Gaspar de Guzmán y de Fonseca

comte duc d’Olivares
(Roma, 16 de gener de 1587 — Toro, 22 de juliol de 1645)

Polític castellà d’origen andalús, tercer comte d’Olivares i primer duc de Sanlúcar la Mayor, conegut com el comte duc d’Olivares, fill i successor d’Enrique de Guzmán y Conchillos.

Estudià a Salamanca i fou gentilhome de cambra del futur Felip IV de Castella. En regnar aquest, el seu oncle Baltasar de Zúñiga fou primer ministre, i quan morí (1622), el comte duc ocupà el seu lloc. Hereu ideològic dels arbitristes i de la tradició imperial, concebé un programa polític basat a mantenir l’hegemonia dels Habsburg hispànics a Europa. Però l’esgotament financer i de recursos humans de Castella —per la immensa pressió fiscal i la crisi del comerç americà— condicionava aquesta política a una profunda reforma econòmica i militar, que, amb tot, els triomfs assolits el 1618 a la Valtellina i al Palatinat semblaven afavorir. Olivares inicià un programa de reforma moral, que fracassà (Junta de Reformación, 1623), i intentà una redistribució més equitativa dels tributs a Castella, l’organització d’un sistema bancari vinculat a la corona i la subjecció dels regnes no castellans d’aquesta a una contribució financera i militar. Aquest programa (Memorial del 1624) implicava l’alteració del sistema institucional dels altres regnes ibèrics i llur castellanització, per tal com el model al qual Olivares aspirava era el castellà, el més favorable a l’absolutisme reial sense traves; la reforma esdevenia, a més, cada cop més urgent, puix que la guerra dels Trenta Anys era més i més onerosa per a la monarquia, financerament desacreditada.

Els projectes del comte duc toparen, però, amb greus dificultats, especialment a Portugal i a Catalunya; aquí s’iniciaren amb el conflicte dels quints, que ja havia reclamat Felip III a Barcelona i que Olivares exigí peremptòriament. Sense haver resolt aquest punt, Olivares proposà als països de la corona catalanoaragonesa el seu projecte de la Unión de Armas, de cooperació militar i financera, contrari, però, a les constitucions catalanes. Alhora, inicià amb el rei la visita obligada a aquests països, que havia estat sovint reclamada. Aragonesos i valencians rebutjaren la Unión de Armas i es limitaren a pagar una contribució extraordinària. Però a Barcelona les corts del 1626 foren entrebancades per les qüestions pendents (quints, greuges, Unión de Armas), i la impaciència d’Olivares —l’estada del rei a Barcelona suposava una crescuda despesa diària— n'impedí la solució; aïrats, Felip IV i Olivares abandonaren la ciutat sense cloure les corts. Els anys següents les necessitats militars (Països Baixos, guerra de Màntua, 1628-31) obligaren Olivares a tota mena d’expedients: confiscació de rendes dels juros, requises sobre el comerç americà, creació de la media annata i (1637) del paper segellat. Unes noves corts a Barcelona (1632) fracassaren altre cop per motius semblants als del 1626.

La guerra amb França (1635) precipità Olivares a prendre mesures militars als Països Catalans —lleves, allotjament de tropes castellanes a Catalunya—, agreujades encara per la guerra al Rosselló (Salses, 1639-40). Contràriament a allò que Olivares havia arribat a projectar i a aconsellar al rei —provocar un conflicte per subjectar els catalans—, el que es produí fou la revolta catalana contra Felip IV (guerra dels Segadors), mentre Portugal, per motius semblants, trencava els llaços amb la monarquia hispànica (desembre del 1640). Els fracassos militars d’Olivares decidiren finalment Felip IV, pressionat per certs sectors nobiliaris —també a Andalusia alguns aristòcrates havien intentat una secessió— a prescindir d’Olivares, que fou exiliat a Toro (1643), des d’on inspirà un escrit reivindicatiu (titulat Nicandro), que no fou escoltat.