i Hong Kong | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Hong Kong

Territori no independent
Hong Kong

Sumari de l’article

Vista general de Hong Kong
© Corel
Regió administrativa especial del sud de la Xina, a la mar de la Xina Meridional, formada per l’illa de Hong Kong, la península de Kowloon i els Nous Territoris.
Població: 
7.114.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.104 km2

La geografia física, econòmica i humana

El territori és accidentat i mancat de cursos d’aigua. El clima és suau a l’hivern i calorós i humit a l’estiu. El 99% de la població és xinesa i l’1% és europea. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’economia de Hong Kong, basada en nombrosos recursos industrials (tèxtil i microelectrònica) i, més tard, sobretot comercials i financers (prop del 80% de la població activa i una de les primeres places financeres mundials a mitjan anys noranta), presenta un dels índexs de creixement més alts del món, el qual, gairebé ininterromput durant tots aquests anys, recolza en una altíssima afluència d’inversions estrangeres, especialment de la Gran Bretanya, el Japó, els EUA i, des de la liberalització econòmica, de la Xina Popular. L’antiga capital de la colònia, Victoria, a l’illa de Hong Kong, ha donat pas a un continu urbà que s’estén per l’illa i per part de la península de Kowloon. El port franc de Hong Kong és un dels millors ports naturals del món. Exporta productes locals i reexporta mercaderies procedents de tot el món.

Des del 1997, en què tingué lloc la transferència de sobirania de la Gran Bretanya a la Xina, Hong Kong constitueix una regió administrativa especial de la Xina. Els idiomes oficials són el xinès i l’anglès. És regida per una Llei bàsica de la regió administrativa especial, aprovada pel Congrés Popular Nacional xinès el 1990 i resultat de les negociacions amb la Gran Bretanya. Concebuda com un text constitucional amb una vigència de cinquanta anys, la llei garanteix l’autonomia dels poders executiu, legislatiu i judicial, la independència plena en política econòmica, així com els drets de reunió i manifestació (inexistents a la Xina), i certa autonomia en política exterior. En preservava també l’estatus de port lliure. Tot i les prerrogatives, Pequín exercia un fort control sobre l’executiu i el legislatiu: la màxima autoritat del govern autònom (cap executiu) és elegida per un comitè els 1.200 membres del qual representen menys del 10% de l’electorat, i el càrrec ha de ser designat oficialment pel govern xinès. El parlament (Consell Legislatiu) és format per 70 membres, 35 dels quals elegits per sufragi universal i 30 per un comitè electiu restringit a sectors influents propers a Pequín, que designa directament els cinc legisladors restants. A banda, els Consells de Districte, elegits per sufragi universal, tenen competències en afers locals i una certa influència en l’executiu.

La història

El Hong Kong britànic

Antic recer de pirates, fou utilitzat durant la guerra de l’opi (1839-41) i passà a ésser colònia britànica pel tractat de Nanquín, després de la Primera Guerra de l’opi (1842). El 1860 la Xina cedí a la Gran Bretanya la península de Kowloon. La guerra sinojaponesa (1937) provocà una arribada massiva de refugiats, però amb la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels japonesos (1941-45). Durant el conflicte la fam donà lloc a una emigració massiva i el territori perdé més de la meitat dels habitants, que retornaren en restablir-se el domini britànic. S’hi afegiren un gran nombre de refugiats que fugien dels enfrontaments entre comunistes i nacionalistes a la Xina. Inicialment fonamentada en el tèxtil, des de la dècada de 1970 esdevingué un pol econòmic del continent, primer fonamentat en el sector tèxtil i posteriorment en el tecnològic i el financer. La borsa de Hong Kong (1891) es convertí en la tercera d’Àsia després de la Tòquio i la de Xangai. El 1984 fou signat un tractat per a la devolució de la colònia britànica a la Xina el 1997.

Primers anys de domini xinès (1997-2017)

L’1 de juliol d’aquest any Hong Kong esdevingué part del territori sobirà de la Xina amb l’estatus de regió especial, amb llei i govern autònoms regulats per la Llei bàsica. Tung Chee-hwa, polític proper a la Xina, esdevingué el primer cap de l’executiu del nou Hong Kong no britànic. La profunda recessió dels anys 1998-2000, la gestió de l’epidèmia de grip aviària (2003) i, sobretot, l’aquiescència al creixent intervencionisme de Pequín, provocaren un descontentament de la població que esclatà el 2002 quan el govern intentà proclamar una llei antisubversió. Davant les protestes massives, Tung retirà la llei. Les eleccions per a la meitat dels membres de l’assemblea del territori el setembre del 2004 (l’altra meitat era elegida per un cos electoral seleccionat per Pequín) mostrà un augment de les formacions opositores. El març del 2005 Tung dimití el càrrec i fou substituït pel seu subordinat immediat, Donald Tsang, fins a les eleccions del març del 2007, quan Tsang fou confirmat. En les eleccions legislatives del setembre del 2008 els demòcrates obtingueren vint-i-tres dels trenta escons elegibles, cosa que els donava poder de vet en la legislació. El 2009 bloquejaren el projecte de reforma electoral del govern per considerar-lo insuficient. Aquest mateix any Hong Kong fou l’únic territori de la Xina que celebrà el vintè aniversari dels fets de Tiananmen. Qüestionat (i més tard condemnat) pels lligams amb el món financer, el 2012 Donald Tsang fou substituït com a cap executiu per Leung Chun-ying. El juny del 2014 unes 800.000 persones (sobre una població total de 7,2 milions) prengueren part en el referèndum en el qual es preguntava si la població havia d’intervenir en la designació dels candidats de l’executiu. Amb un resultat aclaparadorament afirmatiu (més del 90%), Pequín el declarà il·legal i el mes d’agost descartà explícitament la possibilitat que el càrrec fos ocupat sense la seva aprovació. Aquest pronunciament desencadenà una onada de protestes. Coneguda amb el nom de revolució (o moviment) dels paraigües, paralitzà el centre de la ciutat durant diverses setmanes. Les eleccions a la cambra legislativa del setembre del 2016 estigueren marcades per l’anul·lació de sis candidatures demòcrates que, tanmateix, conservaren la majoria en els escons elegibles. Després de l’elecció, dos diputats foren inhabilitats per negar-se a prometre lleialtat a Pequín.

Revoltes contra Pequín (del 2017 ençà)

El març del 2017 la vice-cap executiva Carrie Lam succeí Leung en el càrrec. Pocs mesos després (juny), en la primera visita oficial a Hong Kong el president xinès Xi Jinping advertí contra les temptatives de disminuir la tutela de l’Estat xinès en el govern autònom. El gener del 2018, el projecte de trasllat de personal administratiu xinès a Hong Kong fou motiu de recels. Les protestes, però, no adquiriren una dimensió generalitzada fins el juny del 2019, quan el govern autònom anuncià el projecte de llei d’extradició, que facilitava el trasllat forçós a la Xina de sospitosos de delictes diversos. Segons l’oposició, la llei era bàsicament un instrument al servei de Pequín per a neutralitzar la dissidència, reprimir el moviment democràtic i controlar l’autogovern de Hong Kong. La magnitud de les manifestacions (més d’un milió de persones) comportà la retirada temporal del projecte. Tanmateix, les protestes s’intensificaren i exigiren la retirada total de la llei. Malgrat la forta tensió i l’ocupació d’alguns emplaçaments clau (especialment el Parlament i l’aeroport, on causà serioses interrupcions del trànsit aeri), les mobilitzacions foren molt majoritàriament pacífiques, bé que a l’agost començaren a produir-se les primeres mostres de violència (que l’oposició i fonts internacionals atribuïren sobretot a l’acció desproporcionada de la policia i a provocadors proxinesos). L’anunci de la retirada de la llei per part de Carrie Lam el 4 de setembre no aturà els manifestants, que havien ampliat les reivindicacions (sufragi universal per a tots els càrrecs del govern, la retirada de la qualificació administrativa de “disturbis” per a referir-se a les manifestacions, amnistia per als detinguts i investigació de la brutalitat policial), bé que des d’aleshores la violència ja havia esdevingut habitual (al novembre es produí la primera mort, per foc de la policia). El 24 de novembre se celebraren eleccions municipals als Consells de Districte, en les quals els candidats demòcrates guanyaren en 17 de les 18 demarcacions.

Data de revisió: 
2019-12-05

Llegir més...