Creada el 1789 a Versalles, tingué diversos noms, però hom la conegué pel de club dels Jacobins pel fet d’haver instal·lat la seva seu, a París, en un convent de dominics, coneguts popularment com a jacobins. Inicialment fou un club parlamentari moderat (hi figuraren des de Mirabeau fins a Lafayette), però el 1792 el dominaren els republicans radicals, com Robespierre, Saint-Just, Pétion, etc., cosa que provocà la sortida del grup girondí, que des d’aleshores fou el seu enemic declarat; no obstant això, a la seva esquerra figurà encara el Club dels Cordeliers. La seva línia política preconitzava en teoria una França de petits propietaris i productors independents inspirada en els principis de Rousseau de democràcia directa; però a la pràctica, després de maig-juny del 1793, quan s’emparà del poder com a grup dominant dins els montagnards, es convertí en portaveu del “despotisme de la llibertat”, fins al punt de prohibir tota organització política que no tingués, d’una manera o altra, lligams de filiació amb ella (maig del 1794). Després del cop d’estat de termidor (juliol del 1794) fou posat fora de la llei, però reflorí en diverses ocasions, fins a la seva definitiva dissolució, per l’agost del 1799.
Els jacobins a la Catalunya del Nord
El club dels Jacobins havia suscitat la creació de nombroses societats d’amics de la Constitució, que n'eren més o menys filials, a les províncies de l’antiga monarquia francesa. A Perpinyà en fou creada una el 1789, com a secció d’una lògia maçònica, que assolí una gran importància. Des del 1790 mantenia correspondència amb els clubs de París i d’altres ciutats de França i d’Occitània. Aconseguí de col·locar un dels seus membres com a cònsol general, controlà el consell de districte, vencé en les eleccions municipals de Perpinyà i portà Josep Guiter a la casa de la vila i Deville al cap del bisbat d’Elna. Amb un cert retard i una certa reticència, el club deixà la tendència girondina i esdevingué montagnard, i Llucià, un dels seus principals dirigents, hagué de fugir. Gradualment el club anà controlant tota l’administració del nou departament dels Pirineus Orientals. S'ocupà en una gran part d’organitzar la guerra contra Espanya (1793). Passada la reacció termidoriana (1794), la seva activitat decaigué. Altres membres importants foren Cassanyes, Birotteau, Dougados, Serane, Parizot i Siau.