Deixeble de Hans Cornelius, fou el principal promotor de l’escola de Frankfurt, com a director de l’Institut für Sozialforschung (1930-33 i 1954-59). Professà també a la Universitat de Colúmbia (Nova York), en exiliar-se a causa del nazisme (1934-50). Culturalment pessimista i políticament progressista, la seva teoria crítica qüestiona l’instrumentalisme de la raó tecnicopositiva occidental, així com el marxisme ortodox i vulgar.
És autor, entre d’altres, de Studien über Autorität und Familie (’Estudis sobre l’autoritat i la família’, 1936; en col·laboració amb H. Marcuse i altres), Dialektik der Aufklärung (’Dialèctica de la Il·lustració’, 1947) i Sociologica (1962), ambdues en col·laboració amb Th.W. Adorno; Eclipse of reason (’Eclipsi de la raó’, 1947; reeditada en alemany, i molt ampliada, com Zur Kritik der instrumentellen Vernunft, ’Per a una crítica de la raó instrumental’, 1967) i Kritische Theorie (’Teoria crítica’, 1968).