i Isona i Conca Dellà | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Isona i Conca Dellà

Municipi
Pallars Jussà

Sumari de l’article

Vista general d'Isona
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Jussà, a la conca de Tremp (conca de Dellà).
Població: 
1.163 h
[2009]
Extensió: 
139 km2

Situació i presentació

L’actual municipi d’Isona i Conca Dellà, de 139,36 km2 es creà el 1970 amb l’agregació a l’antic municipi d’Isona (38,7 km2) de 5 municipis més: Benavent de la Conca o de Tremp, Conques, Figuerola d’Orcau, Orcau i Sant Romà d’Abella. Es troba al SE de la comarca del Pallars Jussà, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, i constitueix el centre neuràlgic de la Conca Dellà o d’Isona.

El municipi limita al N amb el municipi de Conca de Dalt, a l’E amb el d’Abella de la Conca i un bocí del de Coll de Nargó (Alt Urgell), al SE amb la Baronia de Rialb (Noguera) i les terres més septentrionals del municipi d’Artesa de Segre (Noguera), al S amb Gavet de la Conca i amb l’enclavament dels Obacs (Llimiana) i a l’W amb les terres de Suterranya (Tremp), el municipi de Talarn i el de Salàs de Pallars.

L’actual municipi es pot dividir en tants sectors com antics municipis l’integren. Així mateix, la dispersió del poblament fa que el nombre de petits nuclis i llogarets sigui prou important. Les terres del municipi comprenen, a més de la vila d’Isona, cap de l’actual terme, els pobles de Basturs, Benavent de la Conca, Biscarri, Covet, Llordà, Orcau i Sant Romà d’Abella, la caseria de Gramenet, les viles de Conques i Figuerola d’Orcau, l’enclavament de Montadó, el llogaret de Siall i els despoblats de Galliner, Montesquiu, els Masos de Sant Martí i el Pui de l’Anell.

La principal via de comunicació és l’antiga carretera comarcal C-1412 que des de la C-14 prop de Ponts (Noguera), es dirigeix cap el Pallars Jussà; al municipi d’Isona i Conca Dellà passa pels nuclis de Benavent de la Conca, Isona, Conques i Figuerola d’Orcau, i arriba fins a Tremp, on enllaça amb la carretera C-13 de Lleida a La Pobla de Segur. D’aquesta carretera surten les diferentes carreteres que menen a la resta de nuclis que conformen el municipi i en surt també la de Coll de Nargó pel coll de Bóixols.

El marc físic

En conjunt es distingeixen bàsicament dos trets orogràfics: els sectors de plana i vall dels cursos del riu de Conques i del riu d’Abella, i els turons i les serres que s’alcen per damunt d’aquestes terres i que constitueixen un marc important al sector meridional i de llevant del terme i al sector de tramuntana.

Conca Dellà
© Xevi Varela
Els pobles de Llordà i Biscarri es troben a peu de la Serra Mitjana (1 349 m). Aquestes elevacions són les més situades a llevant del terme i conformen el límit natural amb les terres d’Abella de la Conca i Coll de Nargó (Alt Urgell). Formant el límit de migdia de la vall de la Colomera, s’aixeca en aquest sector el pui de Juli (674 m) i el turó que hi ha sobre el santuari de la Posa (1.061 m). Sota la Serra Mitjana hi ha el cim de Sant Quiri (1.353 m), extrem septentrional de la serra del Grau de Moles i antic trifini dels termes d’Isona i Conca Dellà, Benavent de la Conca i la Baronia de Rialb (Noguera).

La serra del Grau de Moles es troba al sector SE del municipi i pel puig de Sant Miquel (1 188 m) enllaça i prolonga fins el NW la serra de Comiols. La serra del Grau de Moles és el límit natural de la comarca del Pallars Jussà amb la de la Noguera. També formen part del Pallars els serrats de Llordà. A tocar de la vila d’Isona, al sector septentrional, hom troba el pla de la Vall, que travessa el curs del riu d’Abella, per damunt del qual s’aixequen els contraforts meridionals de la serra de Carreu. Per sobre de la vila de Conques es destaquen dos petits turons, el turó de les Esplugues (702 m) i el mont de Conques (697 m). A ponent del terme, a la dreta del curs del riu de Conques, es destaca Puig Pedrós (541 m), el tossal de Feliu (503 m) i la Serreta (582 m). El sector més septentrional del terme, anomenat també Conca d’Orcau, és una conca formada per materials tendres, eocènics, envoltada per cims constituïts per materials cretacis durs, propis dels Prepirineus. La carena de la serra de Sant Corneli marca el límit de tramuntana del municipi amb el de Conca de Dalt. Hi trobem el pui de l’Anell, el clot de Jaumet i el del Corral i el pic de Sant Corneli (1.341 m). Aquest muntanyam forma part de les anomenades Serres Interiors. En aquest sector hom destaca també la Costa Gran (1.179 m). Les terres formen límit amb les de Vilamitjana (Tremp) per la Roca Foradada, a migdia del roc de Neret (901 m) i amb les de Suterranya (Tremp) pel Pas Estret. Separen la serra de Sant Corneli de la de Carreu un seguit de colls: la collada del Gassó, el coll del Faisanet i la Collada Pelosa.

El principal curs d’aigua que travessa el terme, en direcció S-NW, és el riu de Conques, el qual, en bona part del seu recorregut, forma el límit natural del municipi amb el de Gavet de la Conca. Aquest curs té tota la vall alta i mitjana dins les terres d’Isona, i hi desguassen la major part de barrancs que neixen als contraforts del terme. Sota el serrat del Grau de Moles neixen alguns altres barrancs i rierols que aporten les seves aigües al riu de Conques per la dreta, i són: el barranc de Biscarri, el de Francolí, el del Molí i el de les Moreres. Als vessants de ponent de la Serra Mitjana neixen també altres rierols: el barranc de Cetanya i el de Castilló, els quals desguassen al barranc de Francolí. Sota el Solà de Mullol i la Creu, a l’extrem de tramuntana del terme, neix la vall de la Colomera, la qual tributa igualment per la dreta al riu de Conques. En aquest sector també hi desguassen per l’esquerra el barranc de la Rovira i per la dreta, el de Solans, que passa prop de la vila d Isona, i el barranc de la Boïga. Paral·lels a aquest barranc hom troba dues petites sèquies o canals de reg. Aigua amunt de les terres de Conques trobem per l’esquerra el barranc dels Corrals, per la dreta el de Figuerola i, novament per l’esquerra, el de Guixes. El riu d’Abella travessa el municipi en direcció NE-SW. Tributari del riu de Conques, rega una important vall del sector de Sant Romà d’Abella, Figuerola i Orcau. Dins el terme hi desguassen per la dreta el barranc de Gassó, el de la Costa Gran, el torrent del Riezo, i tot just formant límit amb les terres de Suterranya (Tremp), el barranc de Can Riberes. El terme és regat al NW per la Noguera Pallaresa, en un sector que ocupa part del pantà de Talarn o de Sant Antoni, des del pui de l’Anell fins a les costes de Talarn.

Pel que fa a la vegetació potencial, predomina el bosc de roure valencià, a excepció d’alguns sectors septentrionals on hom trobaria un domini del bosc de roure martinenc. Com a nota curiosa del terme cal destacar que el 1992 fou declarat arbre monumental una alzina carrasca, coneguda popularment com l’alzina de Pelleu, que es troba a la serra de Coll.

La població

Al final del segle XIV tenien força importància les terres de Conques (60 focs), Orcau (42 focs), Isona (40 focs) i Figuerola d’Orcau (31 focs), mentre que les de Benavent de la Conca (18 focs) i Sant Romà d’Abella (12 focs) tenien un menor nombre d’habitants. Arribat el segle XVIII bona part de les tendències de creixement marcades en segles anteriors es consolidaren. Així, el 1718 l’antic municipi d’Isona ja destacava a la comarca amb un total de 440 h, que es repartien en els nuclis d’Isona i Conet, amb 380 h i 40 h respectivament. D’altra banda, altres nuclis tingueren un important creixement respecte a censos anteriors, sobretot com Figuerola d’Orcau (200 h), Conques (160 h) i Sant Romà d’Abella (90 h). La població de l’antic municipi d’Orcau es repartia en els següents nuclis: 112 a Orcau, 77 a Montesquiu i 60 a Basturs.

Al final del segle XVIII es pot dir que la població, en conjunt, s’havia duplicat, com a mínim, en la majoria dels nuclis. El 1787 les xifres comptabilitzaven 919 h a l’antic municipi d’Isona, repartits en 844 h al nucli d’Isona (era el tercer nucli de població més important de la comarca) i 75 al de Covet, 519 h a Conques, 496 h a Figuerola d’Orcau, 536 h a Orcau, repartits en 187 h a i 133 h en els nuclis de Montesquiu i Basturs respectivament, en 294 h a Benavent de la Conca, repartits en 85 h a Benavent i 209 a Biscarri i 188 h a Sant Romà d’Abella.

En el moment que es realitzaren els primers censos moderns al començament de la segona meitat del segle XIX, tots els antics municipis assoliren el que fins ara ha estat el seu màxim nombre de població. D’ençà d’aquest moment hom parlà de pèrdua de població. Del 1900 al 1930, les principals pèrdues correspongueren al terme d’Isona. Tot i que la població no deixà de minvar al llarg de les dècades posteriors al conflicte de la guerra civil de 1936-39, sembla, però, que es mantenia una certa estabilitat. A partir de la dècada del 1950 hi hagué una pèrdua progressiva de població (isonencs). Aquesta fou una de les principals causes que portaren a les agregacions administratives del 1970. La dècada més negra fou la de 1960-70, amb moltes pèrdues degut especialment a l’emigració de gent jove.

El primer cens conjunt del municipi d’Isona i Conca Dellà el 1970 comptabilitzava un total de 1 615 h. La tendència marcava una concentració de la població entorn el nucli més important. Posteriorment, la població va continuar el seu descens i assolí 1.565 h el 1981, 1.367 h el 1991 i 1.180 h el 2001. L’any 2005 hi havia 1.149 h.

L’economia

Les activitats relacionades amb l’agricultura i la ramaderia tenen un gran pes en laeconomia del municipi. Els principals conreus són els cereals, els ametllers i el farratge. La part del municipi agrícolament més productiva es localitza a la zona central, tot seguint el curs del riu d’Abella i també del riu de Conques. La cria de bestiar porcí i oví concentra una bona part de la producció ramadera del municipi. La producció de bestiar porcí es potencià a partir dels anys setanta quan es crearen les granges integrades al procés de producció industrial. El 1949 es creà a la vila d’Isona la Cooperativa del Camp d’Isona i Comarca que s’encarregà de la comercialització de la producció agrícola del municipi. Actualment depèn d’Artesa de Segre i es coneix amb el nom de Cooperativa Agropecuària d’Artesa de Segre.

Pel que fa a la indústria, les úniques activitats que esmenta Madoz al segle XIX eren els molins fariners, les fàbriques d’aiguardent, algunes mines de carbó i els trulls. El 1988 hi hagué un intent de reiniciar l’explotació de lignit en un jaciment proper a Llordà, però tot i que s’arribà a obrir l’explotació, es va haver de plegar poc temps després. El 1992 tancà la fàbrica tèxtil Confecciones Isona, que desenvolupà un paper important en el terme. Cal destacar també altres iniciatives industrials en diversos nuclis del municipi: tallers de ceràmica i mècanics, i una fàbrica de joguines.

L’únic mercat setmanal del municipi se celebra el dissabte a la vila d’Isona. Pel que fa a les fires, es deixà de fer la Fira de la Pell a Isona. En aquesta es venien als fabricants i pelletaires les pells de conills i de les guineus que els caçadors havien capturat al llarg de tot l’any. D’altra banda, el 1990 es recuperà a la vila de Conques la Fira d’Hivern, al desembre. Es troba documentada des de l’any 1819, però es deixà de fer després de la guerra civil (1936-39). Constitueix una exposició i exhibició de bestiar (faisans, conills, perdius, porcs, cavalls) i productes artesans.

Els serveis es concentren majoritàriament a la vila d’Isona que disposa de serveis mèdics bàsics.

La vila d’Isona

La vila d'Isona (659 m) és situada a l’esquerra del barranc de Solans, que desguassa al riu de Conques. Antigament, la població fou emmurallada, com ho demostren encara algunes torres i un antic portal, situat a la plaça que Madoz anomenava Vella, el 1847. Aleshores, la plaça del Raval era situada en un extrem de la vila, i l’edifici que fou del capítol d’Urgell s’usava com a presó.

L’antiga església parroquial de la Verge de l'Assumpció, gòtica, fou parcialment destruïda i les imatges cremades durant la Guerra Civil de 1936-39, a causa de l’estacionament del front durant gairebé un any a la zona. Se'n conserven algunes fotografies de la primeria del segle XX i d’altres del 1967 a l’arxiu Gavín. Tenia un portal amb arquivoltes apuntades i a sobre mateix una rosassa. Aprofitant aquest edifici es contruí la nova església parroquial (1960-64), obra de l'arquitecte Gabino Lagarriga Bringas. D’una nau, és coberta amb teulat de dos vessants sostinguts per arcs ogivals molt apuntats. La façana, de línia senzilla, té un portal apuntat amb arquivoltes i, a sobre, un ull de bou rodó.

L’element arquitectònic més destacat de la vila és el recinte fortificat. Les restes de muralles d’Isona tenen el seu origen en l’antiga ciutat romana d’Aeso. Entre les restes romanes de l’antiga ciutat, a part les làpides que hi ha a l'església, cal esmentar que a la font de la Torreta es conserven restes d’una torre del recinte fortificat romà i l'ara que es conserva al Museu de la Conca Dellà. Tot i la importància d’aquest antic enclavament romà, la rehabilitació de la muralla i l’estudi arqueològic no es va dur a terme fins a la dècada de 1980. Les excavacions que s’efectuaren el 1987 donaren com a resultat la detecció d’un dels principals carrers romans, l’intervallum del segle I aC. Aquest any, però, també s’esfondrà una part de la muralla, que hagué d’ésser apuntalada. Les obres de reconstrucció de la muralla s’iniciaren el 1992 i consistiren en la recuperació d’un tram de 55 m de longitud. Paral·lelament a aquests treballs hom ha realitzat diverses excavacions en els terrenys confrontants que han deixat a la llum algunes peces de cert valor com ara una peça de marbre amb inscripcions. Ha estat trobada també una torre en un sector on conflueixen dos trams de lqestructura defensiva de l’antic poblat. Aquest descobriment permet determinar l’emplaçament de la que fou una de les entrades principals de la vila. Les terres properes al nucli d’Isona han estat qualificades com a zona arqueològica per tal d’obrir un procés d’estudi per a delimitar l’espai que ocupava la vila romana d’Aeso. Aquest fet ha condicionat l’expansió urbanística de la localitat. Així mateix, les obres de restauració s’han continuat realitzant.

La cultura i el folklore

L’entitat de caire cultural més rellevant del terme és el Museu de la Conca Dellà, Centre d’acollida del Parc Cretaci. Aquest fou creat l’any 1990 per l’ajuntament, amb l’objectiu de mostrar les restes arqueològiques de la ciutat romana d’Isona i les troballes dels jaciments paleontològics. El 1995 s’inaugurà una nova seu del museu. Hom distingueix dos àmbits: el temps dels homes, en el moment de màxim esplendor de la ciutat romana d’Aeso, i el temps dels dinosauris, on s’exposen les restes òssies i els ous de dinosauris de diferents jaciments paleontològics de la Conca. Cal destacar el jaciment d’icnites de la Posa, situat a 4 km del nucli urbà. Hom gaudeix de la possibilitat de realitzar visites guiades pel terme. Al nord del poble de Sant Romà d’Abellà hi ha el jaciment del Molí del Baró.

Pel que fa a les festes populars, cal destacar l’aplec que celebra la gent d’Isona, per sant Sebastià, al santuari de la Mare de Déu de la Posa. Altres aplecs al municipi són els de les ermites de la Mare de Déu de les Esplugues i de la Mare de Déu de la Posa, ambdós per Dilluns de Pasqua. Per Carnaval es fa la festa de la Guixa. S'elabora una mena d’escudella en uns calders, amb productes recollits a cada casa que hom porta i són beneïts. A la vila es fa festa major el darrer cap de setmana d’agost.

Altres indrets del terme

Covet i els Masos de Sant Martí

Església de Santa Maria de Covet
© Xevi Varela
A la dreta del riu de Conques, on hi ha l’antic Hostal de les Móres, al camí de Tremp a Cervera, al sector meridional del terme, es troba el poble de Covet (711 m). El lloc de Covet és documentat el 1033 com a límit del terme del castell de Llordà. L’església parroquial de Santa Maria de Covet, de la qual depenien les de Llordà, Siall i la caseria dels Masos de Sant Martí, és una obra romànica que s’ha fet famosa per la seva portada esculpida, una de les més originals del romànic a Catalunya. Joaquín Yarza en remarca la influència dels tallers tolosans i proposa una datació entre el 1150 i el 1160. En les arquivoltes esculpides i al timpà es desenvolupa un programa iconogràfic de caiguda i redempció, imatges de l’Antic Testament i del Nou. L’església, que és lleugerament anterior, potser començada vers el 1116, té planta de creu llatina, d’una nau i tres absis semicirculars que s’obren en el transsepte. La nau és coberta per una volta de canó apuntada dividida en tres trams per dos arcs torals que descansen sobre columnes adossades amb capitells esculpits. En el mur septentrional, rebaixat mitjançant tres arquivoltes, s’obren dues petites portes que donen accés al campanar i a l’exterior. Al mur de migdia hi ha una columna adossada que correspondria a un nou arc toral, però que queda morta a nivell de la línia d’impostes. Cal destacar la galeria interior, oberta en el gruix del mur de ponent, sobre l’entrada, i que és formada per quatre arcs de mig punt sobre columnes. En aquesta galeria s’obre una gran rossada a l’exterior, formada per arcuacions i columnetes radials. La decoració exterior és pràcticament nul·la a excepció de la portada principal, que forma un cos avançat coronat per una cornisa plana sobre mènsules. La porta és formada per arquivoltes en degradació, que descansen sobre dues columnes amb capitell per banda, i esculpides. En un costat s’agrupen les figures de la marededeu, sant Josep i Jesús, a la dovella central hi ha la representació del pecat original. Al timpà dos àngels sostenen una màndorla que emmarca el Crist en majestat, acompanyat pels símbols de sant Mateu i sant Joan. Cal destacar també la decoració de ferro forjat dels batents de la porta, en què es repeteix un motiu geomètric a base de volutes. Aquesta església fou declarada monument nacional el 1921. Ha sofert obres de restauració. Procedent de l’església es conserven diverses peces: al Museu Nacional d’Art de Catalunya hi ha una talla romànica de la Mare de Déu, i al Museu Episcopal de Vic es guarda un encenser de bronze decorat amb unes incisions.

El despoblat dels Masos de Sant Martí és al N de Covet i vora el barranc de Francolí. La capella de Sant Martí és romànica.

Llordà i Siall

El poble de Llordà és situat sota el castell de Llordà, uns 3 km a llevant de la vila d’Isona. L’església parroquial és dedicada a Santa Maria. No gaire lluny del poble hi ha les ruïnes de la capella romànica de Sant Andreu.

Vista del castell de Llordà sobre la serra homònima
© CIC-Moià
Dalt els serrats de Llordà, hi ha el castell de Llordà, que s’aixeca dalt un turó voltat de cingles. Al recinte inferior hom hi troba l’església de Sant Sadurní. El conjunt fou posseït per Arnau Mir de Tost a mitjan segle XI. El castell no ha estat reformat ni ampliat després del segle XII. La disposició dels tres recintes, la distribució de les edificacions, la perfecta adaptació al terreny escarpat, constitueixen un model immillorable de l’art de la fortificació en l’època romànica. El castell pròpiament dit és al recinte sobirà, mentre que l’espai intermedi és defensat per una murada i una torre quadrada que s’adossa a una sala amb espitlleres. Al recinte, s’hi accedeix per un estret passadís resguardat per un mur, arran mateix del precipici. S'arriba a un vestíbul amb tres naus juxtaposades, de les quals la més important és la primera, amb una imposant façana, que conserva la volta de canó dels baixos. Els tres pisos superiors eren coberts amb bigues. Les altres dues naus són arruïnades. En caure la carreuada dels murs, restà al descobert el nucli interior d’opus spicatum. El castell de Llordà fou declarat monument històric artístic el 1980.

De l’església de Sant Sadurní del castell de Llordà, situada al primer recinte, resta una de les tres naus i un robust campanar de torre ornamentat amb bandes i arcuacions llombardes. En la nau conservada s’aprecia la utilització de pilars cruciformes. Degué estar coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals i capçada per tres absis. D’altra banda, el caràcter massís del campanar fa pensar en una funció al servei de les necessitats defensives del castell. En Jaume Caresmar i Alemany (1717-91) veié una acta de consagració de l’església del 1040 a l’arxiu d’Àger. L’instrument que ens ha pervingut, però, publicat per Cebrià Baraut, és del 1085, quan Bernat Guillem, bisbe d’Urgell, consagrà l’església en presència dels senyors del castell, el comte i marquès Ermengol, i altres personatges.

El llogaret de Siall és al NE del poble de Llordà. Hi ha la capella de Santa Clara de Mullol, romànica, del segle XII. Aquesta és capçada per un absis semicircular.

Benavent de la Conca i Biscarri

El poble de Benavent de la Conca (1 004 m), es troba a l’extrem SE de la conca de Tremp, al peu d’una gran cinglera de conglomerats montserratins rogencs que el sobrepassen més de 200 m. L’església parroquial és dedicada a Santa Margarida. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserven, procedents de Benavent, un frontal d’altar de fusta policromada (segle XIII) i una taula de baldaquí amb pintures romàniques. El 1860 s’esmentaven el raval de Sant Gili, la caseria de Santa Eulàlia i la de Gramenet. Se celebra la festa major el penúltim diumenge d’agost i el 20 de juliol es fa la festa petita.

A tramuntana, als serrats de Llordà, hi ha el poble de Biscarri (934 m), el nom del qual, d’origen basc, sembla que significa “cresta de muntanya, carena”.

L’antiga església parroquial de Sant Andreu de Biscarri és romànica, d’una nau i absis semicircular amb arcuacions i bandes llombardes. Les capelles laterals són posteriors. Ha estat bastida una nova església parroquial, també dedicada a Sant Andreu. Una punta de llança de bronze de la col·lecció Sala Molas de Vic procedeix de Biscarri. A Cal Basturs de Biscarri es conserva un fragment d’inscripció funerària romana, trobat en un camp de les rodalies de Covet. La festa major del poble és el quart diumenge de setembre, i el 30 de novembre se celebra la festa de Sant Andreu.

Les terres de l’antic terme que conformaven el municipi de Benavent de la Conca (o de Tremp) es troben al SE de la Conca de Tremp, a la capçalera del riu de Conques, o de Gavet. Conformava el límit llevantí del municipi la serra del Grau de Moles. Al SW, per les partides de Cal Plans i l’Obaga, el terme confrontava amb Sant Salvador de Toló.

L’economia tradicional del terme era eminentment agrícola. El 1846 s’hi produïa blat, civada, ordi, sègol, poc vi i poc oli, a més d’hortalisses al regadiu. S'hi criava bestiar de llana, cabrum i vacum i hi havia caça de perdius, conills, llebres i algun llop. El 1860 hi havia el Molí fariner de Solsona.

El castell de Benavent és documentat el 1055 entre els termes del castell de Biscarri, que aquesta data era encomanat per Ermengol d’Urgell a Arnau Mir de Tost. En el testament d’aquest capitost, del 1071, consta que deixà el castell de Benavent i el de Biscarri a la seva filla Valença, casada amb el comte Ramon V de Pallars Jussà, i al seu nebot Arnau.

A l’indret es degué formar el llinatge dels Benavent (algun dels quals potser devia ser castlà del castell), que retrobem uns quants anys més tard en el repoblament de la ciutat de Lleida i del Segrià, sempre vinculat als comtes de Pallars. El castell de Benavent de la Conca el 1190 era posseït pels cònjuges Ramon de Seró i Adelaida, que el dit any el cediren, amb tot el que hi tenien, a la seva filla Berenguera i a Ramon de Camporrells, per aixovar. Al segle XIV el lloc ja era integrat a la baronia d’Orcau. Posteriorment, el lloc de Biscarri passà a ser senyoria del capítol del bisbat d’Urgell, fet que es constata al fogatjament del 1381, i encara durant el 1831.

Conques

La vila de Conques (635 m) és situada a la dreta del riu de Conques, sota el mont de Conques, on hi hagué l’antic castell de Conques. Al mateix lloc fou bastit, vers el 1342, pels barons d’Orcau el monestir de clarisses de Santa Maria de Conques, que l’infant Enric d’Aragó, el 1483, posà sota la salvaguarda reial i que Urbà VIII suprimí el 1624, per tal com era ja mig arruïnat i abandonat per la comunitat. Romanen algunes restes de l’església, com un fragment de façana amb el campanar de paret, romànica. La vila, al peu de la muntanya, restà molt destruïda en la guerra civil de 1936-39, ja que des del març del 1938 fins al gener del 1939 s’hi instal·là el front. Sembla que antigament la població era murallada, perquè el 1847 Madoz parla de la plaça del Portalnou, que era situada a ponent, a l’extrem del carrer que a llevant arrencava de les places de Sant Miquel i de la Vila, aquesta amb porxos a migdia. L’església parroquial, que centra la caseria, és dedicada a Sant Miquel. D’origen romànic, ha estat força modificada i ampliada. L’absis, ornat amb un fris, és sobrealçat i el portal és de mig punt, emmarcat per una arquivolta amb motllures. Conserva una imatge de la Mare de Déu, romànica, i el famós Crist de Conques, talla gòtica procedent de Covet, el qual rep una gran veneració. Hom celebra la festa major el segon cap de setmana de setembre.

A ponent de la vila de Conques, a la dreta també del riu de Conques, hi ha l’antic lloc de Castelltallat, que sembla que fou conquerit per Arnau Mir de Tost. El 1381 pertanyia també a la baronia d’Orcau. Al segle XIX l’antic Castelltallat havia estat convertit en masia. Es conserven restes de torres i muralles.

L’antic municipi de Conques es trobava a la Conca de Tremp, a la vall mitjana del riu de Conques. Aquest riu dividia el terme en dos sectors. A llevant, el municipi confrontava amb Isona en la meitat de tramuntana i en la meridional, a l’esquerra del riu de Conques, ho feia amb Sant Salvador de Toló pel Purredó (715 m), municipi amb el qual també limitava a migdia. Al SW, el termenal separava Conques de l’enclavament dels Obacs (Llimiana) i a l’E el separava d’Aransís. A la dreta del riu de Conques, a ponent, el municipi confrontava amb Figuerola d’Orcau.

A la segona meitat del segle XVIII, quan hi passà Francisco de Zamora, a Conques hi havia teixidors de lli, telers de llana i filadors de seda. Hi havia també cardadors, un molí de nocs i una mina de carbó. El 1847 una bona part del territori era regada amb fonts. Hi havia les de Blaracó, de la Cuarassa, de l’Olla, del Puget, del Cirer i diverses a la partida de Fontanals. Es produïa blat, civada, ordi, mongetes i llegums, llana, cànem i vi, i altres fruiters. Hi havia bestiar de llana i pocs cucs de seda. El molí fariner (el 1860 és dit Molí de Codina) es movia amb les aigües de les fonts. S'hi celebrava fira el gener, on es venia molt de bestiar porcí. Hi havia, a més, unes altres dues fires o mercats, el quart diumenge de quaresma l’una i el setembre l’altra.

El terme de Conques és esmentat el 1033 i el castell de Conques el 1055. El terme d’aquest castell confrontava amb el del castell de Llordà, amb el de Biscarri, amb els de Llimiana i Mur, amb els d’Orcau i Basturs i amb el d’Abella. Entre els anys 1053 i 1071 Bernat Guillem i Ademar i Borrell, fill que fou d’Estefania, prestaren jurament de fidelitat als comtes barcelonins Ramon i Almodis i Ramon Berenguer pel castell de Conques, del qual aquests posseïen la senyoria superior i aquells devien tenir la castlania, ja que el 1067 la comtessa Sança d’Urgell reconegué la senyoria dels dits castells als comtes barcelonins. Sança en detenia, doncs, la senyoria directa. El 1277 el castell de Conques va ser venut i el 1281 l’adquirí el noble Ramon d’Orcau. Passà així a integrar-se a la baronia d’Orcau, jurisdicció feudal dins la qual el lloc de Conques, amb 57 focs, era el més poblat el 1381. Seguí en endavant la sort de lasusdita baronia, que passà primer als Erill i, desprésd’altres titulars, als Silva, ducs d’Híxar. Els comtes d’Aranda, ducs d’Híxar, la posseïen el 1831 i el 1847 encara, segons Madoz, la designació del rector de la parròquia de Conques pertanyia al duc d’Híxar. Des del segle XV és esmentat un convent de clarisses, que fou suprimit el 1624 per Urbà VIII, per tal com era ja mig arruïnat i abandonat per la comunitat.

Figuerola d’Orcau

La vila de Figuerola d'Orcau (552 m) és aturonada, prop de la carretera de Ponts a Tremp, al NW del terme. Comprèn tres ravals, el raval del Comte, que fou de la senyoria del comte de Pallars, el de Faidella i el Raval de Ferrer. L’església parroquial, que centra la caseria, és dedicada a Santa Maria. D’un romànic tardà, té un absis semicircular i un portal de mig punt amb arquivoltes adovellades i un guardapols motllurat. Dins el nucli de població, a la Casa Rocabruna hi ha restes de la capella de Sant Salvador. Es conserven restes de mur del segle XIII que formà el recinte fortificat de la vila. Per Carnaval la vila celebra la festa de la Guixa i la festa major s’escau per la Mare de Déu d’Agost.

Les terres que conformaven l’antic terme de Figuerola doOrcau se situen a la Conca de Tremp, a l’interfluvi dels rius d’Abella (límit septentrional amb Orcau) i de Conques (límit meridional amb Aransís), poc abans de llur confluència. A ponent, el municipi confrontava amb Suterranya i amb Sant Serni i a llevant amb Orcau i Conques. Algunes partides que formaven el terme eren els Escablons i els Segalassos.

Bàsicament agrícola, el terme en temps de Madoz (1847) produïa blat, civada, ordi, sègol, faves, blat de moro, cànem, mongetes, fruites, vi i seda. S'hi criava bestiar de llana, vacum i bestiar mular. S'hi caçaven perdius, llebres, conills i guatlles. Hi havia un molí fariner (Molí del Canal) que s’arrendava, una fàbrica d’aiguardent, un hostal, una botiga, un forn i també una taverna.

El 1111 o 1112 el comte Pere Ramon I de Pallars infeudà la vila de Figuerola a Teobald d’Orcau, de manera que l’esmentat personatge, que posseí el castell d’Orcau pels comtes de Pallars, havia de tenir dues terceres parts de la vila i l’altra havia de restar del comte. El castell de Figuerola, documentat ja a mitjan segle XII, s’integrà als dominis dels Orcau, que constituïren posteriorment la baronia d’Orcau. Consta que el 1272 el rei Jaume I demanà la potestat del castell de Figuerola a Ramon d’Orcau. Els anys successius la potestat fou reclamada als Orcau pels monarques. Als fogatjaments del segle XIV consta que el lloc de Figuerola pertanyia a la baronia d’Orcau.Durant la guerra contra Joan II la vila i el castell de Figuerola foren incorporats per aquest rei a la corona, però el 1473, la baronia, i amb aquesta el lloc de Figuerola, fou restituïda a Arnau d’Orcau. El 1831 Figuerola, del corregiment de Talarn, pertanyia a la senyoria del comte d’Aranda, duc d’Híxar, senyor de la baronia d’Orcau.

Orcau i Basturs

En un coster, al peu del castell d’Orcau, al NW del terme, es dreça el poble d'Orcau, esglaonat. L’església parroquial és dedicada a Santa Maria. Té un absis poligonal sobrealçat i conserva un sagrari amb pintures gòtiques. Dins el nucli hi ha la capella romànica de Sant Joan Baptista, al raval de les Eres de Sant Joan. La població celebra la festa major el primer cap de setmana d’agost.

L’antic terme d’Orcau era situat al centre de la Conca Dellà, al sector oriental de la Conca de Tremp, anomenada també Conca d’Orcau. Hi passa l’antic camí de les Collades i, un xic més a llevant, el d’Abella de la Conca a Herba-savina. El riu d’Abella, des del barranc de Can Riberes, a ponent, fins al Molí d’Orcau, a llevant, feia de límit termenal amb Figuerola d’Orcau. A partir d’aquest molí, el terme s’estenia per un petit sector a l’esquerra del riu d’Abella, fins a la partida dels prats, límit amb Conques i amb Sant Romà d’Abella. Encara, per un bon sector, a ponent, el terme confrontava amb Vilamitjana i amb Suterranya, de Tremp.

Vers la meitat del segle XIX el terme produïa sobretot vi de bona qualitat, blat, poc oli i llana. Hi havia bestiar oví, cabrum, vacum i bestiar mular, força caça de conills, llebres i perdius i, com a indústries, un molí fariner (Molí de Xollina) i dos trulls (Molí de Moliner i Molí de l’Oli). 

Del castell d'Orcau, situat al cim del turó d’Orcau (887 m), es conserva el traçat del recinte, amb una torre circular cantonera i una bestorre en un altre extrem, com també fragments dels llenços que les enllaçaven. Vora hi ha les restes de la seva capella, dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, romànica.

Església de Mare de Déu de la Pietat
© Xevi Varela
El 1055 el comte Ramon V de Pallars Jussà vengué a Arnau Mir de Tost i a la seva muller Arsenda els castells d’Orcau, Basturs, Llimiana i Mur, amb els seus termes i pertinences, en ocasió d’esposar-se amb llur filla Valença. Entre els signataris del document figura Ramon Miró d’Orcau, que signà un contracte amb els comtes Ramon V i Valença, el 4 de febrer de 1072, pel qual es diu que la senyoria del castell d’Orcau havia de correspondre als comtes, senyoria que ja havia posseït Ramon IV de Pallars Jussà, la potestat de la qual, però, havia de posseir Ramon Miró d’Orcau, cosa que s’ha d’entendre com a castlania. El conveni fou renovat el 1088 amb Teobald Ramon d’Orcau, després, sembla que la qüestió de la castlania motivà un plet entre Ramon V i Valença d’una part i el cavaller Teobald de l’altra. En tot cas, el que sí que ha de ser posterior al plet és una nota que indica que Teobald, fill de Maria, pactà la castlania amb el comte Pere, fill de Valença. Els Orcau continuaren en possessió de la castlania del castell d’Orcau fins que esdevingueren senyors del castell i de la baronia que aquest centrava. La baronia d’Orcau era una jurisdicció senyorial que al segle XIV pertanyia a Arnau d’Orcau i que comprenia els llocs de Conques, Figuerola d’Orcau, Benavent de la Conca, Aransís, Suterranya i Castelltallat. Sembla que era fill o net seu Arnau d’Orcau, que durant la guerra contra Joan II prengué partit per la causa de la Generalitat. Per aquesta raó aquest rei li sostragué el castell i la baronia, que en finalitzar la guerra li foren retornats. El seu avantpassat mencionat, l’homònim Arnau d’Orcau, fou majordom de Pere III de Catalunya-Aragó i governador de Rosselló i Cerdanya (1366-76). Pel seu testament del 1387 vinculà la baronia agnatíciament. A la mort del seu net, el baró Arnau Julià d’Orcau, el succeí el seu nebot valencià Berenguer d’Erill i de Centelles, senyor de la vall d’Espills. Dels comtes d’Erill, i després d’una sèrie de plets, passà als Bournonville, marquesos de Rupit, als Ponts-López de Mendoza, marquesos de Vilanant, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar.

No gaire lluny del riu d’Abella, al N del terme, hi ha el poble de Basturs (642 m), que celebra la festa major d’hivern el 15 de maig i la d’estiu l’últim cap de setmana de setembre. L’antic castell de Basturs fou lliurat a Arnau Mir de Tost el 1055 pel comte Ramon V de Pallars. Poc després és documentat Isarn Sal·la de Basturs, que devia ser el castlà. L’església parroquial de Sant Julià és romànica, d’una nau, volta de canó i absis semicircular. A tramuntana del poble, prop del barranc de la Costa Gran, hi ha les ruïnes de l’església de la Mare de Déu de Vilavella, romànica, ornamentada amb arcuacions i bandes llombardes. Tocant al riu d’Abella hi ha la capella de la Mare de Déu de l’Arnec, sense culte, i l’antic Molí de Basturs. I, encara, més a ponent, vora els estanys de Basturs, d’origen càrstic, hi ha les ruïnes de la capella de Sant Roc dels Estanys. En aquest sector hom ha trobat restes arqueològiques.

Sant Romà d’Abella

El poble de Sant Romà d'Abella (681 m) és situat damunt un petit turó, a l’esquerra del riu d’Abella, on hi ha restes de l’antic castell de Sant Romà, dit també la torre del Baró. L’església parroquial és dedicada a Sant Romà i era annexa de la d’Abella. Té un gran campanar sobrealçat a l’antiga espadanya, sobre la façana de ponent. La població celebra la festa de la Guixa per Carnaval, la festa major l’últim cap de setmana de juliol, la festa de Sant Pere Màrtir el 29 d’abril i la vuitada de Corpus, amb missa i processó. A migdia del poble hi ha l’església de Sant Pere Màrtir, romànica, del segle XII, amb un fris que ornamenta l’absis semicircular, sota la teulada de lloses de llicorella. Al segle XIX l’església centrava un petit raval dit les Cases de Sant Pere. Al NW del poble, però també ben a prop, hi ha la caseria de les Masies de Sant Romà.

L’antic terme de Sant Romà d’Abella era situat a la Conca de Tremp, al curs alt del riu d’Abella, i s’estenia des del pla de la Vall, al S, vora la vila d’Isona, fins als darrers contraforts meridionals de la serra de Carreu. Per aquesta part (l’Allau Fonda, la Doba) termenejava amb el municipi d’Abella de la Conca. A ponent confrontava amb el terme d’Orcau i amb el de Conques.

A mitjans del segle XIX, el terme produïa blat, sègol, ordi, civada, vi, oli, fruites i un poc de llana i de seda. S'hi criava bestiar de llana i s’hi caçaven perdius, llebres i conills. Hi havia 6 telers de llenços de cotó i 1 de cintes de cotó, i els fruits es venien als mercats de Tremp i d’Isona. Hi havia un molí de farina (Molí de la Bastida) i un trull (Molí d’Antoni). Al cap de pocs anys (1860) és documentada, a més, un fàbrica d’aiguardent (Fassina del Març) i una de teules (Teuleria del Tossal). Explica Madoz que els veïns es proveïen de fusta al bosc del Baró, i que les pastures eren comunes de tots els pobles de la baronia.

El lloc de Sant Romà d’Abella fou conquerit en temps de Ramon IV de Pallars Jussà per Arnau Mir de Tost. El 1100 Guillem Guitard de Caboet testà a favor del seu fill Bernat, i li deixava el castell de Sant Romà d’Abella. El seu pare, Guitard de Caboet, havia rebut l’honor d’Abella del comte Ermengol d’Urgell. Al nord del poble hi ha el jaciment paleontològic del Molí del Baró.

Montadó, els despoblats, els masos i els santuaris

L’enclavament de Montadó (5,3 km2) és al S del municipi d’Isona i Conca Dellà, entre les terres de Gavet de la Conca, Vilanova de Meià (Noguera) i Artesa de Segre (Noguera). És situat al vessant meridional de la serra de Comiols, damunt la conca de Meià. L’església de Santa Anna de Montadó, romànica, es troba en precari estat de conservació. Havia depès del priorat de Meià. Despoblat al segle XVII, vers el 1660 el lloc fou repoblat pel senyor jurisdiccional Jeroni Cornet.

Sobre el Pas Estret, al N del terme, hi ha el despoblat de Montesquiu. L’església parroquial de Sant Urbà, d’origen romànic, es troba sense culte. Prop del camí al poble del Pui de l’Anell hi ha la capella romànica de Sant Serni o Sant Sadurní de Montesquiu. El despoblat del Pui de l’Anell, vora el pantà de Talarn, té l’antiga parròquia de Sant Sebastià, sense culte. A Montesquiu i al Pui de l’Anell s’han trobat destrals de pedra polida. Al Pui de l’Anell, a més, hi ha restes d’un poblat prehistòric, amb ceràmica feta a mà i sílex, possiblement de l’edat del bronze. Per damunt hi ha restes d’un hàbitat medieval.

Vora les Costes de Talarn, hi ha el despoblat de Galliner, amb l’antiga parròquia de Sant Vicenç, romànica, sense culte. En aquest indret s’ha trobat ceràmica romana tardana barrejada amb ceràmica prehistòrica.

Són diverses les masies i caseries que hom troba arreu del terme, moltes d’elles avui arruïnades i d’altres de les quals tan sols resta el nom en la memòria popular. En el cens del 1860 s’esmentaven dins les terres de Benavent de la Conca la Cova del Moret, que era alberg de pastors, i els masos de Basturs, Castellí, Clota, Galanxó, Gramenet, la Barraca, la Cova, Mas del Ferrer, del Jaumet, del Revers, del Solsona, del Teuler, de Llobet, de Móra Renou, de Pletisses, del Queló i de Sant Joan i la masia i antic hostal de Balasc; a les terres d’Orcau les masies de Casasses i Malet. Cal destacar l’Hostal de Jaume de l’Obac, en les terres del vell municipi de Conques, situat a migdia, en el camí de Sant Salvador de Toló a Tremp.

A llevant de la vila d’Isona i a tramuntana de Llordà hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Posa (1 061 m), d’origen romànic i força modificat. L’altar és una antiga ara pagana amb inscripcions al déu Mercuri. Al NE de la vila de Conques, prop del turó de les Esplugues, hi ha el santuari de la Mare de Déu de les Esplugues, amb un portal adovellat. Prop de l’antiga carrerada de la Pobla de Segur a Vilanova de Meià, que passa tocant la vila de Conques, i no gaire lluny de l’Hostal de Jaumet de l’Obac, hi ha vestigis d’una església que hi hagué dedicada a la Mare de Déu del Serrat.

A llevant de la vila de Figuerola d’Orcau hi ha el santuari de la Mare de Déu del Prat, que ja és esmentat al segle XVII. La capella, que es cobreix amb volta de llunetes sobre una cornisa classicitzant, sembla obra de la fi del segle XVIII, la qual ha estat restaurada posteriorment.

La història

Isona, l’antiga ciutat d’Aeso, llatinització del nom indígena Eso, tingué una destacada importància a l’època romana. Hom coneix restes materials d’aquesta època (troballes monetàries, fragments de ceràmica ibèrica i romana, restes arquitectòniques), en part només per descripcions antigues (un aqüeducte, una tomba amb pintures) i en part encara visibles (un sector de la muralla, una ara). La població és ben coneguda per la numismàtica (asos amb la llegenda ibèrica Eso), els autors antics (Plini i Ptolemeu) i, sobretot, una trentena llarga d’inscripcions llatines, trobades a la mateixa Isona i a la rodalia (Abella, Covet, Perolet), el conjunt epigràfic romà quantitativament i qualitativament més ric de les terres no litorals de Catalunya.

La població romana d’Aeso és de clar origen indígena; així ho permeten considerar la seva condició de seca ibèrica a l’època republicana, l’estatut estipendiari que Plini li atribueix en enumerar les comunitats del convent jurídic de Tàrraco i materials arqueològics trobats al lloc. Ptolemeu l’esmenta entre les poblacions dels iakketanoí, cosa que va induir P. Bosch Gimpera a considerar-la l’extrem de la suposada penetració lacetana vers l’interior del país i a proposar que potser tingué el caràcter d’una ocupació estratègica per tal d’assegurar els territoris de més a l’E i el S de la Conca de Tremp de possibles incursions dels pobles de la gran zona muntanyosa de l’extrem nord-occidental de Catalunya.

Se sap per l’epigrafia que Aeso gaudí de la condició de municipium durant l’Alt Imperi. Hom hi coneix les típiques institucions del règim municipal romà, el senat local, l’ordo decurionum, i els magistrats anuals, dos duumviri i dos aediles, els quattuorviri. Isona fou, doncs, el nucli d’una comunitat municipal romana i la Conca de Tremp, si més no en una gran part, el seu territori.

El pas d’Aeso de la condició peregrina, de la qual informa Plini, a la de municipium, que coneixem per les inscripcions, se situa entre mitjan regnat d’August, que s’elaborà la documentació ulteriorment utilitzada per aquell autor, i l’època flàvia, moment de la primera inscripció datable on apareix un magistrat municipal. Tradicionalment hom ha considerat que els ciutadans d’aquesta comunitat estaven adscrits a la tribu romana quirina, íntimament lligada a l’obra de reorganització de la península Ibèrica realitzada per Vespasià, cosa que duia a situar el canvi de condició jurídica en el moment que aquell emperador concedí el ius Latii a Hispània, segurament l’any 74. Però cada vegada són més nombrosos els ciutadans coneguts adscrits a la tribu galèria d’August, tot superant actualment els de la quirina. Aquesta circumstància apropa Aeso a aquelles comunitats de la Hispània Citerior que apareixen a les llistes de Plini com a no privilegiades o que, simplement, en són absents, però que per lsepigrafia sabem que eren adscrites a la tribu augustiana galèria. D’aquestes comunitats, hom pensa que accediren a la condició municipal a la fi del regnat d’August, després d’haver estat recopilades les dades posteriorment emprades per aquell autor, cosa que explicaria la discrepància entre aquestes dues fonts dAinformació.

La documentació epigràfica d’Aeso proporciona, d’altra banda, tots els elements propis d’una típica comunitat urbana de l’Alt Imperi: la plebs de la ciutat, uns collegia, uns quants lliberts, alguns militars i forasters, un ric benefactor de la ciutat i, sobretot, una poderosa i molt ben testimoniada oligarquia local, unes quantes famílies que apareixen de manera repetida a les inscripcions, quatre de les quals concentren la meitat dels epígrafs coneguts. És a dir, una romanitzada comunitat municipal d’origen indígena, bé que amb uns trets molt característics deguts al seu aïllament geogràfic i la seva situació en una zona marginal de la romanització, on sembla que continuaven amb gran força les antigues estructures socioeconòmiques i culturals autòctones preromanes.

Algunes famílies i personatges testimoniats a les inscripcions d’Aeso són de gran interès. Els Aemilii, dels quals coneixem mitja dotzena d’inscripcions a Aeso i una o dues a Tàrraco, eren la família més important de la ciutat, si més no durant la segona meitat del segle I i el començament del II, i, segons sembla, amb una destacada posició fins i tot en l’àmbit de la provincia, membre de la qual era L. Aemilius Maternus, el primer duumvir conegut de la comunitat al qual dedicà, conjuntament amb la seva esposa Fabia Fusca, d’una inscripció a la Luna Augusta, en honor i memòria d’una filla difunta, Aemilia Materna. La família del molt important aedilis i duumvir M. Licinius Celtiber, els nets del qual (fills de la seva filla Licinia Numantina), M. Licinius Celtiber Fabius Licinianus (Q. Fabius Licinianus després d’haver estat adoptat pel seu avi matern) i Q. Fabius Maternus, continuaven essent magistrats municipals de la ciutat. G. Antonius Verecundus, duumvir en dues ocasions i tribunus militum de la Legió III Augusta (unitat aquarterada a l’Àfrica), la mare del qual també pertanyia a una important família de l’oligarquia local, els Porcii. El molt ric ciutadà i duumviralis L. Valerius Faventinus, que ajudà la plebs de la ciutat amb una compra de blat.

La importància d’Isona a l’època medieval, però, canvià de signe. A l’alta edat mitjana la zona de la Conca de Tremp sembla que romangué un llarg temps despoblada quan els vessants meridionals de la serra de Montsec i les terres properes de la Noguera eren de domini sarraí. Reconquerida la Conca en temps de Ramon IV de Pallars Jussà per Arnau Mir de Tost, l’estratègia defensiva consistiria ara a controlar i dominar els camins que duien a migdia. Probablement foren aquestes noves circumstàncies polítiques les que determinaren la fortificació del serrats de Llordà, a llevant d’Isona, on fou bastit al segle XI el castell de Llordà, vigilant el camí al Baix Segre pel coll de Comiols.

L’antiga ciutat d’Isona restava inclosa dins els termes del dit castell, ja que quan aquest fou venut pel comte d’Urgell a Arnau Mir de Tost, el 1033, les seves afrontacions eren: a llevant el terme de Taravau, a migdia Covet, a ponent el terme de Conques i a tramuntana el d’Abella, com també el terme de Taravau o Taravall, esmentat el 1055 i el 1078 a llevant del castell de Biscarri, no identificat.

S'ha de reputar com a fals, redactat al segle XII a Sant Serni de Tavèrnoles, un document datat el 973 que consigna la donació que feren els germans Borrell II, comte marquès, i Guifre, a Sant Serni de Tavèrnoles, en el comtat d’Urgell, d’unes esglésies fundades d’antic als confins de la marca “in loco vocitato castrum Lordano vel in civitate Isauna,” destruïdes pels sarraïns. Aquestes esglésies eren, des de Sant Sadurní fins al castell de Llordà, Santa Maria a la ciutat d’Isona, que és destruïda (tot això segons el document), i Sant Vicenç, que fou monestir “in capite jam dicae villae juxta fontem que dicunt Clara.” Bé que és evident que es tracta d’una falsificació segons Udina, que el transcriu, conté alguns indicis, com la menció del germà de Borrell, Guifre, potser fill il·legítim de Sunyer, que farien pensar que fou redactat sobre un pergamí original. D’altra banda, part de la informació és verídica, com és documentat que a la segona meitat del segle X Isona era encara terra de marca, de frontera, al límit de les terres lliberades. Que hagués estat destruïda pels sarraïns és també versemblant: el 904 Llop ibn Muhammad, de Lleida, en una incursió per terres pallareses, prengué alguns castells. El que és clar és que Isona, a partir del Baix Imperi, entrà en una fase de decadència que en època visigòtica es degué accentuar, seguint el procés normal de ruralització.

Arnau Mir de Tost rebé del comte d’Urgell, Ermengol, el castell de Llordà, que el comte tenia del seu pare (cosa que ens duria al temps de Borrell II, a la segona meitat del segle X). A la mort del cavaller de Tost, el castell de Llordà pervingué a la seva filla Valença, casada amb Ramon V de Pallars Jussà.

A la primeria del segle XIII el castell encara era de la senyoria superior dels comtes d’Urgell, ja que el 1201 el comte Ermengol VIII l’empenyorà amb el vescomte Guerau de Cabrera. Al segle següent el castell ja pertanyia a la senyoria eclesiàstica del capítol de la Seu d’Urgell i també era de la dita senyoria la vila d’Isona.

L’antic terme d’Isona s’estenia des de la riba dreta del riu de Conques o riu de Gavet, que el separava del terme de Sant Salvador de Toló, al SW, fins a la Roca Blanca, les Colomines i la font del Comet, a llevant, just fins al camí d’Isona a Abella de la Conca, termenal amb el municipi de la Baronia de Rialb (Noguera). Al NW, pels Plans, Isona confrontava amb Sant Romà d’Abella i, més a ponent, el termenal separava els antics municipis d’Isona i de Conques.

A mitjan segle XIX, Madoz assenyalà la producció de blat, civada, ordi, sègol, vi i oli en aquest terme. Es criava també bestiar de llana i cabrum, a més de bestiar boví i de mules i ases. Era abundant la caça de perdius, llebres i conills i, al bosc, llops i senglars. Hi havia 3 molins de farina d’una sola mola, 1 d’oli i 2 fàbriques d’aiguardent, a més de 2 mines de carbó, que no s’explotaven. Se celebraven anualment dues fires agropecuàries, pel febrer i setembre. Al cens del 1860 figuren ja 4 molins fariners: el de Capàs, el de Davall, el de Planeta i el de Piteu. Aquest any s’esmenta la Cabana de Claset com a alberg de bestiar.

Els productes agrícoles al principi de segle XX eren gra, vi, oli, llegums, verdures, fruites i pastures per al bestiar menut. Hi havia 2 molins fariners, una premsa d’oli i es feia ciment. Explica el geògraf i historiador Ceferí Rocafort que hi havia terrenys forestals comunals al Cimadal, a la Colomera i al Solà de Mullol.

Col·laboració: 
TLlC / MTa / FAC
Data de revisió: 
2019-06-03

Llegir més...