Fou professor d’història del cristianisme primitiu a Leipzig (1876), a Marburg (1886) i a Berlín (1888). A partir de la publicació de Lehrbuch des Dogmengeschichte (‘Manual d’història dels dogmes’, 1886-89), esdevingué el representant màxim del protestantisme liberal, les idees fonamentals del qual enuncià a Das Wesen des Christentums (‘L’essència del cristianisme’, 1900). Accentuà la importància de la crítica històrica i intentà de despullar el cristianisme de tot element dogmàtic i especulatiu. És autor de Die Geschichte der altchristlichen Literatur (‘Història de la literatura cristiana antiga’, 1893) i Ausbreitung des Christentums in den ersten drei Jahrhunderten (‘Expansió del cristianisme durant els tres primers segles’, 1902).