Centrat per la ciutat de València, inclou les comarques de l’Horta del Nord, l’Horta del Sud i València, i fins l’1 de gener de 2023, també l’Horta de l’Oest, quan aquesta comarca fou dissolta i els seus municipis integrats en les comarques de l’Horta del Nord i de l’Horta del Sud. La subdivisió comarcal inicial fou establerta el 1988 per l’Institut Valencià d’Estadística seguint únicament criteris demogràfics.
Llevat d’aquest aspecte, a efectes geogràfics hom pot considerar el sector com una comarca. Comprèn l’estreta plana quaternària fins als primers turons miocènics de serra Calderona pel N, i les de Montcada i Paterna pel NW, que depassen rarament els 100 m d’altitud, a més de la serra de Perenxisa vora la ciutat de Torrent, al SW, que arriba als 300 m d’altitud. En sentit estricte l’Horta correspon a la plana regada que va des de Puçol, al N, on s’acaba la séquia de Montcada (al límit amb la comarca del Camp de Morvedre), fins a Catarroja, al S, al límit amb els regs del Xúquer; però els límits tradicionals inclouen, a l’W, amplis territoris de secà (pla de Quart), així com, al sector meridional, els termes de Silla, Beniparrell, Albal, Alcàsser i Picassent, amb una agricultura intermèdia entre l’Horta i la Ribera.
Els dos trets més singulars d’aquesta plana són, sens dubte, la presència del Túria i de la ciutat de València. Aquesta plana és formada únicament pels materials quaternaris, és a dir, graves i sorra, amb alternances de dipòsits d’argila i llim que arriben a més de 100 m de gruix, concretament 189 m a la mateixa ciutat de València. Només a les proximitats de Torrent, hom troba materials diferents dels que la xarxa hidrogràfica que travessa l’Horta transportà i diposità. Així, a mesura que avancem cap a l’W, augmenta lleugerament l’alçària i trobem una composició diferent, amb predomini dels materials cretàcics, miocènics i una cobertora calcària, present de forma clara a les plataformes del Vedat i serra de Perenxisa.
La comarca es pot dividir en dues parts, separades pel curs del Túria; el sector meridional ha tingut una evolució més ràpida com a centre del gran desenvolupament comarcal, i s’ha convertit en una aglomeració semiurbana, industrial i residencial en relació amb la ciutat, la qual, localitzada històricament a la dreta del riu, s’ha estès sobretot en aquesta direcció, mentre que el sector septentrional ha sofert una transformació menys radical i ha estat molt menys afectat per l’increment espectacular de població que ha tingut la comarca durant tot el segle XX, sobretot a partir dels anys cinquanta.
La zona costanera de la comarca és pròpiament una platja d’arena contínua, amb una sorra fina i mòbil, i no ultrapassa pendents d’1/ 20. La costa, en període de regularització, és afectada per albuferes, maresmes i marjals; al N, la costa presenta una estreta franja de marjals, que s’estén des de Puçol fins a Albuixec, en part ja sanejats i la resta en procés d’utilització industrial o turística. Un procés de distorsió en l’acumulació i arrossegament de sediments costaners es produeix per la presència de ports comercials, com el propi de València o el de Sagunt, que afecta la zona nord de l’Horta, o esportius, que puntegen la costa des del Puig fins a València.
El clima és mediterrani amb tendència a l’aridesa. La temperatura mitjana anual és de 17 °C, amb fortes oscil·lacions entre la mitjana màxima d’agost (25 °C) i la de gener (10 °C). L’hivern és suau i l’estiu calorós, i les pluges són escasses i irregulars (433 mm anuals de mitjana), amb un màxim a la tardor i un altre de secundari a la primavera. Per la importància agrícola de la comarca, cal destacar que el perill de les gelades, malgrat que no és gaire freqüent, existeix per la possibilitat d’entrades d’aire àrtic a conseqüència de la diferència establerta entre un anticicló centrat a la península Escandinava i una depressió a la Mediterrània occidental.
El cordó litoral de la Devesa té una vegetació particular de psammòfiles i halòfiles adaptades a les dunes, i l’únic bosc de la comarca, de pins, és en retrocés.
Els darrers 20 km del curs del Túria, sobre un total de 303 km, travessen la comarca i la mateixa ciutat de València; aquest riu, que neix a més de 1.600 m d’altitud a la confluència del Guadalaviar i de I’Alfambra, penetra a la comarca entre els pobles de Paterna i Manises, que n’ocupen part de les terrasses. És precisament des d’aquests pobles que comença la xarxa de séquies que reguen I’Horta de València. A l’estació de la Presa, on és captada part de l’aigua necessària per a l’abastament de la capital, el cabal del riu és de 15 m3/s. Quan el Túria arriba a Quart de Poblet, cinc quilòmetres abans d’entrar a la ciutat, és desviat pel nou canal de l’anomenada “Solució Sud”, resposta a les històriques i temibles revingudes del riu, la darrera de les quals fou la mortífera del 1957. Aquest nou llit del Túria desemboca a tres quilòmetres de València, al costat de Pinedo i la platja del Saler. La hidrografia es completa amb el barranc de Torrent i el d’Aldaia, al S, i el de Carraixet, al N. Altres barrancs de menor importància són el de Picassent, el de la Canyada de l’Hortolà, el dels Frares al nord de Godella, el del Palmaret que ve de Massarrojos i el d’Aldonça o Endolça, des de Paterna.
L’Albufera actual, resta d’una antiga llacuna molt més gran, té 3.000 ha; hi aporten les aigües diverses séquies, el barranc de Torrent i afloraments naturals (ullals). Desguassa per tres goles, que regulen el seu nivell, dues de naturals —el Perellonet i el Perelló— i una d’artificial —Pujol—.
La base econòmica tradicional ha estat l’agricultura; fins i tot la ciutat hi ha estat molt lligada fins a temps recents, encara que actualment predominen les activitats secundàries i terciàries. El 1988, la superfície agrícola de la comarca era de 38.548 ha, la qual cosa significa el 61% de la superfície de l’Horta. L’extensió dedicada als conreus arriba al 70,5%, descomptat el municipi de València. De les hectàrees conreades a l’Horta, el 84% són de regadiu i la resta de secà. Els cítrics, els productes d’horta i l’arròs (tots tres de regadiu) són els conreus dominants.
El regadiu intensiu ha estat un fet individualitzador de l’Horta estricta. Aquesta activitat tradicional ha estat possible gràcies als regs perfeccionats des de l’època romana. Les nou sèquies tradicionals que donen aigua a l’Horta de València són la séquia reial de Montcada, la de Tormos, Mestalla i Rascanya a l’esquerra del Túria i les de Quart, Favara, Faitanar, Mislata i Rovella per la dreta. Aquest sistema sembla ésser d’origen romà, i perfeccionat pels àrabs; després de la conquesta, Jaume I concedí les séquies als seus súbdits (1238): l’aigua va unida a la terra i els usuaris de cada séquia s’organitzen en comunitats de regants, amb una junta de govern i un síndic; llevat de la de Montcada, les vuit restants es reuneixen al Tribunal de les Aigües de València, amb funcions administratives i judicials. L’aigua de pous ha permès d’ampliar el regadiu a tota la plana i estendre els tarongerars en amples extensions. El secà ha restat reduït als sectors més elevats de ponent (garrofers, oliveres i ametllers).
L’horta clàssica es caracteritza per l’abundància de propietaris de la ciutat i d’arrendataris que exploten petites propietats en règim familiar, però en procés de decadència. Malgrat tot, el 96,3% de les explotacions agrícoles se situen entre 0,1 i 5 ha. A més a més, el 92,1% de les hectàrees explotades ho són en règim de propietat; al tarongerar, però, predominen les parcel·les (horts) molt més grans, conreades directament pels propietaris, en una gran part veïns de València, amb jornalers, que donen lloc a petites empreses capitalistes. El 1998 els cítrics (23.000 ha) constituïren sense cap dubte el principal conreu de l’Horta i situaven aquesta comarca en la quarta posició dins de les marques citrícoles valencianes, darrere la Ribera Alta, la Plana Baixa i el Baix Segura.
L’Albufera permet de regar, al sector del SE de la comarca, un ample sector d’arrossar, per mitjà d’inundacions anuals. L’arròs ocupa una extensió de més de 3.000 ha, concentrades als municipis de Silla, València, Alfafar i Catarroja. Aquests tres conreus bàsics, l’horta, el tarongerar i l’arrossar, representen una evolució de l’agricultura tradicional; havien estat predominants l’olivera, la vinya i el blat, per a l’abastament de València; el segle XVIII la primera meitat del XIX fou l’època de la morera, el cànem, el blat i el blat de moro; en entrar en crisi aquesta estructura, s’inicià el conreu dels tarongers i de l’arròs, i després vingué una forta intensificació dels productes hortícoles amb vista a l’exportació.
La ciutat de València ha estat un nucli d’indústria manufacturera molt diversificada, basada en la petita i la mitjana empresa, a partir de la crisi de la indústria sedera a mitjan segle XIX. Però l’Horta s’ha mantingut com a comarca eminentment rural fins els darrers anys, que ha experimentat un canvi important, a causa de l’acceleració del desenvolupament industrial del nucli urbà, que ha desbordat la ciutat. Des del Pla d’Estabilització del 1959, l’economia de la comarca, com la de la resta del País, es veu afectada d’una manera important. Hom produeix una acceleració del procés industrialitzador, i alhora és perceptible una pèrdua de la importància de l’agricultura com a activitat productiva i una creixent participació del sector terciari.
Aquest procés d’industrialització, força lligat al del creixement urbà de València, tingué la seva base en les petites i mitjanes empreses. Amb el temps, el naixent entramat industrial en lloc d’establir-se gairebé d’una forma exclusiva a la capital, se situa a les zones oest i sud de la comarca de l’Horta. La zona nord, en canvi, conserva la preponderància de l’activitat agrícola, si bé existeixen noves indústries i magatzems localitzats sobretot al llarg de l’autopista A-7.
Durant el període 1984-88 l’Horta ha concentrat el 20,3% de la inversió industrial de tot el País Valencià. Els subsectors més importants a l’Horta el 1986 eren el dels productes metàl·lics i la maquinària (24% de les empreses censades), el de la fusta i els mobles (20%), el de l’alimentació i les begudes (19%), el dels productes químics (7%) i el dels productes no metàl·lics (6%). Gairebé totes aquestes branques del sector secundari, tret de les químiques, que hagueren d’esperar els anys quaranta i cinquanta, tenen el seu origen en les indústries manufactureres que, des de l’inici del segle XX, operaven a la comarca. La crisi del 1975 afectà de manera diversa el sector secundari de l’Horta.
Hom duu a terme una reestructuració de les petites i mitjanes empreses, a base d’una major mecanització, especialització i concentració espacial de les empreses. Aquest procés d’especialització econòmica s’ha deturat a l’interior de la comarca durant els darrers anys. Així, a l’Horta oest destaca el subsector de l’alimentació i les begudes (52% les empreses d’aquest subsector a la comarca). Avui, la zona oest es caracteritza pel seu dinamisme (Quart de Poblet i Paterna, especialment), gràcies a la millora de les comunicacions i a la instal·lació del nou Parc Tecnològic (amb més d’un milió de metres quadrats al municipi de Paterna), que vol ésser un centre per als departaments d’investigació d’empreses amb tecnologia avançada i per als instituts d’investigació productiva públics i privats. Al mateix temps, continua el procés de descongestió industrial de la ciutat de València, amb una dinàmica que afectà, fins i tot, les comarques limítrofes (Camp de Túria, Foia de Bunyol), tot aprofitant les dues vies més importants de penetració cap a ponent: la carretera de València a Madrid i la de València a Llíria.
L’activitat turística mai no ha tingut gaire importància (28 hotels amb 4.183 places i 8 càmpings, el 1987), encara que els darrers anys hom ha construït algunes urbanitzacions a la costa (Pobla de Farnals, el Saler, el Perellonet), etc., mentre que a l’interior les urbanitzacions residencials afecten només Torrent (el Vedat), Paterna (la Canyada) i Rocafort.
L’Horta és la comarca més poblada del País Valencià, no solament pel pes de la ciutat, sinó pel mateix creixement de la resta de la comarca. La població arribà el 1986 a 1.278.940 h, i a 1.321.037 h el 1991 (xifra que representa el 34% de la població total del País Valencià), mentre que l’any 1970 gairebé no ultrapassava el milió de persones (1.056.000). Al segle XIX, només dues ciutats de l’Horta apareixen entre les cinquanta més poblades del País Valencià: Torrent (6.092 h) i la mateixa capital. L’any 1877, en són dues, tret de València: Torrent (7.017 h) i Catarroja (5.521 h): tres el 1900 i setze el 1981 (Alaquàs, Aldaia, Alfafar. Benetússer, Burjassot, Catarroja, Manises, Mislata, Montcada, Paiporta, Paterna, Quart de Poblet, Silla, Torrent i Xirivella).
El procés d’expansió demogràfica que s’ha produït a la comarca els darrers anys cal situar-lo dins el corrent migratori establert cap a l’Horta, afavorit pel creixement industrial. Aquest dinamisme ha fet canviar la fisonomia urbana de pobles tradicionalment agrícoles o artesanals en grans espais residencials (ciutats dormitori) moltes vegades no aptes per a aquesta nova funció. Com a fet visible d’aquest procés s’ha produït la conurbació de nombrosos pobles al llarg de les principals vies de comunicació comarcal. Casos concrets d’aquesta unió física són les aglomeracions urbanes de Benetússer-Alfafar-Sedaví, Catarroja-Massanassa-Albal, Aldaia-Alaquàs-Xirivella o la juxtaposició Burjassot-Godella-Rocafort-Paterna.
El municipi de València, el cap comarcal, és el més poblat (653.000 h el 1970, 730.256 h el 1986 i 752.909 h el 1991), seguit de sis nuclis entre els 20.000 i els 30.000 h (Aldaia, Alfafar, Catarroja, Manises, Quart de Poblet i Xirivella), de dos entre els 30.000 i els 40.000 h (Burjassot i Mislata) i de dos més situats per sobre dels 40.000 (Torrent de l’Horta i Paterna).
La comarca de l’Horta ha crescut en l’últim quinquenni (1986-91) amb una taxa anual acumulada del 0,64%, idèntica a la protagonitzada per la mateixa ciutat de València (0,63%). L’augment demogràfic ha tingut com a base l’arribada a gran escala d’immigrants: la majoria procedeix de Castella (Conca i Ciudad Real), Andalusia (Jaén i Còrdova), Múrcia (Albacete), Extremadura (Badajoz) i Aragó (Terol); també hi han contribuït les comarques de l’interior del País Valencià (Plana d’Utiel, Serrans, Vall de Cofrents). Els corrents migratoris interiors són i han estat molt intensos. La densitat comarcal se situa en 2.103 h/km², la més elevada del País Valencià, encara que sense la ciutat de València, la densitat baixa a 1.151 h/km². Els màxims per damunt de València (5.591 h/km²) corresponen als municipis del seu voltant, com Benetússer, Mislata, amb 1,95 km² de superfície, i Burjassot, amb 3,49. La població és concentrada en la seva majoria.
Tota aquesta complexa aglomeració urbana necessita una densa xarxa de comunicacions. Sobre la xarxa principal (carreteres i ferrocarril que uneixen València i el seu port amb Madrid, Almansa, Alacant i Barcelona) se’n superposa una altra de comarcal, radial, amb centre a València, o transversal que comunica els pobles entre ells per carretera, i una altra de ferrocarril de via estreta, essencial per a la comunicació intracomarcal (de València al Grau, Rafelbunyol, Bétera, Llíria i Castelló de la Ribera). La línia València-Rafelbunyol, la més utilitzada tingué 4,66 milions d’usuaris. L’aeroport de València és al terme de Manises, i el port, abans port d’exportacions agràries, és actualment port importador i exportador de primeres matèries i de productes industrials. L’estació marítima, recentment construïda, rep un trànsit de passatgers de 400.000/any.
L’Horta, després d’uns quants anys de manca de grans realitzacions col·lectives, ha entrat en un període d’importants obres. Hom pot esmentar, entre les darreres realitzacions, la conversió de la tradicional carretera a Ademús en autovia, ja en funcionament al tram València-Llíria, l’inici de l’autovia València-Madrid fins a Bunyol i la circumval·lació de l’autopista A-7 al seu pas per la ciutat de València.
D’altra banda, el 1986 hom creà el Consell Metropolità de l’Horta, ens que agrupa quaranta-quatre municipis de l’àrea metropolitana de València a fi de solucionar problemes comuns i ajuntar esforços amb vista a projectes futurs.
Fins a l’època romana el poblament de l’Horta fou molt escàs amb relació a les comarques veïnes, puix que les terres baixes, en bona part aiguamolls, dificultaven l’establiment humà, fet molt visible durant I’edat del bronze i l’època ibèrica. Els vestigis més antics coneguts fins ara corresponen al període eneolític (cova sepulcral de Rocafort). Hi ha mostres de poblament durant el període del bronze, i també hi ha algun vestigi ibèric esporàdic (el Puig). La situació canvià en temps romà. La fundació de la ciutat de Valentia (València) respon a un plantejament planificat oficialment, probablement el 138 aC, i no ha estat confirmada la hipòtesi que la precedí un suposat poblat ibèric anomenat Tyris. La ciutat romana fou creada en funció de la transformació del país, valorant-ne les possibilitats agrícoles, amb una llarga feina de dessecar i de canalitzar l’aigua per als regadius. D’ençà dels primers temps de l’era actual, quan València era ja una ciutat important, amb categoria de colonia, hom comença a trobar testimonis arqueològics de vil·les a diversos indrets de la comarca, centres d’explotacions agrícoles, que foren la base del poblament posterior.
El territori de l’Horta formà el nucli de totes les demarcacions que tingueren València com a centre: la taifa i el regne musulmà, la governació d’origen medieval, el corregiment o governació instaurada el 1707, la prefectura del 1810 i les províncies del 1821 i del 1833. Amb la divisió actual de partits judicials, l’Horta fou repartida entre els de València, Aldaia, Montcada i Torrent, excepte el sector septentrional (Puçol, el Puig, la Pobla de Farnals, Rafelbunyol, Massalfassar, Massamagrell i Museros), que formava part del de Morvedre (actualment, Sagunt). El d’Aldaia fou incorporat, inicialment, al de Montcada i, definitivament, al de Torrent; el de Montcada fou incorporat al de València.