i Ivars d’Urgell | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Ivars d’Urgell

Municipi
Pla d’Urgell

Sumari de l’article

L’església parroquial d' Ivars d’Urgell
© Fototeca.cat
Municipi del Pla d’Urgell.
Població: 
1.741 h
[2009]
Extensió: 
24 km2

Situació i presentació

El terme municipal d’Ivars d’Urgell és al sector NE de la comarca, ja al límit amb l’Urgell, del qual se segregà per formar part de la nova comarca del Pla d’Urgell. És de forma apaïsada, amb una llenca estreta de terreny que s’infiltra entre l’enclavament del Tarròs (Tornabous) i el municipi de la Fuliola. Limita al nord amb el terme de Penelles (Noguera), la Fuliola i l’enclavament Tornabous, ambdós pertanyents a l’Urgell; a llevant amb els de Barbens i Bellpuig (Urgell); a migdia amb els de Castellnou de Seana i Vila-sana; i a ponent amb el de Linyola.

El terreny d’aquest municipi és solcat per reguers, i la depressió més profunda i important és l’espai on hi ha l’estany d’Ivars. Els sòls són graverosos als terrenys més elevats i de composició compacta o argilosa a les parts fondes. Les aigües subterrànies que circulen a poca profunditat afloraven, antigament, en algunes fonts; actualment només en raja una que es troba al peu del camí de Tàrrega, aproximadament a 1 km de la població.

Aspecte de l’estany d’Ivars
© CIC-Moià
L’esmentat estany és una depressió, la meitat oriental de la qual és del terme d’Ivars i l’occidental de Vila-sana; antigament tenia uns 2 500 m de llargària per uns 800 m d’amplària, amb un pendent molt suau. Es tractava d’un aiguamoll, originat en temps quaternaris, que augmentà el seu volum líquid amb els regatges del canal d’Urgell. En temps de sequera s’hi formava una capa de sal que era recollida i comercialitzada. Des de l’abocament dels desguassos del canal d’Urgell, en fou un regulador de l’entrada i la sortida d’aigua, mitjançant unes séquies situades als extrems de l’E i de l’W. La seva vegetació era abundosa i també la fauna, principalment ànecs; de peixos, els més significatius eren els barbs i les anguiles. Fou dessecat el 1945 i les seves terres destinades a conreus agrícoles. El 2005, però, es tornà a omplir i el 2006 se n'iniciaren les visites.

Les principals entitats de població són la vila d’Ivars d’Urgell, cap de municipi, el poble de Vallverd i les caseries de la Cendrosa i Montalé. Encara hi ha moltes masies habitades, entre les quals cal destacar la de Montsuar, que és un antic castell.

El municipi té una densa xarxa viària, amb Ivars com a centre radial de comunicacions. De la vila surt una carretera que en direcció S comunica amb la N-IIa i l’A-2 a Bellpuig, i en direcció N amb la C-53 de Tàrrega a Balaguer que s’allarga fins a Castellserà. També hi ha diverses carreteres que comuniquen el cap municipal amb Barbens, el Tarrós i la Fuliola i Linyola; aquesta última passa pel poble de Vallverd i la caseria de la Cendrosa.

La població i l'economia

Per a trobar les primeres dades de població d’Ivars d’Urgell cal recular a mitjan segle XIV, al fogatjament medieval de l’any 1365, que donà 36 focs, i posteriorment al del 1553, quan ja solament se'n comptaven 17. Al començament del segle XVIII el municipi d’Ivars d’Urgell tenia 61 h (1718), i 249 h el 1787 (cosa que representà un creixement de més del 300%). L’augment continuà al segle XIX (896 h el 1860) i s’estengué fins al segle XX (2 048 h el 1960). Tanmateix, a partir de la dècada de 1960 s’inicià un descens lent però progresssiu de la població (2 038 h el 1970, 1 864 el 1975, 1 793 h el 1981 i 1 744 h el 1991. A finals de la dècada del 1990 la població seguí disminuïnt, així, el 1999 s’enregistraren 1 729 h. Al 2005, però, la població ascendí a 1 848 h.

L’economia del municipi es basa, principalment, en l’agricultura, la ramaderia i les activitats complementàries o auxiliars. Ivars és la localitat més poblada d’aquest sector NE de la comarca i la capital agrícola de la rodalia gràcies a la seva puixant Cooperativa del Camp d’Ivars d’Urgell. Els principals conreus són els cereals (blat de moro i blat), el farratge (alfals) i els arbres fruiters. Quant a la ramaderia, predomina la cria de bestiar porcí i d’aviram tot i que també cal remarcar un important augment de la cuniculicultura.

Quant a la indústria, està estretament relacionada amb les activitats agrícoles (fabricació de pinsos, subministrament de llavors i adobs i comercialitazació de la fruita) i ramaderes. Hi ha també fàbriques destinades a la construcció i elaboració d’embotits. El dia destinat a mercat setmanal és el dijous.

La vila d'Ivars d'Urgell

La vila d’Ivars d’Urgell es troba al sector de llevant del terme, a 265 m d’altitud. El nucli primitiu de la població és a la dreta d’un reguer que s’escola en direcció E-W, a les vores del qual uns bocinets de terra regable constituïren, segurament, l’única horta que tenia el poble abans de baixar el canal. S'ha desenvolupat a l’entorn del nucli primitiu, seguint les principals vies de comunicació i traçant carrers transversals quan s’ha fet necessari; els espais públics són amplis i fins i tot la part antiga és espaiosa i oberta. No queda res de l’antic castell d’Ivars i al recinte antic només es pot observar alguna casa senyorial. L’església parroquial, d’un barroc molt evolucionat, és dedicada a Sant Andreu. La font és un símbol per als habitants d’Ivars; ha estat canviada de lloc dues vegades i avui es troba vora la casa de la vila.

Als afores i prop del reguer esmentat, hi ha la capella de la Mare de Déu de l’Horta, del segle XVIII, una advocació de la Verge que té molta veneració a la contrada i on els fidels acudien en processons per demanar aigua en temps de sequera. Segons la llegenda la imatge fou trobada per un pastor al peu d’un om. El primer dissabte de setembre s’hi fa un aplec.

Les festes majors d’aquest poble se celebren per la Segona Pasqua i el 30 de novembre, per Sant Andreu. Coincidint amb aquestes festes, destaquen el tradicional el Concurs Nacional de Colles Sardanistes, que es fa per la Segona Pasqua, i l’anomenada Nit de Sant Andreu, que se celebra cada dos anys i consisteix en un certamen musical de sardanes.

Altres indrets del terme

El poble de Vallverd, a 284 m d’altitud, es troba 3 km a ponent del seu cap de municipi, amb el qual queda unit per carretera. És situat en un terreny on la plana ja no és tan uniforme i s’hi manifesten algunes ondulacions. El poble té una urbanització oberta i espaiosa, i una antiga font raja prop de les cases. L’església parroquial de Sant Miquel és del segle XVIII. Les festes majors de Vallverd se celebren el segon dissabte de maig, coincidint amb la Mare de Déu del Roser, i el darrer dissabte de setembre en honor de Sant Miquel, que és la festa major petita. Conquerit pel comte d’Urgell Ermengol IV, Vallverd fou repoblat per algun dels nobles urgellesos. El 1237 Guillem d’Almenara era senyor de Vallverd, que deixà a la comunitat de Poblet en testament. Possiblement el 1318 el poble rebé la visita de sagrament i homenatge de l’abat Copons. Com altres pobles del Pla de Mascançà, seguí la seva trajectòria històrica, vinculat sempre al monestir fins a la desaparició de les jurisdiccions senyorials

La Cendrosa és un disseminat de masies a la banda de ponent del terme municipal, entre Vallverd i Linyola. Una d’aquestes masies, Can Sanç, és segurament del segle XVI i fou restaurada al segle XIX. El terme fou conquerit pel comte d’Urgell Ermengol IV, i entre el 1120 i el 1130 Ermengol VI el donà a Ramon Arnal. La forta influència dels Anglesola en aquest lloc, límit entre el comtat d’Urgell, el de Barcelona i les possessions pobletanes, hagué d’influir en el canvi de jurisdicció. Sense poder precisar el canvi, se sap que la Cendrosa formà part dels territoris de la baronia de Bellpuig en els capbreus del segle XVI.

Al gran casal de Montalé, el terme del qual també és oficialment un agregat d’Ivars d’Urgell, avui només hi ha una casa habitada. Montalé es troba al peu del camí de la Fuliola, en aquella esmentada llenca de terreny que penetra profundament entre els termes de la Fuliola i el Tarròs. A l’arxiu d’Urgell hi ha un document de 21 d’abril de 1187, segons el qual el bisbe Arnau d’Urgell comprà un alou a Montalé, que limita amb Montsuar i pertany al terme d’Ivars. El 1431, el capítol d’Urgell cedí el lloc a l’abat de Montserrat, encara que el servei espiritual esdevingué vinculat a Urgell a través de la rectoria del Bullidor. Sembla que l’abat Marull de Montserrat, el 1472, hi envià un visitador per reparar i restaurar el lloc.

Al terme municipal hi ha algunes masies, totes elles habitades. La més important és Montsuar, que presenta vestigis de fortificacions i d’una antiga torre de l’antic castell, el terme de la qual va ser conquerit pel comte d’Urgell i fou cedit a algun cavaller en compensació de l’ajut militar. Hom té constància que el 1190 els senyors de Montsuar, la marquesa de Ribelles i els seus fills Ramon i Gombau vengueren el castell de Montsuar amb les seves pertinences, terres, censos i usatges a l’abat Esteve (III) de Poblet. En 1414-1778, a més, Poblet en tingué el mer i el mixt imperi. El 1831 encara en tenia el domini senyorial el dit monestir. Altres fonts parlen d’alguna possessió dels templers al segle XIII, i també que foren els monjos de Poblet, Pere i Ramon de Montsuar, els qui feren donació del lloc al monestir el 1272 i que potser havia estat possessió de la important família Montsuar de Lleida.

Com una reminiscència dels temps que la vinya abundava en aquelles contrades, es conserven una colla de cups excavats prop de la casa de Montsuar. Més a migdia hi havia una torre, probablement d’origen sarraí, i uns 100 m al NE hi ha la font anomenada Santa Anna.

La història

El poblament més antic d’aquestes contrades s’ha d’assignar a la cultura d’El Argar, la qual cosa es posà de manifest en ocasió del dessecament de l’estany, quan a la part baixa i en direcció SE es descobrí un jaciment amb ceràmica i sílex que hom atribuí a aquesta cultura.

Després de la conquesta, el terme i el castell d’Ivars passaren a la jurisdicció del bisbe d’Urgell i del seu capítol. Els Anglesola eren uns incondicionals seguidors del comte de Barcelona i van ser ensenyorits amb molts feus al Pla de Mascançà. El 1134 es donà una concòrdia segons la qual el bisbe i el capítol d’Urgell cedien una part de les seves rendes d’Ivars a Arnau d’Anglesola, sense perdre'n la senyoria. L’incompliment posterior de la concòrdia per part del noble Arnau obligà el bisbe d’Urgell a demanar la intervenció papal (1159) en l’afer. El 1279 el poble d’Ivars contribuí a finançar una de les croades amb la quantitat de 70 sous. El 3 de febrer de 1303 es féu una concòrdia pel capítol d’Urgell a Vicenç Morató, canonge de la catedral de la Seu, per la compra de la castlania i la tercera part de les terres, i també el feu que tenia Ramon de Montsonís. El 1364 el capítol d’Urgell comprà el mer i el mixt imperi sobre Ivars al rei Pere el Cerimoniós. Més tard, el 1422, l’estany es vengué al baró de Bellpuig per treure'n la sal. En extingir-se les senyories (1833), els marquesos de Torrent i de Segarra, senyors d’Ivars, reclamaren durant un temps els delmes abolits. Possiblement el canvi de senyoria es produí al segle XVIII.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...