La capital és Indianapolis. El relleu és format per una plana arenosa inclinada cap al SW, coberta de dipòsits glacials. Els rius més importants són el Wabash, connectat amb la regió dels Grans Llacs pel canal de Mannee, i el White, afluent de l’Ohio. El clima és continental humit, amb una temperatura mitjana d’11°C i 1 000 mm de precipitació anual. La vegetació és de praderia, amb gramínies al centre i al nord i bosc de roures, xiprers i oms al sud. La població, que el 1900 era de 2 516 462 h, cresqué en gairebé mig milió els vint anys següents, i d’ençà el 1995 l’increment ha estat de prop del 50%. La població urbana (83% el 1995) experimentà un fort augment els darrers decennis (el 1921 representava el 50,6%), vinculat al desenvolupament industrial als Grans Llacs. Fort Wayne, Gary, Evansville, South Bend i Hammond tenen més de 100 000 h, i la conurbació de Gary-Hammond-East Chicago representa el 40% de la població total. Els principals conreus són els de cereals: blat de moro, civada, blat i ordi. Hom conrea també soia, arbres fruiters i productes d’horta (tomàquets). Hi ha ramaderia (bestiar boví i porcí) i avicultura. La riquesa en gas natural, carbó i petroli ha afavorit el desenvolupament industrial, centrat en la siderúrgia. També hi ha indústria mecànica (automòbils), de maquinària, de la fusta, del ciment i alimentària, i refineries de petroli. El francès Robert Cavallier de la Salle explorà Indiana en 1679-80, la qual, pel tractat de París (1763), passà a poder de la Gran Bretanya, que la cedí el 1783 als EUA. El 1800 fou declarada territori, i el 1816, dinovè estat federal. Durant la guerra de Secessió estigué al costat de la Unió.