Situació i presentació
El municipi d’Ivars de Noguera tenia una extensió de 14,7 km2, abans de l’annexió de part de l’antic terme de Tragó de Noguera, el 1964. D’aleshores ençà, incorporada la part meridional d’aquell terme, la que correspon al poble de Boix, la seva superfície és de 27,14 km2. L’actual municipi limita al N amb el d’Os de Balaguer, a l’E i S amb Algerri, i a l’W amb Alfarràs i amb les terres aragoneses de Castellonroi i Valldellou (Llitera).
El terme d’Ivars és situat a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, el curs de la qual fa de termenal a ponent. Una llenca del terme de Castellonroi, on hi ha el tossal de Montderes (629 m), entra cap a l’esquerra de la Noguera i confronta amb el municipi d’Ivars pel camí de la Garriga i la font del Perepau fins a la Roca Llarga (534 m), que havia estat trifini de Tragó, Castellonroi i Ivars. A llevant, el límit amb Algerri passa per la pleta de Roda, la Roca Roja, el Cap de Comte i la Pleta Verda o Vella fins a la Noguera. Entre els accidents orogràfics d’Ivars destaca el tossal de Pi (506 m), sota la Roca Roja i prop de la Pleta Vella. Més avall hi ha la partida de les Pedrisses i el Cossiet. El límit municipal actual a tramuntana passa pel barranc del Molí de Boix, que en una gran part ha estat inundat pel pantà de Santa Anna.
El poble d’Ivars de Noguera és l’únic nucli amb població del municipi, que comprèn, a més, el despoblat de Boix. L’extrem més meridional del terme és travessat per la carretera C-26, que va de Balaguer a Alfarràs; d’aquesta carretera surt un ramal que porta al poble d’Ivars i, resseguint de prop el curs de la Noguera per la seva esquerra, continua fins a Boix i fins a Tragó.
La població i l’economia
Els primers censos es remunten al final del segle XIV. El 1378 hi havia 30 focs, quantitat que és igual a la del 1553, la qual cosa indica un considerable estancament demogràfic al llarg dels segles XV i XVI, fins a arribar al primer cens, el del 1718, segons el qual només vivien al terme 84 h. Al llarg del segle XVIII i seguint el desvetllament demogràfic propi d’aquest període, la població cresqué fins a 272 h el 1787. La població davallà al llarg del primer quart del segle XIX. El 1860 s’assolí una població de 562 h. Després la població es tornà a estabilitzar, però tendí novament a davallar. El 1920 hom censà 491 h, 489 h el 1936, 415 h el 1950, 393 el 1970, 378 el 1981, 344 el 1991, 336 h el 1999 i 353 h el 2005.
Les activitats agràries són la base econòmica del terme. Les terres de conreu són principalment de secà. Els regadius, que ocupen una extensió destacable en conjunt, se situen als fous dels cursos dels rius; es tracta d’hortes que produeixen sobretot fruiters, que es reguen amb la sèquia d’Ivars, la qual pren l’aigua de la peixera de Pinyana. El conreu principal del terme és l’ordi, encara que també hi ha una presència important de farratge, fruita dolça (sobretot presseguers), oliveres i ametllers. També hi ha algunes hectàrees de vinya. La ramaderia, poc important, se centra en la cria de bestiar porcí i oví. A finals de la dècada de 1980 la cria de conilles i de porcs experimentà un retrocés força important, però, a finals dels anys noranta es produí un augment, important en el cas del bestiar porcí.
El poble d’Ivars de Noguera i el despoblat de Boix
El poble d’Ivars de Noguera (314 m) és situat a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, encinglerat sobre un turó de roques calcàries. Bé que s’hi han trobat vestigis arqueològics de l’edat del bronze, el poble és d’origen medieval. Era una antiga vila closa. Una calçada corba evoca un antic carrer de ronda. Es conserven algunes cases amb portals de mig punt dels segles XVI i XVII i d’altres amb decoració barroca, com una amb la inscripció H. MANGUE 1747.
L’església parroquial de Concepció de Maria i Sant Sebastià és documentada el 1103, quan el vescomte Guerau Ponç de Cabrera cedí l’església de Santa Maria d’Ivars a l’abat d’Àger. Fins el 1783 va pertànyer a l’arxiprestat d’Àger. L’església sofrí moltes reformes a l’època gòtica i durant el barroc. La volta de la nau major és d’un gòtic tardà. L’arxiu parroquial conté alguns llibres rectorals a partir del 1615 i alguns documents escadussers més antics.
El poble celebra la festa major d’estiu per la Mare de Déu d’Agost i la d’hivern per Sant Sebastià (20 de gener).
El despoblat de Boix (397 m), és situat a l’extrem septentrional del terme, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, ocupada ara en aquest sector pel pantà de Santa Anna, que ha anegat part de les terres del municipi, com la partida del Romeral. L’església parroquial de Sant Julià, que resta en runes, era romànica i tenia un absis semicircular. El lloc havia depès de la jurisdicció de Poblet.
La història
Ivars de Noguera havia estat conquerit pels vescomtes de Cabrera. Vers el 1079 el comte Ermengol I d’Urgell posseïa una quadra en aquest terme, que censava al monestir de Gualter, que aleshores era en construcció. El 1116, el lloc, amb el seu territori en plena colonització agrària, era sota la senyoria de Ramon Berenguer d’Àger, del llinatge d’Arnau Mir de Tost. Pel testament de l’esmentat Ramon Berenguer, del 1158, se sap que deixava a les seves filles Berenguera, Magència i Ermessenda els llocs i els castells de Boix, Ivars i Tragó de Noguera, tot recomanant-los la subjecció al seu senyor i parent el vescomte Guerau Ponç de Cabrera. El 1194 Ivars de Noguera pertanyia a Marquesa d’Urgell, filla d’Ermengol VI i muller de Ponç de Cabrera, que l’havia rebut del seu pare com a dot en esposar-se. Anys després, el lloc fortificat d’Ivars pertanyia a Arnau de Calaf i la sobirania continuava en mans dels comtes d’Urgell. El 1278 la dita sobirania fou segrestada per Pere el Gran per la rebel·lia d’Ermengol X; amb tot, li fou retornada el mateix any.
Vers el 1316, Ivars de Noguera era de Teresa d’Entença, neta i hereva d’Ermengol X i muller de l’infant Alfons, futur rei Benigne. Després del desmembrament del comtat d’Urgell, el 1414, el lloc fou possessió dels Boixadors de Lleida i s’integrà en la baronia d’Alfarràs, que aquests posseïen, convertida en marquesat a la primeria del segle XVIII, quan pertanyia als Ribes. Pertangué al dit marquesat fins a l’extinció de les senyories.