Col·laborador a El Correo Catalán (1963-1972), Tele-exprés (1972-79) i en molts altres diaris i revistes, entre els quals Diari de Barcelona, La Vanguardia, Avui i Presència, fou director d'Oriflama (1968-71) i treballà al servei de Premsa de la Diputació Provincial de Barcelona (1980-82). Destacat lluitador antifranquista, el 1975 fou sotmés a un consell de guerra que el condemnà a dos anys de presó (dels quals en complí vuit mesos) per la publicació d'un article a Tele-exprés considerat difamatori per l'exèrcit.
Molt vinculat a El Periódico de Catalunya, del qual fou redactor en cap (1982-86), fou autor de nombrosos llibres, molts d'ells en col·laboració amb el també periodista Jaume Fabre, centrats generalment en Barcelona i amb una clara voluntat de divulgació sociològica i urbanística, de recuperació de la memòria històrica de la ciutat o de denúncia: La otra cara de Montjuïc (1969), Materials per a una biografia del Noi del Sucre (1974), La Barcelona de Porcioles (1976), Tots els barris de Barcelona (1975-77, en set volums), Història dels noms dels carrers de Barcelona (1982), Obrers a Catalunya (1982), Barcelona 1888-1988 (1988), Barcelona, la construcció d'una ciutat (1989), Les tres vides de Destino (1990, amb Carles Geli), Noticiari de Barcelona. De l'Exposició Universal als Jocs Olímpics (1991), Cent anys de vida quotidiana (1993), Barcelona en lluita (1995), Burgesa i revolucionària. La Barcelona del segle XX (2000), 'Mirador', la Catalunya impossible (2001, amb Carles Geli), Una història de 'La Vanguardia' (2006) i les memòries Cada taula, un Vietnam (1997).
L'any 2006 fou elegit degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Rebé, entre altres guardons, el Premi Nacional de periodisme (1990), la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona (1998), el premi 'Ofici de periodista' (2005) per la seva trajectòria professional i, a títol pòstum, el 2008 la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de la Ciutat de Barcelona i el premi Memorial Candel. Aquest any fou creat el premi de periodisme Josep Maria Huertas.