La geografia física
Les serralades de l’Iran es divideixen, a partir del nucli muntanyós d’Armènia, en dos sistemes (de direcció NW-SE i amb unes altituds de més de 3.000 m): el que voreja la costa de la mar Càspia d’W a E, amb l’Elburz (Demāvand, 5.670 m), que es perllonga cap a l’E per les muntanyes de Khorāsān, i el que parteix de l’E de la depressió del llac Urmia i forma una sèrie de serralades, el Zagros, que a través del Kurdistan es dirigeixen cap al S i voregen l’altiplà interior. A l’E, les muntanyes del N i del S s’uneixen per una sèrie de grups muntanyosos poc elevats.
Paisatge a la regió de Tabrīz
© Fototeca.cat
L’altiplà central, d’uns 1.000 m d’altitud mitjana, és pràcticament desèrtic, format per conques enfonsades de maresmes salines (kevir) i planes pedregoses (dascht) interrompudes per extensions de dunes. Les úniques planes, d’origen al·luvial, són l’estreta però fèrtil franja costanera de la Càspia i la del golf d’Oman i el golf Pèrsic, que s’eixampla prop de l’Iraq. Privat, per les altes muntanyes, dels vents humits de la mar, les precipitacions hi són escasses (menys de 200 mm anuals a l’altiplà i a les muntanyes del S i 250 mm anuals a l’W i el NW); només la costa de la mar Càspia té humitat abundant (1.300 mm anuals a Rasht). Les temperatures experimenten una àmplia oscil·lació anual i diürna (a Teheran la temperatura mitjana de gener és de 2 °C, i la de juliol, de 29,7 °C). El clima és condicionat pels vents secs del N; a l’estiu les temperatures arriben fins a 48 °C, i a l’hivern l’altiplà iranià forma part de la regió asiàtica d’altes pressions. Els rius manquen, en general, de lliure accés a la mar, i abunden les conques tancades i els corrents estacionals alimentats per la fusió de la neu; l’únic riu important és el Kārūn, tributari de Shaṭṭ al-ʿArab, navegable els últims 200 km. L’estepa, pràcticament subdesèrtica, cobreix la major part del país. El bosc es limita als vessants septentrionals de l’Elburz i als occidentals del Zagros.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’agricultura, de rendiments migrats a causa d’un nivell tecnològic baix, l’insuficient regadiu i la gran parcel·lació de la terra, aporta el 20% del PIB (1999) i ocupa vora un 20% de la població activa. Només un 11% de la superfície és conreada; el 27% correspon a pastures i el 55% és desèrtic o semidesèrtic.
Ramaderia a I’lran
© Corel Professional Photos
A més de la riba de la mar Càspia, principal zona agrícola, per al regatge hom aprofita els oasis i els rius que davallen de l’Elburz i del Zagros. El conreu principal és el blat, estès per la major part del país, especialment a Khorāsān i a la costa de la mar Càspia, però és insuficient per a les necessitats del país, i l’Iran n’és un dels primers importadors. Hom conrea també arròs vora la mar Càspia, ordi, llegums (sobretot fesols), patates, oleaginoses (cotó, soia) i hortalisses (síndries i melons). El cotó és el principal conreu industrial, a Māzandarān i Khorāsān; hi ha canya de sucre i tabac a la costa de la mar Càspia, te, bleda-rave sucrera, vinya per a raïm de taula a l’Azerbaidjan i prop de Shīrāz, dàtils als voltants de Mirab i al Khūzestān, oliveres i gran varietat de fruita (pomes, albercocs, cítrics, ametlles). Quant a la ramaderia (que es va sedentaritzant), aprofita els extensos, bé que generalment pobres, pasturatges. Sobresurt el bestiar oví (quart cabal del món el 1999), amb una notable producció de llana (onzena del món) destinada a la producció de catifes. Hi ha també cabres, bovins, cavalls i aviram. A més d’utilitzar-se com a força de tracció, hom n'obté, sobretot, carn (d’aviram, d’oví i de boví), llet (de vaca, d’ovella i de cabra), ous i pells (d’oví, especialment de la raça caracul i de la persianer, i de bòvid). Quant a la pesca, poc significativa, és important la de l’esturió, a la costa de la mar Càspia. Als boscos (7% de la superfície), l’explotació forestal està endarrerida.
La mineria
Pastor amb el seu ramat al costat d’una explotació petroliera a l’Iran
© Corel Professional Photos
El petroli és el recurs econòmic més important del país: quart productor del món (1999), la dependència d’aquest producte arriba fins al punt de representar el 75% del valor de les exportacions. Els jaciments més notables són a la zona entre el Zagros i el golf Pèrsic, units per oleoductes a la gran refineria d’Ābādān; cal esmentar també els de la plataforma continental i el de Naft-e Shāh, amb un oleoducte fins a Kermān, on hom el refina per al consum local; un oleoducte submarí sèxtuple, de 44 km, uneix l’illa de Khark amb Ganeveh, d’altres uneixen al continent les illes de Lāvān i Sirri (a l’estret d’Ormuz); hi ha refineries a Teheran, Masjed Soleymān i Shīrāz; els ports exportadors són Ābādān, Bāndar-e Māshar i el de l’illa de Khark, el més actiu del món fins el 1978. Hi ha també gas natural (onzè productor), extret a Gorgān, Sarajeh, Ramshir, Dalan i altres jaciments; carbó (Kermān, Māzandarān, Tabas), amb reserves importants, però extracció insuficient per al consum, a més de ferro, plom, crom, zinc, coure, manganès, sal i magnesita. La mineria aporta en conjunt el 15% del PIB iranià (1997), però la major part és dominada pel sector petrolier (12%). El 95% de l’electricitat prové dels hidrocarburs, i el 5% restant, de centrals hidroelèctriques.
La indústria
La indústria, en ple desenvolupament fins el 1978, i després estancada, aporta prop del 30% del PIB i ocupa el 31% de la població activa. Però l’única gran indústria, que supera totes les altres juntes i equival a més de la meitat del PIB industrial total, és la petroquímica, única de base fins el 1973.
Confecció de catifes a l’Iran
© Corel Professional Photos
Hi ha importants refineries de petroli (Ābādān, Kermānshāh, Teheran, Eṣfahān, Tabrīz, Arāk, Lavan i Shīrāz), que produeixen al voltant de 56 milions de tones de petroli refinat (1997). En deriven les d’adobs nitrogenats, cautxú sintètic i plàstics. A més, aquest subsector ha finançat la instal·lació d’altres indústries, com les d’electrodomèstics i telecomunicacions. De la indústria siderúrgica sobresurten les plantes d’Eṣfahān i Ahvāz. Quant a la producció d’alumini, destaquen les instal·lacions a Arāk, i té una certa importància la producció de coure. Una altra branca rellevant és el tèxtil (catifes per a l’exportació a les fàbriques de Tabrīz, Kermān, Eṣfahān i Shīrāz, filats de cotó i de llana). Hi ha també indústria sucrera, del tabac, ciment, vidre, blanqueria, pneumàtics, productes químics i artesania. Els principals centres industrials són Teheran, Tabrīz, Shīrāz i Mashhad.
Les comunicacions
Les comunicacions són inadequades a l’extensió del país. L’any 1999 hi havia un total de 6.310 km de vies de ferrocarril i 140.200 km de carreteres, la major part sense pavimentar. Hi ha navegació fluvial al Kārūn, que té sortida a la mar, compartida amb l’Iraq, pel Shaṭṭ al-'Arab; i sense sortida a la mar, oberta pel llac Urmia i per la mar Càspia. La navegació oceànica (pel golf Pèrsic) se centra en la terminal de Khark per al petroli i, com a ports generals, en Bandar Shahid Rajai, Būshehr, Bandar ‘Abbās i Bandar Khomeinī. Els aeroports internacionals són a Teheran, Ābādān i Eṣfahān.
El comerç exterior i l’economia
L’Iran exporta petroli (3/4 parts de les exportacions), productes petroliers i gas natural; importa manufactures de base, material de transport, maquinària, productes químics i aliments. Els principals clients són el Japó, Itàlia, els estats àrabs, França i la Xina, i els proveïdors: Alemanya, Itàlia, la Xina, el Japó i els estats àrabs. La balança de mercaderies és favorable (mitjana del saldo comercial en 1994-2000: 15%), però la de serveis no ho és. En 1980-90 el creixement del PIB iranià fou del 2,7%, mentre que en 1990-99 fou del 3,4%. Atès el creixement de la població en els dos períodes (3,7% i 1,5%, respectivament), el PIB per habitant disminuí en el primer (-1%) i augmentà en el segon (1,9%). El 1999 la renda per habitant era de 1.810 $, gairebé la meitat de la mitjana dels estats de l’Orient Mitjà i només era superior a la de les antigues repúbliques soviètiques de l’Àsia Central. Després de la revolució islàmica (1979), el nou règim teocràtic s’emparà de la propietat i passà a controlar els sectors estratègics, especialment el petrolier, i deixà la iniciativa privada en una posició marginal. La guerra amb l’Iraq (1980-88) fou enormement perniciosa per a l’economia, com també ho ha estat l’aïllament i l’enfrontament amb els països occidentals, fet que, a més d’impedir les inversions, ha propiciat la imposició de sancions comercials. De tota manera, sovint l’embargament imposat sobre el petroli iranià ha estat en part eludit mitjançant el contraban, cosa que ha permès la supervivència del règim. A banda, la dependència d’un sol producte fa l’economia iraniana més vulnerable a les fluctuacions dels preus. Des de la segona meitat dels anys noranta tenen lloc iniciatives destinades a obrir el país a les inversions estrangeres, donar més protagonisme a la propietat privada i diversificar l’economia. L’èxit d’aquestes reformes depèn gairebé exclusivament de l’evolució política.
La geografia humana i la societat
La població presenta una densitat baixa (37 h/km2) i un índex d’urbanització del 64%. Els ostan més poblats es troben al terç nord-occidental. La capital i la riba est de la mar Càspia tenen les densitats màximes (150-200 h/km2), mentre que les més baixes són als deserts centrals i al Balutxistan, al S (5-10 h/km2).
Exterior d’una mesquita a Teheran
© Corel Professional Photos
Sis ciutats superen el milió d’habitants (Teheran, Mashhad, Eṣfahān i Shīrāz i Tabrīz). Tot i que domina l’element persa (aproximadament el 50% de la població i la llengua oficial exclusiva de l’estat), ètnicament és un estat molt divers. A banda dels perses els grups etnolingüístics més nombrosos són els àzeris (25%), els gilakis (poble de llengua irànica de la riba occidental de la Càspia; 8%), els kurds (7%), els luris (2%) i els balotxis (2%). Cap d’aquests grups és reconegut i en alguns casos, com en el dels kurds, és sotmès a persecucions. El creixement natural de la població ha minvat força a les dues darreres dècades del segle XX (1980: 32‰; 2000: 13‰), sobretot arran del descens de la natalitat (1981: 43‰; 2000: 18,3‰). Bé que oficialment l’Iran és un estat islàmic de la branca xiïta (90%), hi ha minories de sunnites (5%), zoroastrians (3%) i cristians (1%). República islàmica sorgida arran del referèndum del març del 1979, d’acord amb la constitució del desembre del 1979 els principis morals de l’Alcorà són la base de les relacions polítiques, socials i econòmiques. El poder legislatiu és exercit per l’assemblea consultiva islàmica, amb 290 membres. El cap executiu de l’administració és el president. Tant els diputats com el president són elegits cada quatre anys per sufragi universal entre uns candidats prèviament designats. El poder executiu, legislatiu i judicial estan subjectes a l’autoritat del líder religiós, elegit cada vuit anys per un col·legi de teòlegs de 84 membres. El Partit Republicà Islàmic, creat per Ruḥollāh Khomeynî el 1978, és la principal força política. La majoria de partits polítics no hi són autoritzats.
La història
Conegut abans amb el nom de Pèrsia, l’Estat de l’Iran començà al segle XX sota una constant intervenció estrangera, estimulada pels descobriments de petroli a Masjed Soleymān (1908) i la necessitat de recórrer a capitals forans per tal d’establir les pertinents refineries i posar en funcionament la comercialització del producte. La consegüent reacció nacionalista aconseguí del xa Muzzafar al-Dīn la promulgació de la constitució (1907), abolida l’any següent pel seu successor, Muḥammad ‘Alī, que per aquest fet hagué de dimitir a favor del seu fill Aḥmad (1909), deposat pel cop d’estat (1921) de Savvid Zia.
El 1925 aquest es proclamà xa (Reza I), i intentà pal·liar la influència anglorussa amb un acostament a Alemanya. Tanmateix, a la Segona Guerra Mundial fou obligat a abdicar (1943) en favor del seu fill, Muḥammad Reza, que lluità al costat dels aliats, en canvi d’obtenir suport per al seu règim contra la revolta kurda (1946) i la influència comunista a l’Azerbaidjan. El primer ministre Mossadeq intentà controlar la producció petroliera, però fou destituït (1953), i un consorci internacional es feu càrrec de la producció. Confirmat en un referèndum del 1962, el xa, sostingut econòmicament per la gran riquesa petroliera del país, portà a terme una política d’engrandiment i modernització de l’exèrcit amb l’intent de convertir l’Iran en una gran potència. El 1975 hom creà un partit únic, el Rasrakhiz (Resurrecció Nacional).
Tomba d’Imam Reza, a Mashhad
© Fototeca.cat-Corel
La repressió, la corrupció i l’occidentalització del país donaren lloc a la unió de tota l’oposició al xa en una revolució conduïda pels caps religiosos xiïtes (aiatol·làs) l’any 1979. El xa hagué d’abandonar el país i el mateix any arribà l’aiatol·là Khomeynî, que aglutinava l’oposició religiosa. Pel març, mitjançant un referèndum, fou aprovada la instauració de la República Islàmica. Es procedí a una política de nacionalitzacions i s’inicià una virulenta campanya anti-nord-americana.
Un nou referèndum (desembre) instituí l’Iran com a estat teocràtic que investia els sacerdots xiïtes (aiatol·làs) d’un poder absolut. Tot i que el règim sorgit de la revolució islàmica establí un parlament i la celebració regular d’eleccions, aquestes institucions democràtiques es trobaven estretament controlades pel Consell dels Guardians, format per un reduït grup de clergues encapçalat per Khomeynî i, des de la mort d’aquest (1989), pel seu successor, l’aiatol·là Khamenei. Aquest organisme supervisa el poder legislatiu, els candidats i els partits polítics, i l’acció de govern segons l’estricta observança de l’ortodòxia islàmica.
El nou règim relegà les dones a la subordinació tradicional i reprimí durament les minories nacionals, especialment els kurds (1979). El gener del 1980 unes eleccions donaren la presidència a Abolhasan Bani Sadr, moderat. El Partit Republicà Islàmic, creat el 1978 per Khomeynî, resultà el clar guanyador de les eleccions a l’assemblea consultiva islàmica celebrades pel març i el maig del 1980. Pel setembre del mateix any, l’Iraq atacà el país per la qüestió fronterera pactada amb el xa el 1975 —però no reconeguda per Khomeynî—, i ambdós països iniciaren una guerra.
Pel juny del 1981 els extremistes islamistes provocaren la caiguda de Bani Sadr. El nou president, Alī Rakhai, fou assassinat i hom elegí en el seu lloc Sayed Ali Khamenei (octubre del 1981, reelegit el 1985), que durant el seu mandat intensificà el radicalisme islamista i la repressió de l’oposició. Les segones eleccions a l’assemblea consultiva, celebrades el 1984, donaren la total majoria al Partit Republicà Islàmic.
Malgrat l’aïllament internacional a què oficialment fou sotmès l’Iran, es produí un tràfic clandestí d’armament, que als Estats Units donà lloc a l’escàndol conegut com Irangate (1986). Davant la impossibilitat de protagonitzar noves ofensives bèl·liques d’importància i del desgast de la població, els governs iranià i iraquià acordaren (1988) l’alto el foc i emprengueren negociacions per tal de solucionar el conflicte territorial. L’any 1989 Khomeynî ordenà que l’autor britànic Salman Rushdie fos assassinat per haver escrit textos considerats ofensius contra l’islam en la seva novel·la The Satanic Verses. Aquest edicte, però, deteriorà les relacions entre l’Iran i la Gran Bretanya i altres països occidentals.
La mort de Khomeynî (juny del 1989) no provocà cap crisi constitucional. L’endemà mateix, Ali Khamenei era nomenat "Guia de la Revolució" pel Consell d’Experts. Al juliol, el president del Parlament, Ali Akbar Hashemi Rafsanjani fou elegit president de la república: li donaren suport el conjunt de forces favorables a una revolució islàmica i, alhora, els reformadors de la constitució. Rafsanjani formà un govern de moderats i, tot i una certa oposició del Consell dels Guardians, inicià una cautelosa obertura, reforçada el 1992 pels resultats en les eleccions legislatives, que guanyaren les forces partidàries de Rafsanjani. D’altra banda, durant la guerra del Golf Pèrsic (1991) l’Iran es mantingué neutral, cosa que contribuí a millorar les relacions del país amb Occident. Quant al petroli, l’Iran intentà formar un front comú amb l’Iraq, malgrat la seva llarga enemistat, contra l’Aràbia Saudita, aliat dels EUA. Malgrat tot, la degradació de les condicions de vida en el país causada pels llargs anys de guerra, la repressió i els embargaments internacionals provocaren el desencís d’amplis sectors de la població envers els resultats de la revolució islàmica. El 1993 se celebraren eleccions presidencials, en què resultà reelegit el president Rafsanjani, amb el 62% dels vots. Es mantingué l’equilibri entre reformistes i conservadors.
En política exterior, el suport donat al govern islamista del Sudan i als grups radicals del Líban, Egipte, Algèria i Cisjordània feu augmentar les friccions amb la comunitat internacional, especialment amb els Estats Units i el Regne Unit, que continuaren exercint pressions per tal d’aïllar el règim iranià. La primavera del 1997, amb motiu del dictamen d’un tribunal de Berlín que acusava el govern iranià de donar suport als terroristes que assassinaren uns dirigents kurds en un atemptat a Berlín el 1992, es produïren nombroses protestes als carrers de Teheran i avalots contra l’ambaixada alemanya. Al llarg del 1994 augmentaren les crítiques contra el govern, incloent-hi les dels grups islamistes més radicals, per la crisi econòmica (afectada per la baixada d’ingressos en concepte de venda de petroli). L’Iran, que des de la mort de l’aiatol·là Khomeynî orientà la seva política a l’interior i a l’exterior cap a l’estabilitat econòmica i l’increment de les relacions comercials, continuà els intents de normalitzar progressivament les seves relacions amb la comunitat internacional, factors que el 1995 es veieren afavorits per la mort del líder espiritual radical Ali Araki i d’Ahmad Khomeynî, fill del líder de la revolució islàmica del 1978. Aquesta tendència es confirmà en les eleccions legislatives de la primavera del 1996, que tingueren resultats favorables per als reformadors econòmics i tecnòcrates, fidels a Rafsanjani. En les presidencials del maig del 1997, l’exministre de Cultura Mohammad Khatami fou elegit nou president, amb el 69% dels vots, davant el 25% del president del Parlament, el conservador Ali Akbar Nateq-Nuri. La política empresa pel nou govern, orientada cap a una incipient liberalització de l’economia, reformes d’obertura política i majors llibertats, trobà l’obstacle del poder del Consell dels Guardians, controlat per Khamenei. Tot i així, des de l’arribada de Khatami a la presidència, els canvis s’hi feren notar.
L’obertura del règim no fou pacífica, i així, durant l’any 1998, tingueren lloc atemptats contra periodistes i detencions de persones properes a les tesis de Khatami (com la de l’alcalde de Teheran, Gholamhossein Karbaschi, acusat de corrupció). Les actituds intransigents dels sectors més conservadors del règim xocaren amb una societat civil molt castigada per la crisi econòmica i cada vegada més allunyada de l’estat teocràtic de la revolució iraniana. El setembre del 1998, el país visqué moments de gran tensió amb l’Afganistan, arran de l’assassinat de vuit diplomàtics iranians i d’un periodista. En aquest cas, la nova orientació de la política exterior iraniana permeté delegar la qüestió a l’ONU, cosa amb què s’evità un conflicte més greu.
Reafirmant el procés iniciat el 1997, el febrer del 2000 la població donà suport majoritàriament a la candidatura reformista de Khatami (189 dels 290 escons) en les eleccions a l’Assemblea Consultiva Islàmica, dominada fins aleshores pels sectors més conservadors del règim. Aquest suport es tornà a manifestar en la reelecció de Khatami, amb un 77% dels vots, en les eleccions presidencials del juny del 2001. Tot i així, l’entramat institucional iranià conserva molts instruments per a bloquejar les reformes, com es constatà l’octubre del 2000, en què la judicatura tancà totes les publicacions prodemocràtiques.
Malgrat que el règim feu concessions puntuals, com ara l’alliberament del clergue dissident Hossein-Ali Montazeri el gener del 2003, i que el reformisme no institucional efectuà una demostració de força amb les manifestacions massives de Teheran contra l’estament clerical al juny, amb motiu de les legislatives del febrer del 2004 el Consell dels Guardians vetà més de 2.500 candidatures no afins al règim, cosa que garantí un triomf clar dels conservadors.
El context internacional, dominat a partir dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 per la lluita antiterrorista mundial encapçalada pels EUA, reforçà la confrontació basada en l’acusació que considerava l’Iran una base del terrorisme internacional i, en consonància amb aquesta idea, George W. Bush tornà a incloure’l en l’‟Eix del mal” el febrer del 2002. L’Iran es mantingué en un segon pla davant l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn i la posterior ocupació anglo-nord-americana de l’Iraq, el març del 2003 (en bona part perquè els xiïtes hi eren majoritaris però subordinats a la minoria sunnita de la qual formava part el mateix Ḥusayn).
La crisi important tingué lloc amb motiu de la construcció del primer reactor nuclear a Būshehr amb ajut rus (setembre del 2002), enmig de fortes protestes dels Estats Units, per tal com temia que l’Iran arribés a disposar d’armament nuclear, extrem que aquest país negà amb vehemència, tot recalcant les finalitats pacífiques del seu programa. Un any més tard, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica instà l’Iran a demostrar que no es proposava construir armament nuclear. El novembre del 2003 l’Iran suspengué el programa d’enriquiment d’urani, però el juny del 2004 fou acusat per aquest organisme d’incomplir les regulacions internacionals i d’obstrucció en les inspeccions. Al novembre, l’Iran s’avingué de nou a la suspensió del programa (atribuint-la, però, a acords bilaterals amb la Unió Europea), si bé els primers mesos del 2005 la crisi amb els Estats Units ressorgí per l’ambigüitat iraniana sobre aquest punt. El desembre del 2003 un terratrèmol destruí gairebé totalment la ciutat de Bam i ocasionà prop de 40.000 víctimes mortals. Un nou terratrèmol, el febrer del 2005, provocà 400 morts a la ciutat de Kermān.
El juny del 2005, l’alcalde de Teheran, Maḥmūd Ahmadinejad, derrotà en la segona volta de les eleccions presidencials l’antic president i nou candidat oficialista Rafsanjani. L’elecció d’Ahmadinejad fou interpretada com el retorn, després de la relativa obertura del mandat de Khatami, a les posicions més rígides de l’ortodòxia islàmica. Una de les primeres resolucions del nou govern iranià fou la reafirmació del programa nuclear de l’Iran, cosa que renovà les tensions amb els Estats Units, la Unió Europea i l’ONU. A l’octubre tingué lloc un nou episodi de tensió quan Ahmadinejad instà públicament a la destrucció d’Israel, pronunciament que no s’havia produït en tot el mandat de Khatami. Aquests dos temes esdevingueren l’eix del seu mandat, juntament amb l’enduriment de les condicions per als partits no oficialistes i la dissidència en general, i el desmantellament de la relativa llibertat de premsa instaurada durant el mandat de Khatami. En ambdós temes manifestà una gran manca de flexibilitat malgrat la tensió a què donaren lloc, entre d’altres, el trencament, el gener del 2006, del precintatge del centre de recerca de Naṭanz ordenat per l’AIEA, la continuació dels treballs sobre el combustible nuclear a l’agost malgrat el termini imposat per l’AIEA, la celebració al desembre d’un congrés sobre l’Holocaust en el qual hom defensà tesis negacionistes, i diverses declaracions del govern iranià al llarg del 2007 sobre els progressos en l’enriquiment d’urani i en el desenvolupament de tecnologia nuclear.
Malgrat aquest contenciós amb les Nacions Unides i els Estats Units (que l’octubre del 2007 amenaçaren amb sancions econòmiques de gran contundència), la política nuclear de l’Iran ha gaudit de l’aquiescència d’un cert nombre d’estats, especialment Rússia i també d’alguns règims llatinoamericans. El març del 2008 Ahmadinejad feu una visita oficial a l’Iraq, trencant per primer cop el perfil baix que havia mantingut en el conflicte en aquest estat des de la invasió anglo-nord-americana del 2003. L’abril del 2008, després d’haver anul·lat la majoria de candidatures de l’oposició, els resultats de les eleccions legislatives posaren de manifest una consolidació dels partits favorables a Ahmadinejad, però també dels conservadors menys bel·ligerants. Després de l’elecció del president Barack Obama (novembre del 2008), que mostrà una disposició més dialogant envers el govern iranià, ambdues parts adoptaren una actitud de cauta distensió.
Els mesos següents el règim accentuà la repressió: al desembre tancà les oficines de l’organització de defensa dels drets humans de Shirin Ebadi i, l’abril del 2009, un tribunal sentencià una periodista irano-nord-americana a vuit anys de presó. Les eleccions presidencials celebrades el mes de juny esdevingueren un enfrontament entre Ahmadinejad i el candidat opositor, Mir Hossein Mussaví, antic primer ministre (1980-88) i partidari d’un islam moderat, menys estricte en els costums (especialment la limitació dels drets de les dones) i en el control de la dissidència política. Bé que els resultats oficials mostraren una victòria clara d’Ahmadinejad (62,6%) sobre Mussaví (33,8%), aquest i els seus partidaris no els acceptaren i els qualificaren de frau massiu.
A conseqüència d’aquest rebuig tingué lloc una revolta de grans proporcions, que fou novament objecte d’una dura repressió. Durant el segon mandat, Ahmadinejad continuà sense canvis en la política nuclear, que fou objecte de noves reconvencions i de tensions amb l’ONU i els Estats Units, junt amb algunes propostes (que no es concretaren) d’enriquiment d’urani en tercers països. El juny del 2010, el Consell de Seguretat votà a favor d’una nova sèrie de sancions, però a l’agost el govern anuncià l’inici de la càrrega de combustible a la central de Būshehr. Posteriorment, la Unió Europea imposà, a partir del juliol del 2012, la prohibició d’importar petroli iranià (prop del 20% de les vendes de cru del país). La pugna estigué també plena d’incidents col·laterals, com ara l’assassinat d’un important científic nuclear i un atac informàtic massiu a la central de Būshehr, que l’Iran atribuí invariablement a Israel i als Estats Units (2010), el primer pas de vaixells de guerra iranians pel canal de Suez (2011), qualificat de “provocació” per Israel, i l’assalt a l’ambaixada de la Gran Bretanya a Teheran (2012).
Al llarg del 2011 i el 2012 l’AIEA assenyalà els progressos del programa nuclear iranià a Būshehr i també a la central subterrània de Fordo, i n’indicà, així mateix, un vessant militar inequívoc. El febrer del 2011 tingueren lloc, fent-se ressò de les protestes de la Primavera Àrab, les primeres manifestacions massives des de les eleccions presidencials. Alhora, entre les elits dirigents iranianes es palesaren divergències creixents entre els partidaris del president i els del líder religiós suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, els quals, en les eleccions parlamentàries del maig del 2012 (boicotejades per l’oposició), derrotaren clarament els primers. Vetat constitucionalment Ahmadinejad per a concórrer a un tercer mandat, en les eleccions presidencials del juny del 2013 l’aiatol·là Rouhani, considerat un moderat, guanyà clarament amb el 50% dels vots els altres candidats.
La presidència de Rouhani, allunyada del radicalisme del seu predecessor, significà una millora de les relacions amb Occident. Hi contribuí en gran part l’ofensiva de l’Estat Islàmic —de confessió sunnita— al veí Iraq, que amenaçava seriosament aquest país, davant la qual l’Iran oferí assistència militar. Però la distensió es posà de manifest sobretot en l’acord que permetia a l’Iran el desenvolupament d’energia nuclear (juliol del 2015). En el text signat pel govern de Teheran i l’anomenat P5 + 1 (els Estats Units, la Gran Bretanya, França, la Xina i Rússia, més Alemanya) l’Iran es comprometia a desenvolupar una tecnologia nuclear amb finalitats exclusivament pacífiques i acceptava les inspeccions periòdiques i les sancions en cas d’incompliments. El tractat, especialment impulsat pel president Barack Obama i aprovat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides poc després, rebé tanmateix fortes crítiques dels republicans als EUA i del govern israelià. D’altra banda, el conflicte iraquià, així com la guerra civil a Síria, agreujà la confrontació entre sunnites i xiïtes, dels quals l’Aràbia Saudita i l’Iran eren els líders, respectivament. La tensió entre tots dos estats arribà a un punt crític amb l’execució d’un destacat clergue xiïta pel regne saudita el gener del 2016. A l’interior, l’aixecament parcial de les sancions internacionals (tot i que Donald Trump, en accedir a la presidència dels Estats Units, tornà a qualificar l’Iran de refugi i centre del terrorisme), resultat del tractat nuclear i d’una certa liberalització després de la duresa dels anys de govern dels radicals, afavorí la consolidació del discurs moderat de Rouhani, palès en els resultats de les eleccions legislatives i a l’Assemblea dels Experts (febrer del 2017) i en la clara victòria en les presidencials del maig (57% dels vots), que li permeteren accedir a un segon mandat.
En les eleccions presidencials celebrades el juny del 2021, marcades per la forta abstenció (51,2%), el poder tornà a les mans dels ultraconservadors, encapçalats per Ebrahim Raisi, actual cap del poder judicial, amb el suport del 61,9% dels vots.