Inicià la seva trajectòria professional abans de la guerra civil a la redacció d'El Matí i, l'any 1952, tornà al periodisme a la redacció d’El Correo Catalán, del qual fou sotsdirector i promotor de la seva modernització i catalanització. Durant els anys seixanta del segle XX esdevingué un dels promotors de “Migdia”, projecte de diari català sota el franquisme que no pogué veure la llum.
Apartir del 1968, dirigí Tele-exprés i el convertí en un mitjà viu, que tractava dels problemes del país. El 1976 s'incorporà a La Vanguardia, de la qual fou un dels tres directors adjunts.
En l’àmbit de l’acció cívica estigué vinculat a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, a l’Acció Catòlica i a la Comissió Abat Oliva (1947), constituïda per promoure els actes d'entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Fou assessor en matèries informatives dels presidents de la Generalitat Josep Tarradellas i Jordi Pujol, i director dels programes de TVE a Catalunya Les nostres coses, Desperta ferro i La nostra gent.
Col·laborà a les revistes esportives Barça i Revista Barcelonista, on incorporà una columna d’opinió. Alguns dels articles esportius foren aplegats a Parlem del Barça: de Samitier a Cruyff (1991) i publicà el llibre Kubala, un barceloní de Budapest (1962).
També publicà La corda fluixa (1971), Les arrels i les fulles (1985) i La memòria és un gran cementiri (1990), un llibre de memòries on oferí el seu testimoni com a impulsor d’algunes de les iniciatives periodístiques que marcaren època en ple franquisme, com foren la renovació d’El Correo Catalán o la fundació de Tele-exprés. Amb aquesta obra fou guardonat, a títol pòstum, amb el premi Crítica Serra d’Or (1991).
Fou distingit amb la creu de Sant Jordi (1983) i el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1986).
Bibliografia
- Gomis, Llorenç: “Pròleg”, dins Ibáñez Escofet, Manuel: La Memòria és un gran cementiri. Barcelona, Edicions 62, 1990.