La geografia física
Indonèsia és una prolongació del continent asiàtic, al qual és unida per la plataforma de la Sonda (50-200 m de profunditat), que arriba fins a Sumatra, Java i Borneo, i hi afloren nombroses illes a causa de l’activitat volcànica. Al S de la plataforma, Indonèsia forma garlandes d’illes muntanyoses que s’estenen a 4.500 km; aquesta estructura és conseqüència de la unió del sistema alpí i el geosinclinal circumpacífic en un espai sotmès a les compressions exercides per les masses continentals asiàtica i australiana. Indonèsia és enquadrada per profundes fosses marines: la mar de Cèlebes (8.547 m) al N, la mar de Banda (7.360 m), a l’E i la fossa de Java (7.450 m) al S. El cordó volcànic del Pacífic continua per les illes de la Sonda, i hi són freqüents els terratrèmols i abundants els volcans actius, amb erupcions d’una extraordinària violència.
El volcà Sumbing a l’illa de Java
© Corel Professional Photos
El clima hi és equatorial, càlid i humit; l’oscil·lació tèrmica diürna i anual és escassa: a Pontianak (Borneo) les mitjanes són de 25,5°C pel desembre i 26,7°C pel maig. El factor climàtic més important són els vents; els alisis del Pacífic, que predominen de juny a setembre, i el monsó de l’Índic, de novembre a maig; aquest últim provoca intenses precipitacions, que disminueixen d’W a E. Les pluges són abundants, amb una mitjana anual de 2.000 mm i més de 6.000 mm a les muntanyes. Els rius són curts, per la configuració de les illes, i cabalosos; alguns són navegables en una part de llur curs. La selva cobreix tota la terra no conreada; hi predomina el bosc de dipterocarpàcies, sota el qual les falgueres arriben als 10 m d’alçada. El manglar és freqüent al litoral.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’agricultura ocupa un 10% de la superfície total i més de la meitat de la població activa. El conreu principal és l’arròs (tercer productor mundial), fonamental per a l’alimentació.
Conreu de l’arròs en terrasses a l’illa de Bali
© Corel Professional Photos
Indonèsia n’havia estat el primer importador, però l’expansió del conreu i la millora de rendiments n’assoliren l’autosuficiència el 1984. Altres conreus són el blat de moro, mandioca, batata, soia (de la qual és el novè productor), cacauets (quart productor), llegums, patates, fruita (bananes i altres fruites tropicals, cítrics) i hortalisses; al costat dels conreus alimentaris hi ha una agricultura comercial, de la qual subsisteixen dos tipus: les grans plantacions estatals i les petites plantacions camperoles, amb conreus de canya de sucre (desè productor: Java produeix quasi el total del sucre indonesi), te (de cinquè a setè productor), especialment a l’W de Java, cafè (tercer productor mundial), a l’E de Java, tabac, a Java i Sumatra, cotó (que no cobreix la demanda interna de fibra), espècies, cacau, palmes de cocos i d’oli, cautxú, notable recurs de l’agricultura indonèsia, amb plantacions a l’W i el centre de Java i al N de Sumatra, el qual ha experimentat, però, un retrocés en superfície i rendiment; malgrat això, Indonèsia ocupa el segon lloc en la producció mundial. El bosc (64% de la superfície) proporciona tec, banús, sàndal, resines i bambú. És el setè productor de fusta del món i el primer exportador de contraplacats; n’abasta prop dels dos terços del comerç internacional. La ramaderia hi té una importància escassa. Només el cabal boví i el bufalí tenen certa importància. La carn és obtinguda sobretot d’aviram, de boví i de porcí, i les pells, de bou i de búfal. En canvi, la pesca, de febles beneficis, és molt important per a l’alimentació. A l’interior de Java hom es dedica a la carpicultura en estanys i arrossars. La pesca d’aigua dolça representa cap a un quart de la total i la de l’oceà Pacífic, centrada a la plataforma continental de les mars d’Insulíndia, més dels dos terços.
La mineria
El subsol proporciona abundants recursos miners: estany (segon productor de concentrat i cinquè per les reserves: Bangka, Belitung, Singkep), petroli a Java i, sobretot, a Sumatra i a Borneo (desè productor mundial i desè exportador, juntament amb l’Iraq), amb refineries a Balikpapan (Borneo), Sungaigerung, Palembang, Pangkalanberandan, Dumai (Sumatra) i Wonokromo (Java), gas natural (Sumatra), del qual és el desè productor i el sisè exportador, bauxita (Bintang), carbó, coure, ferro, manganès, níquel, fosfats, sal, diamants, or i argent. La mineria aportà, el 1983, el 19% del PIB, en contrast amb el 0,7% de l’energia produïda (electricitat, gas manufacturat i aigua), el 6% de la construcció, i fins el 12% de les manufactures. La indústria de benefici dels minerals és pràcticament inexistent (si hom exceptua l’estany —segon productor— l’alumini i el coure), a causa de la feble producció elèctrica, d’origen hidràulic en el 21%. Hom ha iniciat, a més de la tèrmica de carbó, la producció geotèrmica.
La indústria
Indústria tèxtil a Yogyakarta, a l’illa de Java
© Corel Professional Photos
La indústria, poc desenvolupada, és principalment petroquímica, metal·lúrgica, de transformació de productes agrícoles (sucre, farina de blat, oli de palma, copra, carn, cervesa, cigarrets), tèxtil (filats de cotó, teixits de cotó i de tèxtils sintètics, confecció), de ciment, pneumàtics, productes químics i farmacèutics, vidre, adobs nitrogenats, de la fusta i el paper, llumins, construcció naval i muntatge d’automòbils i d’aparells de ràdio i televisió. Ha estat notable la col·laboració, a més de capitals, de tècnics estrangers, sobretot sud-coreans .
Les comunicacions
Les comunicacions són un dels problemes més greus d’Indonèsia, donada la seva fragmentació insular (13.700 illes, en bona part poblades); els darrers anys hom ha fet grans inversions per a millorar el sistema de transports marítims i aeris, amb ports importants com el de Dumai, a Sumatra (primer de l’estat i, excloent les terminals sense un veritable port, el setè port petrolier del món) i el de Surabaya, a Java (primer port importador i de passatge); l’aeroport principal és a Jakarta, però hi ha només vies fèrries a les illes de Java, Madura i Sumatra.
El comerç exterior
Indonèsia exporta petroli, gas liquat, fusta obrada i sense obrar, cafè i productes petroliers i importa productes petroliers i semirefinats, material de transport, ferro i acer, maquinària i productes químics i alimentaris (cereals). Els principals clients i proveïdors són el Japó, els EUA i Singapur, i segueixen, com a proveïdors l’Aràbia Saudita i Alemanya i, com a clients, Austràlia, Trinitat i Tobago i Corea del Sud. La balança de mercaderies és molt favorable, però la de serveis és tan desfavorable que arriba a desequilibrar la balança corrent.
D’ençà del 1969 les inversions econòmiques són canalitzades mitjançant plans quinquennals de desenvolupament, finançats en bona part amb ajut estranger. El PIB per habitant és inferior a la mitjana asiàtica i al de tots els estats veïns, però el PIB global només és inferior, entre els veïns, al d’Austràlia i ha crescut a bon ritme: 8,1% anual, a preus reals, el període 1965-73; 7%, el 1974-83, 4,2% el 1984, 6,5% el 1985.
La geografia humana i la societat
Dona d’Indonèsia
© J.A. Afonso
La població és predominantment d’origen malai o indonesi, amb grups melanesis i papús a l’interior de quasi totes les illes. La població indonèsia ha experimentat durant el segle XX un gran creixement demogràfic, gràcies a l’alta taxa de natalitat. A partir del 1970, com a conseqüència de les campanyes governamentals de planificació familiar s’ha produït una notable reducció de la natalitat (41,4‰ en 1970-75, 36,4‰ en 1975-80, 30,7‰ en 1980-85) i, per tant, del creixement natural (17,7‰ anual en 1980-85), el qual és lleugerament inferior a la mitjana mundial. La densitat mitjana és de 77 h/km2, però la distribució és molt irregular, car, mentre que l’illa de Java té 733 h/km2 (el 56% de la població total), Borneo té només 14 h/km2. Bé que l’índex d’urbanització és baix (22%), Indonèsia posseeix grans ciutats, sobretot a Java; a més de Jakarta, es destaquen Surabaya, Medan, Bandung i Semarang (més d’un milió d’habitants) i 25 ciutats de més de 100.000 h. El bahasa indonesia és l’idioma oficial, però també són parlats uns 25 idiomes locals (principalment el javanès) i més de 250 dialectes. El 84% de la població és musulmana.
Indonèsia és una república unitària de tipus presidencial. D’acord amb la constitució del 1945 (en vigor des del 1959), els òrgans suprems de l’estat són el president de la república i el congrés del poble (compost pels membres de la cambra dels diputats —òrgan legislatiu del país— i per representants de les zones territorials i dels grups economicosocials). El congrés del poble, que es renova cada cinc anys, elegeix, també cada cinc anys, el president de la república. Indonèsia és membre de l’ONU, de l’ASEAN i de l’OPEP.
La història
Indonèsia presenta testimoniatges humans des de les èpoques més remotes: moltes restes de l’Homo erectus (Pithecanthropus erectus, l’home de Java) han estat descobertes en aquesta illa. No sembla que totes les troballes puguin ésser explicades per immigracions de pobles de fora d’Indonèsia. El món de les illes indonèsies, per la seva situació, no podia restar al marge d’influències exteriors. Als primers segles de l’era cristiana, aquestes influències arribaren de l’Índia; durant aquest període anomenat indi aparegueren dos grans imperis indonesis: el Srīvijaya, amb centre a Sumatra i amb el control de l’estret de Malaca (segles VIII-XII), i el Majapahit, estat javanès que, a partir del 1292, dominà un segle i mig la major part de l’arxipèlag. El seu moment culminant fou el regnat de Hajan Wuruk (1350-89). Aquests estats exercien un domini indirecte; tenien el veritable poder els prínceps locals. D’altra banda, els estats indonesis del període indi no foren colònies de l’Índia ni dependències polítiques; la influència fou merament cultural. Els monuments més remarcables d’aquesta etapa són els temples budistes de Borobudur i de Prambanan, a la Java central, actualment en curs de restauració, a càrrec de la UNESCO. A l’illa de Bali aquesta civilització d’influència índia no fou totalment absorbida per la islàmica i ha sobreviscut fins avui. Aquesta expansió cultural s’inicià al segle XIII, partint dels primers reialmes islàmics creats a Malaca, a Atjeh (Sumatra del Nord) i Demak (Java oriental) i s’estengué per la major part de l’arxipèlag. Els estats musulmans hi assoliren llur moment culminant al segle XVII, especialment el de Matarâm, a Java, sota el soldà Agung, i el d’Atjeh, sota Iskandar Muda.
Les colonitzacions europees
La caiguda de Malaca a mans dels portuguesos (1511) marca un tombant radical en la història d’Indonèsia. Els portuguesos s’esforçaren a obtenir el control del comerç amb les illes de les espècies (les Moluques) i hi establiren bases comercials, però toparen aviat amb els castellans, menats per Magalhães (1521), amb els holandesos (1596) i amb els anglesos (1600). Els mercaders holandesos hi establiren el 1602 la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, organització comercial armada, amb drets de sobirania, que a l’últim s’imposà als competidors: el 1641 prengué Malaca als portuguesos i esdevingué el poder colonial més important en aquesta zona, fins que el govern holandès se l’apropià i la substituí per l’organització estatal (1798). Els anglesos s’establiren a Indonèsia aprofitant l’annexió d’Holanda per Napoleó, i hi romangueren del 1811 al 1816, sota el governador Thomas S. Raffles. En tornar-hi els holandesos, ocuparen la totalitat de l’illa de Java (1825-30), que fou explotada pel govern holandès, el qual no autoritzà les empreses privades fins el 1870. Entre el 1870 i el 1910 la totalitat d’Indonèsia passà sota control efectiu del govern holandès, ja sigui per tractats o per conquesta (com la guerra d’Atjeh). El conjunt fou denominat Índies Orientals Holandeses. Un moviment nacionalista anà enfortint-se als primers decennis del segle XX. El sector progressista holandès forçà el govern a concedir la creació d’un Volksraad o consell popular mixt holandès i indonesi (1918), que no satisfeu els nacionalistes. El 1926 el partit comunista indonesi intentà un cop d’estat, el qual fou durament reprimit. El 1928 hom organitzà el Congrés de la Joventut Indonèsia, com a resultat del qual la llengua malaia (bahasa indonesia) fou adoptada com a única llengua oficial de la futura nació. L’ocupació japonesa, durant la Segona Guerra Mundial (1942-45), produí un xoc psicològic en el poble indonesi per la sobtada desaparició del règim colonial; els indonesis pogueren prendre en llurs mans els llocs tècnics de les empreses públiques i de l’administració, fins aleshores reservats als europeus, i, tot i que els japonesos no els afavoriren, es prepararen per a la independència, que Sukarno proclamà el 17 d’agost de 1945, aprofitant el col·lapse de l’ocupació japonesa. Aquesta declaració d’independència no fou reconeguda per Holanda, que reprengué el control del país (de mans dels britànics, que l’havien administrat) i intentà d’encoratjar la formació d’un nombre d’estats autònoms sota el seu control. Després de cinc anys de negociacions i conflictes armats, i pressionat pels EUA, el govern holandès reconegué la sobirania de l’Estat Federal d’Indonèsia (27 de desembre de 1949), que conservava una unió merament comercial amb Holanda.
De la independència ençà
Monument a la Independència a Yogyakarta
© Corel Professional Photos
L’1 d’agost de 1950 es formà la República Unida d’Indonèsia, presidida per Sukarno, que fou admesa a l’ONU. Des dels seus inicis, el nou estat sofrí enfrontaments per les tensions independentistes dels territoris i pobles no javanesos. La unió amb Holanda fou dissolta el 1954, i els béns holandesos passaren al govern indonesi (1957) per la negativa d’Holanda a cedir a Indonèsia la Nova Guinea Occidental, al marge de l’acord del 1949 pel seu caràcter ètnic diferent. El 1962, pressionada, Holanda en cedí el control a l’ONU, i el 1963 fou incorporada a Indonèsia amb el nom d’Irian Jaya. El 1959 Sukarno alterà la constitució i assumí poders dictatorials. La creació de la Federació de Malàisia sota protectorat britànic (1963) portà Sukarno a emprendre atacs de guerrilles contra el nou estat, i en 1963-66 Indonèsia es retirà de les Nacions Unides. El 1965 un cop d’estat instigat pels comunistes comportà la caiguda de Sukarno. Prengué el poder (1966) el general Suharto, el qual perseguí fins a l’extermini comunistes i altres opositors. El 1968 fou fet president, i el 1973 el règim militar de Suharto, representat pel partit Golkar, obligà els altres partits polítics legals a agrupar-se en dues formacions: el Partai Persatuan Pembangunan (PPP; partit d’unitat del desenvolupament), constituït pels grups musulmans, i el Partai Demokrasi Indonesia (PDI; partit democràtic indonesi), i imposà fortes restriccions a la llibertat de premsa. El 1975 Portugal concedí la independència a Timor Oriental, ocasió que Suharto aprofità per a annexar-se l’antiga colònia. En aquest territori i altres de l’estat com Nova Guinea, el règim de Suharto dugué a terme una agressiva política d’assimilació o marginació de la població autòctona mitjançant l’establiment massiu de malais i indonesis, política duta a terme bàsicament amb el concurs de l’exèrcit, els abusos i la violència del qual foren motiu de fortes crítiques internacionals.
El 1984 Suharto intentà d’imposar a totes les organitzacions polítiques, socials i religioses l’anomenada Pancasila, un conjunt de normes i filosofia oficials, la qual cosa suscità una gran resistència per part de l’àmplia minoria musulmana. En política exterior, mantingué unes relacions tenses amb Papua Nova Guinea a causa de la utilització del territori d’aquest país per la guerrilla melanèsia. Vers la fi dels anys vuitanta Suharto inicià una tímida liberalització econòmica i política. De tota manera, sorgiren manifestacions (Jakarta, juny del 1989, i Bandung, agost del mateix any), d’estudiants que reclamaven l’acabament del règim i l’aclariment del sistema de successió del president. Els anys noranta Suharto procurà refer els lligams amb l’antiga URSS —trencats des de feia vint-i-cinc anys— i reprendre de manera moderada les relacions amb la Xina i amb Austràlia, força tenses des de feia algun temps. A Atjeh començà a actuar al començament del 1990 una guerrilla separatista d’inspiració musulmana, cosa que comportà una duríssima repressió de l’exèrcit. En les eleccions generals del 1992 el partit governamental Golkar retingué el poder amb una lleugera reducció de la majoria. Pel març del 1993 Suharto, de setanta-tres anys, renovà per sisena vegada consecutiva el seu mandat presidencial. Posà en llocs clau del govern generals afins, retirà els tecnòcrates formats als Estats Units i els substituí per defensors del nacionalisme econòmic, i disminuí el nombre de cristians i augmentà el de musulmans. Malgrat haver guanyat totes les eleccions des del 1971, el govern de Suharto era cada cop més fràgil i la seva successió amenaçava l’estabilitat d’Indonèsia. Al març del 1997, l’oposició inicià una campanya de boicot de les eleccions parlamentàries del maig i en contra de la reelecció de Suharto el 1998. Encara que després de les eleccions del 1993 mostrà signes d’una certa liberalització, el règim ben aviat tornà a la coerció que el caracteritzava, amb la repressió de l’oposició democràtica, de la guerrilla secessionista del FRETILIN (Front Revolucionari de Timor Oriental Independent) i dels moviments d’autodeterminació de Nova Guinea. La condemna a cadena perpètua del líder del FRETILIN José ‘Xanana’ Gusmao provocà fortes tensions amb Portugal. El 1996, la destitució de Megawati Sukarnoputri, filla de l’expresident Sukarno, del seu càrrec de líder de l’oposició i la seva substitució per un candidat progovernamental foren un signe més de la repressió i provocaren els disturbis més forts en vint anys. L’economia indonèsia no deixà de créixer des de l’inici dels anys vuitanta, si bé els problemes no eren absents (reescalfament de l’economia, inflació, elevat deute exterior) i augmentaren les vagues per a reivindicar millores salarials i de les condicions laborals. El 1994, per tal d’evitar la caiguda de les inversions, el govern establí una sèrie de mesures liberalitzadores.
En política exterior, els èxits econòmics permeteren a Indonèsia una major activitat i visibilitat, palesa el 1994, quan el país fou amfitrió de la cimera de l’APEC. La qüestió de Timor Oriental, però, contrarestà els èxits exteriors: la condemna adoptada el 1994 per la subcomissió de l’ONU contra la política indonèsia en aquesta excolònia portuguesa posà, un cop més, el govern en evidència. El 1995 foren nombroses les denúncies de violacions dels drets humans a Timor Oriental, continus els assassinats de civils per l’exèrcit i moltes les manifestacions de protesta a l’estranger. Però el revés polític més fort del règim fou la concessió, el 1996, del premi Nobel de la pau a dos defensors de la independència de Timor Oriental: el bisbe Carlos Felipe Ximenes Belo i l’advocat, líder a l’exili, José Ramos Horta. El 1996 hi hagué també fortes tensions a Irian Jaya (Nova Guinea), on els secessionistes de l’Organització per Papua Independent segrestaren un grup d’ambientalistes (entre els quals hi havia set europeus). Al desembre, els musulmans de Tasikmalaya (l’illa més poblada d’Indonèsia) s’enfrontaren als cristians i als xinesos, minories pròsperes que controlen la vida comercial. Les tensions interètniques i religioses continuaren el 1997; al febrer, a Kalimatan, la part indonèsia de l’illa de Borneo, s’intensificaren els combats entre l’exèrcit i els secessionistes, amb centenars de víctimes, en un conflicte amb elements ètnics i religiosos (els dayaks, indígenes de la regió, catòlics enfrontats als colons de l’illa de Madura, musulmans) i també econòmics (els dayaks veieren el seu mode de subsistència amenaçat amb l’arribada dels musulmans de Madura). Al maig del 1997, el president Suharto convocà eleccions legislatives. Com en altres convocatòries, es tornaren a repetir les detencions d’opositors i intervencions arbitràries en les cúpules dels dos únics partits legals. També es tornà a concórrer sota les mateixes condicions polítiques establertes pel sistema de Suharto, segons el qual més del 50% dels càrrecs eren designats per ell mateix o per l’exèrcit. Novament, fou el Golkar, partit de Suharto, qui guanyà les eleccions. La greu crisi monetària i financera de l’agost del 1997 enfonsà l’economia del país en la pitjor crisi de la seva història; Suharto reaccionà demanant ajuts al Fons Monetari Internacional, que, en canvi, li exigí la liberalització d’una economia sotmesa a l’administració nepotista dels monopolis del president. Aquest, animat pels èxits davant l’FMI, que li aprovà una línia de crèdits el 15 de gener de 1998, anuncià la seva candidatura per a les eleccions presidencials el 20 de gener del mateix any. El progressiu agreujament de la crisi i l’expectativa de la perpetuació del règim de Suharto feren esclatar disturbis socials i creixents mobilitzacions d’estudiants a tot l’arxipèlag, a partir de l’abril del 1998. Aquests avalots portaren a una situació que l’exèrcit ja no pogué controlar, ni amb la massiva repressió de la població. El 21 de maig de 1998, Suharto dimití i el poder polític quedà sota poder del president Habibie i la cúpula militar.
El nou govern començà una política d’obertura progressiva, reconegué llibertats com les d’expressió i associació i convocà eleccions generals per al 7 de juny de 1999. L’enfonsament del règim de Suharto juntament amb la crisi econòmica donaren peu a l’enfortiment de les tendències separatistes, congelades durant anys per la repressió i la impunitat. Esclataren disturbis a la província d’Aceh al final del 1998, a Kalimantan (illa de Borneo) i les illes Moluques al principi del 1999, i a Irian Jaya (part indonèsia de Nova Guinea), que foren sistemàticament reprimides per l’exèrcit, però la de més repercussió internacional fou la de Timor Oriental, que, per mediació de l’ONU, al maig del 1999 obtingué el dret a l’autodeterminació. El referèndum se celebrà el 30 de setembre de 1999 i el guanyaren els partidaris de la independència per un aclaparador 79% dels vots. Les milícies proindonèsies, amb la connivència i el suport de l’exèrcit, protagonitzaren a partir d’aleshores una violenta repressió que obligà a desplaçar-se una tercera part de la població de l’illa. Sota la pressió internacional, Jakarta consentí deixar entrar les tropes de l’ONU i el 18 d’octubre es produí la retirada definitiva d’Indonèsia de Timor Oriental. Les eleccions indonèsies del 7 de juny de 1999 foren guanyades per la coalició de l’oposició formada pel Partit del Mandat Nacional, pel Partit del Despertar Nacional i pel Partit Democràtic d’Indonèsia Combatent, de Megawati Sukarnoputri, filla de l’històric líder indonesi Sukarno. A l’octubre del 1999, l’assemblea consultiva popular, composta pels membres de la cambra de representants (462 càrrecs electes, 38 de designació per l’exèrcit), i 200 membres més d’elecció indirecta per designació, nombraren nou president Abdurrahman Wahid, del Partit del Benestar Nacional. Al febrer del 2000, el nou president destituí el temut general Wiranto, per les acusacions de crims a Timor Oriental; al juny del mateix any, hagué de fer front a la declaració d’independència d’Irian Jaya, fet que, a diferència de la de Timor Oriental, no tingué cap suport internacional. Al juliol del 2001 l’assemblea consultiva popular destituí Wahid sota acusacions de corrupció i d’incompetència, i elegí presidenta Sukarnoputri.
Enmig de les conseqüències de la crisi financera dels anys 1997-98 i les turbulències subsegüents a la independència de Timor Oriental (2000) i la irrupció violenta del fonamentalisme islàmic, Indonèsia prosseguí els primers anys del segle XXI una vacil·lant democratització. La recuperació econòmica posterior al 1997 revelà moltes dificultats, i tan sols a partir del 2001 el creixement del PIB enregistrà valors superiors al 3% i el 4%, lluny, tanmateix, dels índexs del 7% habituals els anys anteriors a la crisi i considerats necessaris per a consolidar la recuperació i tornar als nivells d’ocupació anteriors (el 2003 el nivell de desocupació i subocupació afectava prop del 40% dels actius). La intervenció del govern per salvar el sistema bancari disparà el deute, que l’any 2000 arribà a igualar el PIB, bé que posteriorment l’enfortiment de la rupia i la venda d’actius pel govern el reduïren substancialment. D’altra banda, el clima d’incertesa quant a la incipient recuperació (a causa de l’alt grau de corrupció, les fluctuants relacions del govern amb l’FMI i algunes sentències judicials contra companyies estrangeres, entre altres factors) impedí la reactivació de la inversió estrangera. Al novembre del 2004, com a membre de l’ASEAN, Indonèsia signà un acord de lliure comerç amb la Xina. A banda d’afrontar la difícil situació econòmica, a l’agost del 2002 el govern de Sukarnoputri aprovà canvis constitucionals que introduïen, entre altres mesures, l’elecció directa del president. A l’octubre tingué lloc a Bali un atemptat en què moriren 202 persones, la majoria turistes australians. L’atemptat fou atribuït a la Jemaah Islamiyah, grup islamista radical suposadament vinculat a Al-Qā’ida, el líder espiritual del qual fou arrestat, jutjat i condemnat al febrer del 2005. Malgrat la intensa persecució policial, el 2003 i el 2004 es produïren nous atemptats antioccidentals, un dels quals contra l’ambaixada australiana. Indonèsia reconegué Timor Oriental amb la signatura de diversos acords bilaterals tres mesos abans que aquest antic territori indonesi proclamés oficialment la independència (maig del 2002), i, al gener del 2002, el govern donà suport a l’establiment d’un tribunal de drets humans que havia de jutjar els militars responsables de les atrocitats comeses des del setembre del 1999, en què se celebrà el referèndum sobre la independència. No obstant això, en finalitzar els processos al novembre del 2004, tots els acusats, llevat d’un, resultaren exculpats.
En altres zones de l’estat, la descentralització prevista avançà molt lentament, i els nous parlaments autònoms, en general de migrades atribucions, no posaren fi als enfrontaments entre organitzacions i moviments secessionistes (o partidaris d’una autonomia més àmplia) i el govern, o també els immigrants als quals el govern indonesi havia afavorit la instal·lació en aquests territoris. La violència per aquests conflictes fou especialment greu a Kalimantan (Borneo), Atjeh (malgrat la signatura d’un acord de pau al desembre del 2002, trencat al maig del 2003 i novament subscrit el 2005) i les Moluques —on de nou s’enfrontaren cristians i musulmans al maig del 2004—. A l’illa de Nova Guinea, els progressos foren aparentment més grans, amb l’establiment d’un Parlament autonòmic amb amplis poders (entre els quals hi havia una participació substancial en els ingressos per l’explotació dels recursos minerals) i el canvi de nom oficial de la denominació javanesa d’Irian Jaya per la melanèsia de Papua. En les eleccions legislatives de l’abril del 2004, el Golkar (partit de l’antic president Suharto) assolí el 21% dels vots, per davant del Partit Democràtic d’Indonèsia Combatent de la presidenta Sukarnoputri (19,5%), que, en les primeres eleccions presidencials directes, celebrades entre el juliol i el setembre, fou derrotada (com també el general Wiranto, candidatura molt protestada per la seva actuació a Timor Oriental) pel general retirat Susilo Bambang Yudhoyono, que esdevingué cap de govern i d’estat. El 26 de desembre de 2004 un tsunami amb l’epicentre a prop de l’illa d’Atjeh provocà una catàstrofe sense precedents a Indonèsia (que fou el país més perjudicat pel fenomen), amb prop de 120.000 morts, uns 130.000 desapareguts i prop de 800.000 persones que perderen l’habitatge. La catàstrofe mobilitzà una operació d’ajut internacional urgent. Dos anys més tard, un nou terratrèmol provocà diversos milers de víctimes mortals a Java. La gestió de Yudhoyono se centrà en tres àmbits principals: la represa de les negociacions amb la guerrilla d’Atjeh, les relacions amb l’islamisme i la lluita antiterrorista i l’impuls a l’economia. En el primer aspecte, a l’agost del 2005 hom aconseguí estabilitzar la regió amb la signatura d’un tractat de pau amb la guerrilla, pel qual aquesta es desarmà i l’exèrcit es retirà. En aquest acord hi tingué un paper no negligible la incidència del tsunami de l’any anterior a la regió, que fou molt destacada. Al desembre del 2006 tingueren lloc les primeres eleccions per a un autogovern limitat, de les quals sorgí el líder de l’antiga guerrilla com a nou governador. A l’octubre del 2005 l’islamisme militant perpetrà un nou atemptat suïcida a l’illa de Bali que feu una vintena de morts.
Tanmateix, atesa l’àmplia base social de l’islam (al Parlament indonesi sorgit de les eleccions del 2004 més d’un terç dels escons eren ocupats per diputats islamistes), Yudhoyono establí un diàleg amb l’islam moderat al mateix temps que perseguia els grups més directament involucrats en accions violentes: al juny del 2007 fou detingut el líder de la Jemaah islàmica, principal grup sospitós dels atemptats de Bali del 2002, que fou processat al desembre, i al novembre del 2008 tres dels autors de l’atemptat de Bali foren executats. Al costat d’aquests fets, a l’agost se celebrà a Jakarta una conferència internacional per a l’establiment d’un califat únic a tot el món musulmà. Quant a l’economia, tot i que Yudhoyono intentà mantenir el creixement econòmic, subsistiren importants bosses de pobresa que ocasionalment, juntament amb rivalitats de tipus religiós, posaren en perill l’estabilitat d’àmplies zones. Alhora, hom intentà combatre la corrupció i la burocratització que esdevenen importants frens a la competitivitat del país. Relacionat amb aquestes dificultats, al maig del 2008 el govern anuncià la retirada d’Indonèsia de l’OPEP, ja que no havia assolit la producció mínima i s’havia convertit en importador net. Al juliol del 2008 es feu públic l’informe final de la Comissió de la Veritat i Reconciliació sobre Timor Oriental, en el qual s’acusà l’estat indonesi de violació de drets humans en el procés d’independència del territori. Hom hi exigia una disculpa formal que, tanmateix, el president no pronuncià. Després d’ésser reelegit (juliol del 2009), Yudhoyono no varià substancialment la seva estratègia, que continuà veient-se desafiada pel degoteig d’atemptats islamistes, als quals seguiren persecucions judicials i policials. També es comprometé públicament en la lluita contra la corrupció, però la condemna d’un estret col·laborador seu el 2012 posà en qüestió la seva gestió en aquest aspecte. A la província oriental de Papua, l’exèrcit fou acusat de tortures en la persecució del moviment separatista, i organismes internacionals insistiren en la necessitat d’ampliar l’autogovern al territori i d’aturar l’influx d’immigrants indonesis promogut des del govern. A l’abril del 2014 se celebraren eleccions legislatives en les quals l’opositor Partit Democràtic obtingué majoria relativa, per davant de l’oficialista Golkar. En les eleccions presidencials celebrades al juliol, l’alcalde de Jakarta i líder opositor, Joko Widodo, derrotà per un estret marge el candidat oficialista, l’exgeneral Prabowo Subianto.