Entrà al monestir benedictí de Disibodenberg (1113), d’on fou abadessa (1136). El 1147 fundà un monestir a Rupertsberg, localitat renana propera a Bingen, del qual esdevingué abadessa, i més tard fundà una segona casa a Rüdesheim (1165). Protegida per Frederic I Barba-roja, dugué a terme missions diplomàtiques per Alemanya. Després de la seva mort, hom feu, sense èxit, diversos intents de canonitzar-la. La diversitat d’interessos i d’activitats de Hildegarda és excepcional, sobretot tenint en compte les limitacions que l’època imposava a les dones. Al costat de la seva fama de mística i visionària i de la seva relació epistolar amb alguns dels personatges més poderosos del seu temps (reis, emperadors, papes i bisbes), escriví sobre temes molt diversos: la seva obra comprèn hagiografies, llibres de ciències naturals (Physica) i de medicina (Causae et cura), la trilogia mística (1141-51) formada per Scivias, Liber vitae meritorum i Liber divinorum operum, poesia i música. Les dues darreres estan estretament relacionades en les dues obres conservades: el cicle litúrgic Symphonia harmoniae celestium revelationum i el drama moralitzant Ordo virtutum. La primera obra és formada per setanta-set poemes musicats (dels quals es conserven dues còpies manuscrites del 1170-80, amb algunes variants), dividits en quatre tipus de melodies: antífones, responsoris -sovint aparellats amb l’anterior-, seqüències i himnes, a més d’un kírie, un al·leluia i altres melodies mixtes. Les melodies, construïdes a partir d’unes poques fórmules bàsiques, s’aparten del cant pla predominant a l’època i alternen els melismes amb el cant sil·làbic. L’Ordo virtutum és menys original, per tal com les vuitanta-dues melodies que acompanyen el text -la disputa entre les virtuts i el diable per a emparar-se de l’ànima- es presenten en la forma del cant sil·làbic. La seva festa se celebra el 17 de setembre.