ros d’Eroles. Més tard, tot Barcelona celebrà amb grans festes la victòria liberal de Guissona del 13 de juny de 1837.

Col·laboració: 
JRe / MTa / APl
Llegir més...