Acabats els estudis al gimnàs de la ciutat natal, on rebé una bona formació clàssica i volgué ja “comprendre la història”, anà (1788) al seminari protestant de Tübingen, on estudià filosofia i teologia i començà l’amistat amb Schelling i Hölderlin. Renuncià, però, a fer-se pastor i, a Berna i a Frankfurt, es dedicà a l’ensenyament privat del 1793 al 1800, època en què passà una forta crisi religiosa. Al principi del segle XX Dilthey descobrí els escrits corresponents a aquests primers anys, publicats el 1907 i coneguts com a Escrits de joventut. El 1801 Hegel començà l’activitat docent a la Universitat de Jena; les lliçons d’alguns d’aquests cursos, conegudes com a Filosofia de Jena, no han estat publicades fins entrat el segle XX (1923, 1931 i 1932). Aquell mateix any publicà un destacat article sobre la diferència entre els sistemes de Fichte i Schelling i escriví la tesi (De orbitis planetarum), en què feia física especulativa. Amb Schelling, que també hi ensenyava, edità una revista crítica de filosofia, on hom pot trobar els primers articles publicats (bé que sense signar) per Hegel; aleshores, seguint les doctrines d’aquell, defensava la identitat del subjectiu i l’objectiu en l’absolut. El 1807 anà a Bamberg a dirigir un periòdic i publicà la seva primera gran obra, redactada a Jena i en la qual anticipava ja la mateixa filosofia i se separava definitivament de Schelling: la Phänomenologie des Geistes (‘Fenomenologia de l’esperit’). Rector (1808-16) del gimnàs de Nuremberg, on ensenyà propedèutica filosòfica, el 1812 començà la publicació de la Wissenschaft der Logik (‘Ciència de la lògica’). El 1817 anà a Heidelberg com a professor universitari i publicà l’Enzyklopädie der philosophischen Wissenschaften im Grundrisse (‘Enciclopèdia de les ciències filosòfiques en compendi’), on resumia tot el seu sistema.
Cridat, l’any següent, a la Universitat de Berlín per fer-se càrrec de la càtedra que Fichte havia deixat vacant. Hegel arribà al cim de la glòria filosòfica. D’aquesta època és la darrera de les obres publicades durant la seva vida: Grundlinien der Philosophie des Rechts oder Naturrecht und Staatswissenschaft im Grundrisse (‘Línies fonamentals de la filosofia del dret o esbós de dret natural i ciència política’, 1821), coneguda com a Filosofia del dret, la teoria de l’estat proposada en la qual no satisfeu el partit liberal ni el conservador. Quan morí, sobtadament, la seva filosofia era considerada perillosa per l’Església luterana, a la qual Hegel pertanyia, i sospitosa per les autoritats polítiques de l’estat prussià. Altres obres, sovint corresponents a les lliçons (Vorlesungen) fetes en diferents cursos acadèmics, foren publicades pòstumament pels seus deixebles: la primera edició de les obres completes (1832-87) recollia les de Filosofia de la història, d’Estètica, de Filosofia de la religió i d’Història de la filosofia, totes de l’època de Berlín. L’epistolari de Hegel fou editat el 1887 pel seu fill Karl.
La tasca de la filosofia, segons Hegel, consisteix a comprendre el propi temps, la qual cosa inclou l’assimilació conceptual del pretèrit i també del fi de la història. Inicialment, Hegel es preocupà de la crítica de la religió empresa per la Il·lustració: acceptà la raó com a instrument de crítica, però no veié en la religió un pur engany o superstició, ans quelcom amb un contingut racional (l’anunci de la unitat del finit i l’infinit en una comunitat futura d’homes lliures) que la filosofia ha de fer seu. Hegel s’oposa, per tant, a una concepció transcendent de l’absolut: Déu és aquí i es manifesta progressivament en la història, en la mesura que l’home conquereix la llibertat. Així, el sistema hegelià reelabora tota la tradició metafísica i religiosa d’Occident per projectar-la sobre la història i la política. Vol que el seu sistema reprodueixi el moviment de la realitat, i per això refà la dialèctica com a llei de tot procés. Els tres moments d’aquesta dialèctica són: simplicitat (identitat indiferenciada), escissió (oposició interna) i reconciliació o síntesi (identitat diferenciada).