És dividida en quatre llibres, que en realitat són quatre tractats diferents, segons que es desprèn de la tradició manuscrita, de la manca d’un títol original comú i de les diferències de vocabulari, d’estil i de contingut. Nascut dins l’ambient de la Devotio Moderna, en constitueix el fruit més exquisit. La profunditat de la doctrina, la unció amb què és exposada, la simplicitat del llenguatge i la bellesa de l’estil —concís, sentenciós i sovint rítmic— són les qualitats que majorment han contribuït a l’acceptació universal de l’opuscle i a la influència que ha exercit, atestades pels set-cents manuscrits conservats, els milers d’edicions impreses i les versions en quasi totes les llengües. Hom coneix una primera edició catalana ja del 1482 feta per Miquel Peres, que la dedicà a Isabel de Villena. La versió, en prosa rimada i que fou reproduïda el 1921 per Ramon Miquel i Planas, tingué una gran difusió —hi ha almenys reedicions del 1491 i del 1518—; posteriorment aparegueren traduccions degudes a Pere Gil (1621), Pere Bonaura (1698, que tingué nombrosíssimes edicions fins ben entrat el s XIX), Jeroni Pi (1845) i Terenci Thos i Codina (1894). Hi ha també les de Gaietà Soler (1904 i altres edicions), Isidre Solsona (1914), Josep Forn (1927) i Emili Vallès (1954).