Rector de la Universitat de Praga (1402-14), predicà en llengua txeca a la capella de Betlem, i fou també predicador sinodal (1405-07). La seva predicació defensà tant la reforma de vida, principalment de la clerecia, la qual criticà durament, com el poble txec, enfront del predomini alemany i romà. Ell fou qui dotà la llengua txeca d’ortografia (De ortographia bohemica, 1406) i en defensà l’ús a la predicació i en el cant religiós. En part féu seves les doctrines de l’anglès John Wycliffe, i quan Alexandre V les condemnà (1409) s’enfrontà a l’arquebisbe de Praga, Sbinco, el qual l’excomunicà. El 1412 es pronuncià públicament contra la indulgència de croada concedida pel papa contra Ladislau de Nàpols, i hagué d’exiliar-se. Durant l’exili redactà el tractat De ecclesia (1413), fortament influït pel pensament de Wycliffe, on presentà l’església com a comunió dels predestinats, problematitzant l’estructura jeràrquica i l’obediència eclesials. Convocat el concili ecumènic de Constança (1414), volgué expressar personalment les seves doctrines, cosa que li fou permesa, tot i estar encara sota excomunió i haver estat empresonat al convent dels dominicans i al castell episcopal de Gottlieben. Les seves doctrines foren refusades com a herètiques. Relaxat al braç secular, fou cremat. El seu martiri desencadenà les guerres hussites.