De jove fou membre de les joventuts hitlerianes i més tard ingressà (segons ell involuntàriament) al Partit Nazi, però la seva condició d’asmàtic crònic evità que fos mobilitzat. Estudià germanística i filologia clàssica a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, on es graduà el 1944. Entre el 1944 i el 1949 fou professor ajudant de les universitats d’Hamburg i Eberhard Karls de Tübingen, on fou catedràtic de retòrica del 1963 al 1988.
Fou un dels fundadors del Grup 47. A més de nombrosos treballs d’investigació sobre literatura grecollatina, escriví assaigs importants sobre literatura alemanya, de Gotthold.Ephraim Lessing a l’actualitat, com Statt einer Literaturgeschichte (‘En lloc d’una història de la literatura’, 1957), Zueignungen (‘Dedicatòries’, 1962), Euripides-Büchner (1964), Von deutscher Rede (‘El discurs alemany’, 1969) i altres. Com a narrador, cal esmentar Nein.-Die Welt der Angeklagten (‘No.-El món dels acusats’, 1950), un al·legat antitotalitari que el projectà com un dels principals intel·lectuals alemanys de la postguerra, i Das Testament des Odysseus (‘El testament d’Ulisses’, 1957). També és autor de drames, com ara Der Untergang (‘L’enfonsament’, 1982), d’obres radiofòniques i televisives, i d’articles a la premsa. Fou molt important la seva tasca com a traductor, sobretot dels clàssics.
Membre de l’Acadèmia de Llengua i Literatura alemanyes des del 1962, fou president del PEN Club de la República Federal Alemanya (1976-82 i 1988-89) i de l’Acadèmia de les Arts de Berlín (1989-1997), la reestructuració de la qual dirigí en el moment de la reunificació.
Rebé nombrosos premis i distincions, entre d’altres, el Premi de la Joventut Literària (1959), el Lessing (1968), el Heinrich Heine (1981), el premi de l’Estat d’Àustria al periodisme cultural (1990), el Guardó de l’Estat d’Àustria a les ciències i les arts (1992), la Medalla Ernst Reuter (1998) i la Gran Creu del Mèrit de la República Federal d’Alemanya (2003).