Adscrit de molt jove al republicanisme federal (1894), fou advocat i redactor de La Unión Republicana de Pontevedra. Després de conèixer Lerroux el 1904, el seguí a Barcelona, on s’instal·là definitivament el 1906. Lloctinent de Lerroux, es destacà per la defensa de Ferrer i Guàrdia —implicat en l’atemptat de Mateu Morral contra el rei— i per les campanyes contra Solidaritat Catalana que féu des d'El Progreso, que dirigí. Organitzador de fet del Partit Republicà Radical, en emigrar Lerroux a França (1908) restà al país com a cap del lerrouxisme. Elegit regidor per Barcelona (1909), encapçalà la minoria radical i hom el relacionà ja amb l’existència de certes irregularitats administratives. Tingué una actitud ambigua davant els fets de la Setmana Tràgica (1909): malgrat haver fet des del periòdic una estrident campanya anticlerical i antimilitarista i haver mantingut contactes estrets amb el comitè central de vaga, a partir del dia 29 de juliol se'n desentengué i intentà d’eludir qualsevol responsabilitat. Detingut des del 31 de juliol fins al novembre, pogué, després, defensar alguns dels implicats més importants. Diputat a corts (1910), pel febrer del 1914 fou un dels signants del pacte de Sant Gervasi. Malgrat el fracàs d’aquest i les divisions que s’obriren dins el partit radical (es produí fins i tot un distanciament momentani amb Lerroux el 1915), fou encara regidor (1917) i diputat a corts per Barcelona (1920 i 1923). El 14 d’abril de 1931 ocupà el govern civil, però fou desplaçat per Lluís Companys. Durant la Segona República, fora ja de Barcelona, fou diputat a corts per Pontevedra (1931 i 1933), vicepresident de la comissió per a l’elaboració de la constitució, cap de la minoria parlamentària radical i ambaixador a Mèxic.