Jocs Florals de Barcelona

Pel març d’aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l’ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l’ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció. Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l’Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d’encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d’elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l’ús exclusiu del català.

El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà.

L’estructura o el mecanisme de la institució era la següent: els mantenidors, en nombre de set i diferents cada any, eren els jutges que atorgaven els premis; l’element permanent era constituït pel consell directiu, que constituïa la junta rectora i de govern, i el cos d’adjunts —en termes actuals, l’assemblea—: els patrocinadors, els contribuents, etc. A vegades —sobretot en els celebrats a l’exili els darrers anys del franquisme— calgué nomenar un comitè d’honor, una comissió organitzadora, un patronat, etc. A més de premis ordinaris —englantina, viola i flor natural—, hom atorga altres premis, fruit de donacions institucionals o particulars. Quan un poeta obté tres vegades un premi ordinari és proclamat mestre en gai saber, grau que han obtingut, entre altres, Joaquim Rubió i Ors, Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Víctor Balaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner i Josep M.de Sagarra.

Se celebraren del 1859 al 1936, amb la particularitat només que els del 1902, suspesos per l’autoritat militar, es feren a Sant Martí del Canigó, i els del 1924 a Tolosa, al Llenguadoc. Bé que és cert que els Jocs Florals donaren un fort impuls a la Renaixença, també és cert que a la darreria del s. XIX començaren a convertir-se en una institució anacrònica. Això fou causa que es resistissin a acceptar les normes fabrianes —no ho feren plenament fins el 1934— i que Carner i els seus amics, que formaven part del cos d’adjunts, provessin el 1914 de renovar-los. La tradició dels Jocs Florals, al cap de 77 anys, fou interrompuda amb la guerra civil de 1936-39. A partir del 1940 i fins el 1970 se'n féu a Barcelona, cada primer diumenge de maig, una commemoració privada.

Un any després, el 1941, començaren les celebracions —amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana— a l’exili: Buenos Aires (1941 i 1960), Mèxic (1942, 1957 i 1973), Santiago de Xile (1943 i 1962), l’Havana (1944), Bogotà (1945), Montpeller (1946), Londres (1947), París (1948, 1959 i 1965), Montevideo (1949 i 1963), Perpinyà (1950 i 1964), Nova York (1951), Tolosa (1952), Caracas (1953, 1966 i 1975), São Paulo (1954), San José de Costa Rica (1955), Cambridge (1956), Mendoza (1958), l’Alguer (1961), Marsella (1967), Zuric (1968), Guadalajara de Mèxic (1969), Tübingen (1970), Brussel·les (1971), Ginebra (1972), Amsterdam (1974), Caracas (1975), Lausana (1976) i Munic (1977).

A partir del 1978 se celebren a Barcelona. Des del 1984 i fins el 2005 s’atorgaren les tres categories establertes inicialment, però des del 2006 els Jocs Florals consolidaren el premi en un únic guardó sense finalistes, que reb el nom de Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona, el guanyador és nomenat ‘Poeta de la Ciutat’.

Relació de guardonats des del 1984 (amb la flor natural)

1984 Ronda dels dies de Jordi Pàmies

1985 L’illa del tresor de Joan Margarit

1986 Els dies perdurables de Pere Font

1987 Vitralls de Maiernigg de Jacint Sala

1988 Tardor de Jaume Pomar

1989 no adjudicada

1990 El vast desert de Carls M.Sanuy

1991 Vens del passat de Jaume Pomar

1992 Davant d’un claustre d’Àlex Susanna

1993 Sonata efímera de Jacint Sala

1994 Bandera blanca d’Antoni Vidal Ferrando

1995 Estigma de Ponç Pons

1996 La llum dins l’aigua de Josep Navarro

1997 Hivernacle d’Antoni Puigverd

1998 L’arbre de la innoncència de Joaquim Español

1999 Litúrgia de fang de Raimon Àvila

2000 Corint de Manuel Forcano

2001 La revolució silenciosa d’Hèctor Bofill

2002 El buit i la medusa de Lluís Calvo

2003 El benestar de Sebastià Alzamora

2004 La degradació natural dels objectes de Joan-Elies Adell

2005 Hiverns suaus de Jordi Julià

2006 Violència gratuïta de Jordi Valls

2007 Flors a casa de Maria Josep Escrivà

2008 Llunari de Josep Lluís Aguiló

2009 Triacant de Jaume Bosquet

2010 Nadir de Lluís Roda

2011 Tempesta d'Albert Roig

2012 Dietari del pic de l'estiu de Carles Hac Mor

2013 Quan érem divendres d'Àngels Gregori Parra

2014 Illes lligades de Melcion Mateu

2015 Dos cors per una Bèstia de Miquel de Palol

2016 Teories del no d'Eduard Sanahuja

2017 Esquenes vinclades de Pau Vadell i Vallbona