La geografia física, econòmica i humana
El territori és accidentat i mancat de cursos d’aigua. El clima és suau a l’hivern i calorós i humit a l’estiu. El 99% de la població és xinesa i l’1% és europea. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’economia de Hong Kong, basada en nombrosos recursos industrials (tèxtil i microelectrònica) i, més tard, sobretot comercials i financers (prop del 80% de la població activa i una de les primeres places financeres mundials a mitjan anys noranta), presenta un dels índexs de creixement més alts del món, el qual, gairebé ininterromput durant tots aquests anys, recolza en una altíssima afluència d’inversions estrangeres, especialment del Regne Unit, el Japó, els EUA i, des de la liberalització econòmica, de la Xina Popular. L’antiga capital de la colònia, Victoria, a l’illa de Hong Kong, ha donat pas a un continu urbà que s’estén per l’illa i per part de la península de Kowloon. El port franc de Hong Kong és un dels millors ports naturals del món. Exporta productes locals i reexporta mercaderies procedents de tot el món.
Des del 1997, en què tingué lloc la transferència de sobirania del Regne Unit a la Xina, Hong Kong constitueix una regió administrativa especial de la Xina. Els idiomes oficials són el xinès i l’anglès. És regida per una Llei bàsica de la regió administrativa especial, aprovada pel Congrés Popular Nacional xinès el 1990 i resultat de les negociacions amb el Regne Unit. Concebuda com un text constitucional amb una vigència de cinquanta anys, la llei garanteix l’autonomia dels poders executiu, legislatiu i judicial, la independència plena en política econòmica, així com els drets de reunió i manifestació (inexistents a la Xina), i certa autonomia en política exterior. En preservava també l’estatus de port lliure. Tot i les prerrogatives, Pequín exercia un fort control sobre l’executiu i el legislatiu: la màxima autoritat del govern autònom (cap executiu) és elegida per un comitè els 1.200 membres del qual representen menys del 10% de l’electorat, i el càrrec ha de ser designat oficialment pel govern xinès. El parlament (Consell Legislatiu) és format per 70 membres, 35 dels quals elegits per sufragi universal i 30 per un comitè electiu restringit a sectors influents propers a Pequín, que designa directament els cinc legisladors restants. A banda, els Consells de Districte, elegits per sufragi universal, tenen competències en afers locals i una certa influència en l’executiu.
La història
El Hong Kong britànic
Antic recer de pirates, fou utilitzat durant la guerra de l’Opi (1839-41) i passà a ésser colònia britànica pel tractat de Nanquín, després de la primera guerra de l’Opi (1842). El 1860 la Xina cedí al Regne Unit la península de Kowloon. La guerra sinojaponesa (1937) provocà una arribada massiva de refugiats, però amb la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels japonesos (1941-45). Durant el conflicte la fam donà lloc a una emigració massiva i el territori perdé més de la meitat dels habitants, que retornaren en restablir-se el domini britànic. S’hi afegiren un gran nombre de refugiats que fugien dels enfrontaments entre comunistes i nacionalistes a la Xina. Inicialment fonamentada en el tèxtil, des de la dècada de 1970 esdevingué un pol econòmic del continent, primer fonamentat en el sector tèxtil i posteriorment en el tecnològic i el financer. La borsa de Hong Kong (1891) es convertí en la tercera d’Àsia després de la de Tòquio i la de Xangai. El 1984 fou signat un tractat per a la devolució de la colònia britànica a la Xina el 1997.
Primers anys de domini xinès (1997-2017)
L’1 de juliol d’aquest any Hong Kong esdevingué part del territori sobirà de la Xina amb l’estatus de regió especial, amb llei i govern autònoms regulats per la Llei bàsica, que preveia l’autogovern i una legislació pròpia per a l’excolònia britànica durant 50 anys. Tung Chee-hwa, polític proper a la Xina, esdevingué el primer cap de l’executiu del Hong Kong sota el nou ordenament. La profunda recessió dels anys 1998-2000, la gestió de les epidèmies de grip aviària (1997) i de SARS (2003) i, sobretot, l’aquiescència al creixent intervencionisme de Pequín, provocaren el descontentament de la població. L’any 2002 el govern autònom intentà proclamar una llei antisubversió, però davant les protestes massives la retirà. Les eleccions per a la meitat dels membres de l’assemblea del territori el setembre del 2004 (l’altra meitat era elegida per un cos electoral seleccionat per Pequín) mostrà un augment de les formacions opositores. El març del 2005 Tung dimití el càrrec i fou substituït pel seu subordinat immediat, Donald Tsang, fins a les eleccions del març del 2007, quan Tsang fou confirmat. En les eleccions legislatives del setembre del 2008 els demòcrates obtingueren vint-i-tres dels trenta escons elegibles, cosa que els donava poder de vet en la legislació. El 2009 bloquejaren el projecte de reforma electoral del govern per considerar-lo insuficient. Aquest mateix any Hong Kong fou l’únic territori de la Xina que celebrà el vintè aniversari dels fets de Tiananmen. Qüestionat (i més tard condemnat) pels lligams amb el món financer, el 2012 Donald Tsang fou substituït com a cap executiu per Leung Chun-ying. El juny del 2014 unes 800.000 persones (sobre una població total de 7,2 milions) prengueren part en un referèndum en el qual es preguntava si la població havia d’intervenir en la designació dels candidats de l’executiu. Amb un resultat aclaparadorament afirmatiu (més del 90%), Pequín el declarà il·legal i el mes d’agost descartà explícitament la possibilitat que els càrrecs fossin ocupats sense la seva aprovació. Aquest pronunciament desencadenà una onada de protestes. Coneguda amb el nom de revolució (o moviment) dels paraigües, les protestes paralitzaren el centre de la ciutat durant diverses setmanes. Les eleccions a la cambra legislativa del setembre del 2016 estigueren marcades per l’anul·lació de sis candidatures demòcrates que, tanmateix, conservaren la majoria en els escons elegibles. Després de l’elecció, dos diputats foren inhabilitats per negar-se a prometre lleialtat a Pequín.
Revoltes contra Pequín (del 2017 ençà)
El març del 2017 la vice-cap executiva Carrie Lam succeí Leung en el càrrec. Al juny, en la primera visita oficial a Hong Kong el president xinès Xi Jinping advertí contra les temptatives de disminuir la tutela de l’Estat xinès en el govern autònom. El gener del 2018, el projecte de trasllat de personal administratiu xinès a Hong Kong fou motiu de recels, i el juny del 2019 les protestes es generalitzaren quan el govern autònom anuncià el projecte de llei d’extradició, que facilitava el trasllat forçós a la Xina de sospitosos de delictes diversos. Segons l’oposició, la llei era un instrument al servei de Pequín per a neutralitzar la dissidència i controlar l’autogovern de Hong Kong. La magnitud de les manifestacions, amb més d’un milió de persones i accions de gran repercussió tant interna com mediàtica, com ara les ocupacions de l’aeroport i del parlament, no fou obstacle per al seu caràcter majoritàriament pacífic, malgrat alguns brots de violència (atribuïts a provocadors) i la resposta moltes vegades desproporcionada de la policia. L’anunci de la retirada de la llei (4 de setembre) no aturà els manifestants, que havien ampliat les reivindicacions (sufragi universal per a tots els càrrecs del govern, la retirada de la qualificació administrativa de “disturbis” per a referir-se a les manifestacions, amnistia per als detinguts i investigació de la brutalitat policial). Malgrat la victòria clara de les candidatures democràtiques en les eleccions locals del novembre, la irrupció de la pandèmia de la COVID-19 el gener del 2020 i les consegüents mesures de confinament i distanciament afebliren les protestes en una gran mesura. En part gràcies a l’experiència acumulada de les epidèmies de la grip aviària i de la SARS, Hong Kong resultà relativament poc afectada per la pandèmia, malgrat el veïnatge i les comunicacions amb la Xina. L’1 de juliol de 2020 entrà en vigor la nova llei de seguretat nacional dictada per Pequín i aplicada directament a l’excolònia, que preveia penes d’almenys tres anys de presó per als delictes de secessió, subversió, terrorisme i col·laboracionisme amb l’estranger. La llei fou considerada per l’oposició el final no declarat de les limitades garanties democràtiques de la Llei bàsica, teòricament vigents fins el 2047.