Fou desterrat juntament amb el seu pare Muḥammad V (1953) i, en produir-se la independència del Marroc (1956), hi fou proclamat príncep hereu i cap de les forces armades (1957). Coronat rei a la mort del seu pare, el 1965 dissolgué el parlament i assumí tots els poders. Sofrí atemptats (1971 i 1972), però en sortí il·lès. Des d’aleshores, procurà de reforçar la seva omnímoda autoritat politicoreligiosa —malgrat ocasionals aparences parlamentàries— i de silenciar l’oposició interna, tant dels moviments d’esquerra com dels islamistes, mitjançant la repressió i una política exterior d’expansió territorial. Aquesta tingué l’element central en l’intent d’annexió i la parcial ocupació del Sàhara Occidental, qüestió davant la qual es mantingué sempre inflexible, a més de diversos conflictes fronterers amb Mauritània i Algèria i la reivindicació de Ceuta i Melilla. Les dificultats econòmiques i l’aïllament dels estats africans motivat pel seu expansionisme el portaren a accentuar l’apropament al bloc occidental (especialment als EUA i França), cosa que es reflectí en un dels creixements econòmics més elevats del continent africà. Actuà també com a mitjancer en el conflicte araboisraelià. Els anys vuitanta millorà les relacions amb els estats àrabs veïns en acordar amb M.al-Gaddafi una unió política entre el Marroc i Líbia (1984-86) i amb la integració, el 1989, en la Unió del Magrib Àrab, formada pel Marroc, Algèria, Líbia, Mauritània i Tunísia, que presidí en 1989-90. Els anys noranta inicià una moderada liberalització del règim, que culminà amb l’aprovació d’una nova constitució el 1996 i la celebració d’eleccions legislatives per sufragi universal directe el 1997. En morir, Hassan II fou succeït pel seu primogènit Sidi Muḥammad, que passà a anomenar-se Muhammad VI en accedir al tron.