La seva evolució intel·lectual, marcada successivament per l’influx de Plató, Descartes i Kant, descriu una mena d’arc que va del pol objectiu al pol subjectiu de la consciència. La seva primera obra, Logische Untersuchungen (‘Investigacions lògiques’, 1900-01), es caracteritza pel descobriment i la descripció del contingut ideal del coneixement: les “essències” de les coses. A Ideen zu einer reinen Phänomenologie und phänomenologische Philosophie (‘Idees relatives a una fenomenologia pura i a una filosofia fenomenològica’, 1913), Formale und transzendentale Logik (‘Lògica formal i transcendental’, 1929) i Méditations cartésiennes (1931) introduí la problemàtica crítica de l'epokhé i transformà així el realisme aparent de la primera època en una mena d’idealisme transcendental que cerca en la consciència —una consciència transcendental a l’estil de Kant i, per tant, intersubjectiva— el fonament absolut del món d’objectes que s’hi constitueix. Les darreres obres de Husserl, Die Krisis der europäischen Wissenschaften und die transzendentale Phänomenologie (‘La crisi de les ciències europees i la fenomenologia transcendental’, 1937) i, sobretot, Erfahrung und Urteil (‘Experiència i judici’, 1939) aborden temes nous: la veritat prejudicial, la temporalitat de la consciència, la mundanitat de l’home, etc, que semblen preparar el futur pensament de Heidegger. Considerat com a fundador de la fenomenologia, Husserl no concep el fenomen sinó com la realitat mateixa, tal com és donada a l’home immediatament en el coneixement. La primera etapa de la fenomenologia és dominada, doncs, per l’admiració, gairebé platònica, per la presència de les coses en la consciència. Hom subratlla alhora la intencionalitat del coneixement: la consciència no és mai solipsista, és consciència de quelcom i tendeix sempre vers un objecte, i així la correlació consciència-cosa domina el pensament de Husserl. Resta només a determinar si la cosa és en ella mateixa o és per a la consciència. En decidir-se per la segona alternativa, Husserl transforma definitivament la primitiva fenomenologia de les essències en una fenomenologia transcendental, posant l’èmfasi en la reducció transcendental; però, en lloc d’instal·lar-se definitivament en un dels dos pols de la relació subjecte-objecte, se situa al bell mig de l’arc transcendental que els enllaça i des d’allí analitza i descriu les estructures essencials de l’un i de l’altre. Aquesta situació és inestable i el pensament de Husserl dóna proves d’aquesta inestabilitat. Ell pensa, però, que és la situació peculiar del filòsof.