La geografia física
Constituïda per un sòcol basàltic jove, pobre en intrusions metàl·liques i bombat a l’interior (on l’altura, quasi sempre superior als 500 m, culmina a 2.100 m al Hvannadalshnúkur, a la glacera d’Öraefajökull, al SE), Islàndia es caracteritza pel vulcanisme i el glacialisme, l’associació dels quals determina la singularitat del paisatge. Té nombrosos cràters volcànics, alguns dels quals són molt explosius, com el Hekla i el Laki; les colades de lava han blocat sovint les valls i han originat llacs, com el de Thingvellir; també abunden les surgències d’aigües termals, a vegades veritables sortidors, com el de Geysir, al sud, que ha donat nom a aquest tipus de fenomen guèiser. Entre les glaceres, que, d’altra banda, ocupen la vuitena part del territori, destaca la de Vatnajökull, al SE. Les erupcions produïdes sota una glacera provoquen veritables desglaços i corrents d’aigua que estenen al peu de la glacera capes d’al·luvions (els sandur), especialment amples a la costa sud, on han reblert antics fiords i han unit a la costa antigues illes.
Cascades de Skógafoss, en el riu Skógá
Santi Rodríguez / Fotolia.com
El clima és de tipus oceànic subàrtic, humit i amb pluviositat variable, des de 2.000 mm al SE fins a només 400 mm al centre i al NE. El corrent del Golf suavitza les temperatures (a Reykjavík, la mitjana és de -1,02°C pel gener i de 10,9°C pel juliol). La flora és de caràcter boreoalpí europeu; el 97% de les espècies es troben també a Escandinàvia. Un estatge inferior, subàrtic, era ocupat, abans de la colonització, per bosc baix de bedoll tortuós, actualment destruït en la seva major part, i per prats i torberes. A l’estatge àrtic, de les salenques reptants, hi ha sobretot sòls pedregosos amb vegetació baixa i esparsa. Les terres altes són ocupades per geleres amb escassa vegetació nival.
La geografia econòmica i l’economia
El sector primari aportava, l’any 2000, el 10% del PIB. L’agricultura, no obstant això, és poc important a causa de les condicions climàtiques i del sòl (un 75% del qual és erm, un 23% correspon a prats i pastures, un 2% a bosc i només el 0,1% a conreus). Els cereals, els llegums, la fruita, etc, no arriben a madurar, ni s’hi fan conreus industrials. Hom conrea patates de rendiments elevats, i naps i farratge per al bestiar. Més important és l’explotació ramadera, que proporciona un 90% de la renda agropecuària. El bestiar oví forneix la part més gran de la carn, les pells i la llana, i el boví, la llet, suficient per al consum. A més, hom cria animals de pells fines. Als voltants de Reykjavík hom conrea hortalisses en hivernacles amb calefacció procedent de l’aigua dels guèisers. La branca agropecuària aporta només l’1'8% del PIB i ocupa el 4,3% de la població activa. En canvi, la pesca té un pes molt important en l’economia: aporta el 8% del PIB (el 12%, si hom hi afegeix el processament del peix en conserva, la congelació i la transformació en filets, olis i farina) i ocupa al voltant del 9% dels actius, repartits aproximadament a parts iguals entre pescadors i transformadors. Les exportacions de peix representen entre el 60% i el 70% del valor de les exportacions, i Islàndia ocupa el dotzè lloc mundial per les captures (1999), la major part de les quals es produeix dins el límit d’aigües jurisdiccionals (zona econòmica): de les 12 milles marines de les aigües territorials, hom l’estengué a 50 milles el 1972 i a 200 el 1975. Les espècies més estimades són: bacallà a l’W i al S i arengs al N. Les captures són molt variables d’un any a l’altre, per les migracions dels bancs de peix i per les vedes temporals que en protegeixen les espècies. Excloses les activitats derivades de la pesca, la indústria aporta el 12% del PIB i ocupa el 13% de la població activa. Dominades per la petita i la mitjana empresa, les indústries més importants corresponen al ciment, els tèxtils, les petites drassanes i les factories alimentàries (carn, mantega i cervesa). Més importants i d’origen estranger són les refineries de petroli i la metal·lúrgia (alumini i ferro).
Guèiser a Islàndia
© Comunitat Europea
El potencial hidràulic i geotèrmic, aquest darrer destinat sobretot a usos domèstics, és considerable, bé que encara lluny d’un ple aprofitament. La gran central hidroelèctrica de Búrfell, al Thjórsá, assegura el funcionament de la fàbrica d’alumini de Straumsvík, prop de Hafnarfjörđur, al S de Reykjavík. El potencial hidroelèctric és estimat en uns 30.000 GWh anuals (potència instal·lada de 6.300 kW), dels quals hom produeix la meitat, percentatge elevadíssim, considerant el temps que l’aigua roman glaçada. El 1997 l’energia elèctrica produïda, que satisfà un dels consums per habitant més elevats del món, procedia de les centrals hidroelèctriques (93%) i, molt secundàriament, de l’aigua geotèrmica (6%). No obstant això, les importacions de petroli i carburants que alimenten el transport (especialment la flota pesquera) representen el 5,2% de les importacions (1999). A més, Islàndia importa sobretot maquinària (11%), vehicles (11%), productes alimentaris (9%), productes químics (8%) i maquinària elèctrica (6%). Quant a les exportacions, el 25% que resta dels productes de la pesca és constituït per alumini (16%) i equipament de transport (4,5%). Els principals proveïdors són la UE, amb el 56% (Alemanya, 12%; Gran Bretanya, 9%; Dinamarca, 8%, i Suècia, 6%), els EUA (11%) i Noruega (10%), i els clients, la EU, amb el 64% (Gran Bretanya, 20%; Alemanya, 13%; França, 5%, i Dinamarca, 5%), els EUA (15%) i el Japó (5%). La balança comercial és desfavorable —sobretot pel que fa als serveis—, dèficit que en part eixuga el turisme, una de les branques dels serveis que aporten el 64% del PIB i ocupen el 60% dels actius. Una altra font d’ingressos per al país és la base nord-americana de Keflavík (l’aeroport internacional), d’importància estratègica per a la zona de l’Atlàntic nord. Tanmateix, el deute exterior és considerable (equivalent al 56% del PIB el 1997). Atesos l’aïllament i les condicions climàtiques del territori, són fonamentals per al transport la navegació (gairebé la totalitat de les poblacions són a la costa) i el transport aeri. El principal port internacional és Reykjavík. Hi ha 86 aeroports i pistes d’enlairament. L’aeroport internacional és a Keflavík, a 50 km de la capital. El transport aeri interior, tant de mercaderies com de passatgers, és particularment intens. No hi ha ferrocarrils, i les carreteres (12,691 km, dels quals només 3.262 km són asfaltats) segueixen la costa, atès que l’interior és deshabitat.
Islàndia és un dels estats del món amb un nivell de vida més elevat (29.540 $ el 1999), una distribució de la renda més igualitària i un sistema de prestacions socials més ampli. El 1998 la taxa d’atur era del 2,7%, i en 1990-2000 la mitjana del creixement anual del PIB fou del 2,7%. Tot i aquests indicadors, Islàndia presenta certes limitacions des del punt de vista econòmic, la principal de les quals és la forta dependència del sector pesquer, que s’enfronta a la disminució de les poblacions piscícoles i les consegüents restriccions internacionals en les captures (en gran part, la negativa d’Islàndia a ingressar a la UE es deu a la pèrdua de control sobre les aigües territorials que comportaria). A conseqüència d’això, des de la dècada de 1989 una de les prioritats del govern fou la diversificació de l’economia. Una altra limitació és deguda a l’aïllament, que dificulta l’explotació i comercialització dels abundants recursos energètics geotèrmics.
La geografia humana i la societat
Islàndia presenta una elevada taxa anual de creixement natural (7,9‰ el 1999), conseqüència d’una alta natalitat (14,8‰ el 1999), tot i que d’ençà aproximadament del 1960 està en regressió. És el país amb la densitat més baixa d’Europa (3 h/km2), i la població ocupa només el perímetre de l’illa. Més de la tercera part viu a la capital, i la segona ciutat, Kópavogur, no supera els 20.000 h; així i tot, l’índex d’urbanització és molt elevat: 92,5% el 2000. L’islandès és l’idioma oficial i gairebé tota la població és luterana (95% el 2000). L’ensenyament superior és impartit a la Universitat de Reykjavík, inaugurada el 1911. Islàndia és una república independent de Dinamarca des del 17 de juny de 1944. D’acord amb la constitució d’aquest any, el president (que delega el poder executiu en el govern) és elegit per sufragi universal directe per un període de quatre anys. El Parlament (Althingi), el més antic del món, creat l’any 930 i mantingut sota el govern danès, és compost per 63 membres elegits per sufragi universal directe cada quatre anys, que formen dues cambres (alta i baixa), i que comparteixen el poder legislatiu amb la presidència. El govern és nomenat pel president. Islàndia és membre de l’ONU, l’OTAN, l’OSCE, el Consell Nòrdic, el Consell d’Europa i l’OCDE.
La història
Dels inicis (segle VIII) a la dominació danesa (1814-1944)
Els primers pobladors d’Islàndia foren, al segle VIII, monjos irlandesos. Des de la darreria del segle IX víkings noruecs poblaren l’anomenada Terra de Glaç i formaren una societat esclavista governada per una assemblea d’homes lliures (Althingi). La influència econòmica de Noruega comportà la influència política, i el 1262 fou reconegut com a monarca el rei noruec Haakon IV, bé que l’illa conservà una certa autonomia. La situació empitjorà en unir-se Noruega i Dinamarca (1387) i amb la Reforma (1550). Durant els segles XVI i XVII l’illa sofrí invasions barbaresques, i al segle XVIII es produïren diverses catàstrofes naturals: erupcions volcàniques, epidèmies. El 1798 fou pràcticament abolit l’Althingi, i s’inicià una llarga lluita per la recuperació de l’autonomia i la independència nacional. Pel tractat de Kiel (1814) Noruega cedí l’illa a Dinamarca; el 1834 hom aconseguí d’enviar dos representants al Parlament danès i el 1838 s’instaurà un consell a Reykjavík. El 1843 fou restablert l’Althingi; el 1874 foren creades dues cambres amb facultats legislatives, i l’any 1904 fou conquerida una gran autonomia (excepte en política exterior); el 1918, però, per l’Acta d’Unió eren confirmats els lligams amb Dinamarca. Durant la Segona Guerra Mundial, les tropes alemanyes envaïren Noruega i Dinamarca, i el 1940 l’exèrcit britànic ocupà Islàndia. Fou nomenat regent Sveinn Björnsson, el qual declarà la independència el 22 de maig de 1941. Aquell mateix any l’exèrcit dels EUA substituí el britànic. Després del referèndum celebrat el 1944 fou proclamada la república independent.
De la independència ençà (1944)
El primer president fou S. Björnsson, fins el 1952, i després fou elegit Ásgeir Ásgeirsson (1952-68), substituït el 1968 per Kristján Eldjárn, el qual romangué en el càrrec fins l’any 1980, que fou substituït per Vigdís Finnbogadóttir, reelegida fins el 1992. El 1996 fou elegit president Ólafur Ragnar Grímsson, que fou escollit de nou per al càrrec els anys 2000, 2004 i 2008.
El 1959 el sistema electoral i la representació al Parlament fou modificada radicalment amb un sistema acusadament proporcional. Des d’aquest any fins el 1971 ocupà el poder una coalició dels partits de la independència (Sjálfstaeđisflokkurinn) i socialdemòcrata (Althyđuflokkurinn). El 1971 les eleccions donaren el poder a una coalició de centredreta encapçalada pel partit progressista (Framsóknarflokkurinn) i presidida per Ólafur Jóhannesson. Tres anys més tard, unes noves eleccions menaren a un govern també de cendredreta format pel partit de la independència i el progressista, sota la presidència de Geir Hallgrímsson. Els problemes econòmics i la divisió dels partits polítics entre partidaris i contraris a mantenir el país a l’OTAN feren que el 1978 hom formés un nou gabinet, d’esquerra moderada, encapçalat per Jóhannesson, que caigué l’any següent.
Després d’una llarga crisi política, arribà al poder (1980) un govern de coalició de partits d’esquerra, presidit per Gunnar Thoroddsen, del Partit de la Independència, coalició que el 1982 perdé la majoria parlamentària. Les subsegüents eleccions generals (1983), de resultes de les quals hom formà una coalició governamental de centredreta, encapçalada per Steingrímur Hermannsson, del Partit de la Independència. El 1987 tornà al poder la mateixa coalició amb la incorporació dels socialdemòcrates. El 1991, malgrat que la coalició obtingué la victòria de nou, el conservador Daviđ Oddson substituí Hermannsson com a primer ministre, i conservà el càrrec al capdavant de la coalició en les consultes del 1995, el 1999 (sense els socialdemòcrates) i el 2003. Al setembre del 2004, però, Oddson cedí el càrrec al fins aleshores ministre d’afers estrangers Halldór Ásgrímsson, el qual, després d’uns mals resultats en les eleccions locals i enmig d’un creixent deteriorament de l’economia, dimití al juny del 2006. Substituït per Geir Haarde —confirmat en el càrrec en les eleccions del maig del 2007—, el qual no fou capaç de frenar la catastròfica situació econòmica, que situà el país en fallida.
La crisi produïda pel col·lapse global de les operacions de crèdit indiscriminat realitzades des dels primers anys del segle XXI fou amplificada per les petites dimensions del país i per una banca extraordinàriament internacionalitzada. Per tal d’estabilitzar el sistema bancari islandès, a l’octubre del 2008 el govern es feu càrrec de les tres primeres entitats del país, i poc després sol·licità ajut financer al Fons Monetari Internacional. Per la seva banda, la Gran Bretanya i els Països Baixos assumiren la major part del rescat, que ascendia a 3,8 mil milions d’euros.
La gravetat de la situació forçà el primer ministre a anunciar, al gener del 2009, eleccions anticipades a l’abril i, arran de la retirada del Partit Socialdemòcrata de la coalició de govern poc després, a convocar-les pel mateix gener. En resultà vencedora una coalició de centreesquerra formada pels ecologistes i els socialdemòcrates, la líder dels quals, Jóhanna Sigurđardóttir, fou nomenada primer ministre.
Al maig del 2010, arran de les reclamacions de la Gran Bretanya i els Països Baixos, el govern sotmeté a referèndum el retorn del deute per part de l’estat —la qual cosa comportava un augment molt fort de la pressió fiscal— sota les condicions exigides per aquests dos països. El resultat negatiu de la consulta (98%) comprometé ulteriors ajuts internacionals per a recuperar l’economia del país. La situació s’agreujà encara més quan, després de revisar les condicions, en un segon referèndum celebrat a l’abril del 2011, el resultat negatiu es repetí, bé que amb una contundència menor (60%). El govern socialdemòcrata, que havia donat suport al pagament, superà poc després una moció de confiança. Al juny s’inicià el procés contra l’ex- primer ministre Geir Haarde, aprovat pel parlament al setembre de 2010 per un estret marge. Haarde havia estava acusat de negligència durant els anys en què havia estat en el càrrec i se'l considerava el principal responsable polític del colapse bancari islandès.
Pel que fa a la política exterior, la situació estratègica de l’illa comportà, l’any 1949, l’ingrés a l’OTAN i, el 1951, la cessió de la base de Keflavík als EUA. La pertinença a l’Aliança Atlàntica ha estat una de les qüestions més controvertides en la política exterior d’Islàndia, en la qual ha tingut un pes determinant l’absència d’un exèrcit propi. Tot i això, la impopularitat de l’organització en un ampli sector de l’opinió pública comportà que el 1985 l’illa es declarés territori no nuclear, i que el 2006 es tanqués la base de Keflavík, malgrat que els EUA es comprometeren a continuar defensant Islàndia en qualitat de membre de l’OTAN.
Una altra qüestió d’important repercussió en la política exterior islandesa és la pesca, un dels principals recursos d’Islàndia, qüestió especialment conflictiva amb relació a la Gran Bretanya, país amb el qual s’enfrontà en 1958-76 en les anomenades “guerres del bacallà”, amb motiu de l’ampliació unilateral de l’àrea pesquera islandesa. Islàndia també mantingué relacions difícils amb la Comissió Balenera Internacional des que l’abandonà el 1992, perquè considerava que mantenia una posició antibalenera rígida. L’any 2002 hi reingressà, i el 2006 reemprengué, enmig de fortes discussions a l’organització, la caça limitada de la balena.D’altra banda, el pes de la pesca en l’economia ha condicionat que Islàndia (tot i ser membre de l’EFTA des del 1970) no considerés seriosament fins al final de la primera dècada del segle XXI, amb motiu de la crisi bancària del 2008, l’ingrés a la Unió Europea, que l’obligaria a complir les restriccions en aquesta activitat. Al juliol del 2009 la UE acceptà oficialment la candidatura a l’ingrés d’Islàndia.
A l’abril del 2010 entrà en erupció el volcà Eyjafjallajökull, que projectà una gran quantitat de cendres que restaren suspeses en l’aire. Transportades pels vents, causaren durant uns quants dies la interrupció del trànsit aeri i l’aturada parcial, i en alguns casos total, de nombrosos aeroports europeus.