Germà d'Alexander von Humboldt. Acabats els estudis de dret (1790), exercí al Tribunal Suprem de Prússia. Es relacionà amb la intel·lectualitat alemanya del seu temps (J.W.Goethe, F.A.Wolf, F.Schiller, F.H.Jacobi, etc). Ambaixador a Roma (1802-08), el 1809 fou nomenat ministre d’educació, càrrec des del qual fundà la Universitat de Berlín i concebé un sistema educatiu que ha tingut una influència profunda en tot l’àmbit alemany, especialment la seva divisió de l’ensenyament en tres nivells, el paper de l’estat en les institucions educatives i la perspectiva humanista i universal. Representà Prússia al congrés de Viena (1815). Disconforme amb el signe antiliberal dels acords de Karlsbad (1819), dimití els càrrecs polítics. L’aportació teòrica més important de Humboldt és la seva filosofia del llenguatge, basada en un coneixement aprofundit de la gramàtica de llengües molt dispars (fou un dels primers a assenyalar l’originalitat del basc). La formulació més completa es troba en la introducció al seu extens estudi —inacabat— sobre la llengua kawi de Java: Über die Verschiedenheit des menschlichen Sprachbaues und ihren Einfluss auf die geistige Entwicklung des Menschengeschlechts (‘Sobre la diversitat de l’estructura de les llengües i la seva influència en el desenvolupament espiritual del gènere humà’), on posa en relleu els aspectes dinàmics i creatius del llenguatge i el vincle directe que existeix entre les llengües i les cultures. Aquests punts de vista, especialment el primer, han tingut una repercussió molt gran en les tendències de la lingüística posterior, entre d’altres, en la gramàtica generativa.