De ciutat candidata a ciutat seu
La vocació olímpica de la capital catalana quedà palesa en els diferents intents per acollir els Jocs (1924, 1936, 1940 i 1972), que no reeixiren bàsicament per circumstàncies polítiques o bèl·liques, tot i que el 1936 s’hi havia celebrat l'Olimpíada Popular. Finalment s’aconseguí l’objectiu amb la candidatura per als Jocs Olímpics del 1992, que l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, anuncià públicament el 31 de gener de 1981. L’any 1982 Romà Cuyàs redactà el primer estudi de viabilitat del projecte olímpic (Projecte de Jocs Olímpics Barcelona 1992. Primeres aproximacions) i es creà l’Oficina Olímpica i el Consell Rector de la Candidatura amb representació institucional municipal, de la Generalitat de Catalunya i de l’Estat espanyol. Aquesta oficina fou l’òrgan executiu del Consell Rector, i s’encarregà de coordinar tant els projectes i estudis urbanístics i d’adequació de la ciutat com els destinats a l’organització dels Jocs, i d’elaborar el dossier de la candidatura.
El procés de candidatura no implicà únicament planificar les propostes organitzatives i de funcionament dels Jocs, sinó també iniciar projectes d’infraestructures i equipaments necessaris per acollir-los. També es van promoure un seguit d’iniciatives per projectar la candidatura, tant entre la ciutadania com dins del mateix Moviment Olímpic. La candidatura es dotà d’un logotip, dissenyat per América Sánchez. L’avantprojecte de candidatura fou elaborat durant l’any 1983 per un equip d’especialistes i recollia el programa i calendari dels Jocs i els espais on s’havien de celebrar les competicions. El document també preveia necessitats en termes esportius i tecnològics, urbanístics, d’allotjament dels participants i de planificació financera.
Pasqual Maragall i Romà Cuyàs durant la presentació de la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992
© Fototeca.cat
La candidatura de Barcelona 1992 neix en el context polític de transició democràtica, en el qual té un paper fonamental el restabliment de l’autonomia catalana en termes culturals, polítics i econòmics. En aquest procés també té un paper clau Joan Antoni Samaranch, president del COI, que actuà com a catalitzador de la candidatura i encoratjà Narcís Serra a presentar la candidatura als Jocs. El consens polític entre el socialista Felipe González, president del Govern espanyol, el convergent Jordi Pujol, al capdavant de la Generalitat de Catalunya, i el nou alcalde de Barcelona, el també socialista Pasqual Maragall, ha estat àmpliament acceptat com a element clau en l’èxit dels Jocs.
La candidatura de Barcelona fou presentada formalment al COI el 13 de maig de 1985, que inicià un any intens de campanya de relacions públiques entre els diferents actors implicats en el procés de decisió, i també de difusió del projecte entre la ciutadania a través d’accions com el bus olímpic, que va recórrer tot Espanya promovent el projecte, o amb la presència institucional en fires i exposicions. L’alcalde Pasqual Maragall lliurà el Dossier de Candidatura de Barcelona’92 l’1 de març de 1986. Conegut com la caixa màgica, estava integrat per sis volums i altres elements informatius en els quals es detallava el compromís formal de la ciutat per a l’organització dels Jocs Olímpics.
El 17 d’octubre de 1986, durant la 91a sessió del COI celebrada a Lausana, Barcelona fou escollida seu de la XXV Olimpíada de l’era moderna entre sis ciutats candidates: Amsterdam, Belgrad, Birmingham, Brisbane i París, a través d’una votació secreta. Barcelona obtingué majoria absoluta de vots en la tercera volta. En la primera volta obtingué 29 vots, en la segona 37 i finalment en la tercera volta 47 vots, per davant de París amb 23, Brisbane amb 10 i Belgrad amb 8. Les paraules de Samaranch anunciant l’elecció anaren seguides d’un esclat tant al Palau Beaulieu com als carrers de la ciutat, i en particular a la plaça de Catalunya, on un gran nombre de persones seguien el procés en directe. La celebració continuà amb la rebuda de l’ambaixada barcelonina que tornava de Lausana i la concentració de més de dues-centes mil persones a l’avinguda de la Reina Maria Cristina.
Del projecte al fet
El mes de desembre es dissolgué el Consell Rector de la Candidatura, i al començament del 1987 es creà el Comitè Organitzador Olímpic de Barcelona (COOB), liderat per Josep Miquel Abad com a conseller delegat. El COOB’92 era una societat privada sota control accionarial públic (integrada per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya, el Govern espanyol i el COE) que s’encarregava de gestionar i/o coordinar totes les actuacions relacionades amb la XXV Olimpíada: execució d’obres públiques, negociacions de drets televisius, relació amb el COI i la família olímpica, etc. L’estructura es basava en una àrea de suport al conseller delegat, tres consells de direcció (RTO’92, Seguretat i Paralímpics) i tres direccions generals, que cobrien les diferents àrees de Recursos, Operacions i Esports. El pla director del COOB’92 fou l’instrument de base de la planificació i seguiment del procés..
El model organitzatiu dels Jocs de Barcelona fou mixt (públic i privat). Per tal de dur a terme la construcció de les principals instal·lacions olímpiques, la Vila Olímpica i les infraestructures viàries, s’establiren HOLSA’92, el Holding Olímpic Barcelona SA i les seves filials IMPUSA (Institut Municipal de Promoció Urbanística), AOMSA (Anella Olímpica de Montjuïc) i VOSA (Vila Olímpica, SA). La gestió del programa cultural anà a càrrec d’OCSA (Olimpíada Cultural, SA).
El COOB’92, com a entitat de naturalesa temporal, veié un creixent exponencial en el seu equip, que passà de 1.078 treballadors al final del 1991 als 5.956 contractats durant els sis mesos i mig abans dels Jocs. Alhora, també hi englobà els voluntaris. Durant la fase de candidatura s’inscriviren 60.000 voluntaris procedents de tot l’Estat espanyol, xifra que augmentà fins a 102.000 al final del 1986. El pla de formació dels voluntaris inclogué formació general, específica per al lloc de treball assignat i formació a la instal·lació, complementada amb un pla motivacional. El nombre final de voluntaris que van participar en els Jocs va ser de 35.000.
Programa de patrocini de Barcelona'92
© Fototeca.cat
El finançament dels Jocs combinà les fonts públiques (40,3%) i privades (59%). El pressupost del COOB’92 fou de 1.638 milions de dòlars (juny del 1993) destinats a l’organització de l’esdeveniment, però el pressupost d’inversions en obres d’infraestructura fou de 8.012 milions, el 85,5% de les despeses totals del projecte. Els ingressos per a l’organització dels Jocs provenien principalment dels programes de patrocini olímpic (62%) i dels drets de televisió (33%). I les inversions en infraestructura foren principalment del sector públic (62%) i destinades sobretot als projectes de viabilitat i transport (42%), telecomunicacions (19%), habitatge i ofici-nes (15%) i hotels (13%). L’any 1993, el COOB’92 liquidà el seu pressupost amb un superàvit de tres milions de dòlars, que es destinaren a la creació d’una institució de llegat, la Fundació Barcelona Olímpica.
A través del pla de patrocini s’ingressaren en metàl·lic un total de 58.152 milions de pessetes, la qual cosa significà un 39% del total d’ingressos propis. El total del patrocini es distribuí en un 33% en aportació en metàl·lic i un 67% en espècie. El programa de patrocini de Barcelona’92 constava de quatre categories: 9 socis col·laboradors, 12 patrocinadors oficials ,que formen part del programa TOP, i un grup de 15 patrocinadors nacionals i, finalment, un grup de 25 corporacions, que van actuar com a proveïdors oficials.
El COOB’92 facilità serveis a la família olímpica, incloent, entre d’altres: allotjament, assistència sanitària, seguretat, acreditacions, entrades, informació, transport, serveis lingüístics i tecnologia. La tecnologia tingué des del començament una gran importància, i ja en la fase de candidatura es redactà l’informe BIT’92, una avaluació de les necessitats tecnològiques. Els Jocs de Barcelona incorporaren innovacions tecnològiques, com ara el vídeo finish, la terminal de comentarista de pantalla tàctil, els sistemes de resultats integrats o el sistema d’informació per a la família olímpica.
Els Jocs del 1992 foren un dels elements catalitzadors clau en el projecte urbanístic i de desenvolupament econòmic de la ciutat, com prèviament ho havien estat les exposicions internacionals del 1888 i el 1929. Els Jocs foren un pretext per a un projecte de ciutat que calia afrontar en un moment de democratització dels ajuntaments i de necessitat de trobar un nou equilibri territorial després d’un llarg període de dictadura franquista. Més enllà de les infraestructures necessàries per a acollir l’esdeveniment esportiu, serviren per a construir un nou sistema viari de circumval·lació de la ciutat, per a modernitzar el port marítim i l’aeroport, i per reestructurar la zona est de la ciutat (Poblenou) amb la creació d’un nou espai urbà, que prolongava la ciutat fins al mar i un nou barri, la Vila Olímpica de Barcelona projectada per acollir prop de 15.000 persones. La ciutat es dotà de nous equipaments i de grans espais públics, i els Jocs foren, doncs, el pretext per a accelerar el canvi urbanístic i el desenvolupament econòmic.
Construcció del Palau Sant Jordi i la Vila Olímpica
El projecte dels Jocs es basà en la creació de àrees olímpiques de Barcelona localitzades en zones perifèriques de la ciutat (Montjuïc, Diagonal, Vall d’Hebron i Parc de Mar) i amb quinze subseus localitzades en diferents poblacions, tant de l’àrea metropolitana de Barcelona com de la resta de Catalunya i l’Estat.
La mascota de Barcelona’92
© Fototeca.cat
La identitat corporativa dels Jocs de Barcelona s’expressà a partir dels logotips, la mascota, els pictogrames, els cartells, la senyalització i les medalles. El logotip de Barcelona’92 –anomenat “atleta mediterrani”– fou dissenyat per Josep Maria Trias i representa un esportista en moviment amb els colors blau, groc i vermell sobre fons blanc, amb la llegenda “Barcelona’92” i les cinc anelles olímpiques. L’altre element clau en la imatge fou la mascota dissenyada per Xavier Mariscal, el Cobi, un gos amb aspecte humà i amb els braços oberts. El nom és una evolució a partir de les sigles del COOB’92, aprofitant que el resultat era fàcil de pronun-ciar i escriure en la majoria de llengües.
El conjunt de pictogrames utilitzats en els Jocs de Barcelona’92 significà una evolució qualitativa respecte als que es feren servir en les edicions anteriors, ja que s’imposà un estil basat en el dibuix del cos humà a partir de tres parts úniques diferenciades: cap, braços i cames. Els pictogrames foren elaborats a partir del logotip. En total es crearen 32 pictogrames d’esports i 82 pictogrames de senyalització de serveis, àrees d’entrenament, de l’entorn dels equipaments i transport.
Pictogrames d’esports elaborats per als Jocs
© Fototeca.cat
La col·lecció de cartells era constituïda per obres de quatre artistes: Josep Maria Trias, Xavier Mariscal, Enric Satué i Antoni Tàpies. A més, es publicaren una sèrie de cartells de vuit pintors –Eduardo Arroyo, Antoni Clavé, Eduardo Chillida, Jean-Michel Folon, Josep Guinovart, Robert Llimós, Guillermo Pérez Vilalta i Antonio Saura–, i divuit dissenyadors escollits per les institucions més prestigioses del disseny espanyol. Alhora, es feu un tiratge de cartells de contingut fotogràfic, dedicats a cadascun dels esports olímpics, a més dels tres esports de demostració.
Com ja era tradició en altres Jocs, el COOB’92 organitzà el Campament Olímpic de la Joventut, en què participaren 497 joves d’edats compreses entre els 18 i els 22 anys i que venien de 67 comitès olímpics nacionals. El COOB’92 també donà suport al programa A l’escola, més esport que mai, iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’objectiu de difondre els valors de l’esport i l’olimpisme a l’escola, augmentar la pràctica esportiva dels infants i integrar continguts olímpics i esportius en l’ensenyament. El programa permeté la millora de les instal·lacions esportives a les escoles, que s’equiparen amb material esportiu.
La competició
Els equipaments olímpics del 1992 a Barcelona i les subseus olímpiques
© Fototeca.cat
Els Jocs Olímpics de Barcelona deixaren una gran empremta, tant pel que fa als resultats esportius com per la mateixa organització de les competicions. El programa inclogué un total de 28 esports (25 esports del programa oficial, que incorporaren el beisbol i el bàdminton, i tres esports de demostració, que foren la pilota, l’hoquei sobre patins i el taekwondo). També s’augmentà el nombre de proves en alguns esports, la majoria per incrementar la presència femenina. Les 284 competicions tingueren lloc durant 15 dies d’un nombre altíssim de proves, del 25 de juliol al 9 d’agost, amb quatre partits de futbol que es disputaren el 24 de juliol, dia previ a la inauguració oficial dels Jocs. El calendari es definí d’acord amb les federacions internacionals i per satisfer els interessos de les cadenes de televisió, però també tingué en compte la distribució dels espectadors en les diferents àrees, l’equilibri de les cerimònies de proclamació de guanyadors, la dispersió entre ciutat i subseus i els horaris i el clima.
Els esdeveniments de caràcter polític que tingueren lloc internacionalment des de la clausura de Seül’88, com ara la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d’Alemanya, la caiguda del comunisme i l’URSS i l’abolició de l’apartheid a Sud-àfrica, permeteren que els Jocs de Barcelona fossin els primers d’un nou món i que tinguessin la participació de 172 comitès olímpics nacionals, a més del grup de Participants Olímpics Independents. Alemanya participà novament com a delegació única. Les tres repúbliques bàltiques (Lituània, Estònia i Letònia) i els nous estats balcànics (Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina) participaren amb els seus propis comitès nacionals, i les altres dotze repúbliques soviètiques desfilaren com a Equip Unificat, sota la bandera olímpica, però amb hissada de la bandera del seu estat d’origen en cas de podi en prova individual, i la interpretació de l’himne nacional en cas d’or. Els esportistes de Sèrbia, Montenegro i Macedònia intervingueren com a participants olímpics independents, sota la bandera i l’himne olímpics.
Pel que fa als límits del gegantisme dels Jocs, i seguint les recomanacions del COI, el nombre de participants no s’incrementà per sobre del 10% respecte a Seül i, després d’un procés de negociació amb les comitès olímpics nacionals, s’arribà a un total de 17.064 participants, que corresponien a 9.956 esportistes, 1.966 acompanyants acreditats i 4.845 tècnics acreditats.
Medallistes catalans en els Jocs Olímpics del 1992
© Fototeca.cat
Es repartiren 815 medalles (259 d’or, 258 de plata i 298 de bronze), amb 64 delegacions presents al medaller. El màxim nombre de medalles fou per a l’Equip Unificat (112). Els Estats Units d’Amèrica foren el segon classificat amb 108 medalles, Alemanya n’aconseguí 82, la Xina 54, i Cuba 31. Pel que fa als resultats, es bateren 32 rècords del món i 73 rècords olímpics en atletisme, tir amb arc, ciclisme, tir olímpic, natació i halterofília. Barcelona’92 significà també una fita en la història olímpica d’Espanya. L’equip espanyol assolí el sisè lloc al medaller amb 22 medalles (13 d’or, set de plata i dues de bronze). La participació d’esportistes catalans fou de 129, que representà un 30% del total de l’equip espanyol.
Els Jocs també tingueren una àmplia cobertura mediàtica. Hi hagué un total de 4.880 periodistes de premsa escrita i 7.951 periodistes de televisió i ràdio acreditats. Per atendre les necessitats de la premsa, la ràdio i la televisió, es constituí l’organisme de Ràdio i Televisió Olímpica de Barcelona’92 (RTO’92). L’atenció als periodistes i professionals gràfics es focalitzà en la creació del Centre Principal de Premsa situat al Centre de Mitjans de Comunicació, al recinte firal de Montjuïc, on també hi havia el Centre Internacional de Ràdio i Televisió.
El festival esportiu estigué emmarcat per les cerimònies d’obertura i clausura, uns dels moments àlgids, tant pel seu desplegament artístic com per la seva conceptualització, ja que era la carta de presentació de la ciutat al món. El 25 de juliol de 1992, l’Estadi Olímpic acollí la cerimònia d’inauguració amb una audiència televisiva de 3.500 milions de persones arreu del món. Els colors vius i els valors de la Mediterrània marcaren el caràcter festiu de l’obertura dels Jocs. El guió i l’execució dels espectacles s’encarregaren a diverses agències barcelonines, que acabaren fusionant-se per crear la societat Ovideo-Bassat-Sport SA, de la qual un 2% era propietat del COOB’92. Dins de la cerimònia inaugural, destacà molt especialment el mosaic humà amb la paraula “Hola”, i també ha quedat en el record el vaixell de savis, guerrers i atletes, que malgrat les adversitats i amb l’ajuda d’Hèrcules aconsegueixen arribar a bon port. Amb un missatge molt mediterrani, aquest espectacle, que precedí la desfilada dels atletes olímpics, fou interpretat per la Fura dels Baus, i s’inspirà estèticament en el trencadís modernista de Gaudí.
Inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona
La posterior arribada de la torxa olímpica i l’encesa del pebeter a través de l’arquer paralímpic Antonio Rebollo també foren un dels moments més recordats. El relleu de la torxa havia seguit un recorregut emulant la història grega de Catalunya. Partí de la ciutat grega d’Olímpia el 5 de juny de 1992, en direcció a Empú-ries, la primera colònia hel·lènica a la península Ibèrica, i a partir d’aquí inicià un recorregut de 5.940 km per tot l’Estat espanyol, amb 9.484 relleus. El disseny de la torxa fou encarregat a André Ricard.
Quant a la cerimònia de cloenda celebrada el 9 d’agost i amb uns 3.200 milions d’espectadors a tot el món, el missatge de comiat fou adornat amb el lema “Amics per sempre”, i el final festiu fou una combinació entre l’espectacle de rumba catalana interpretat pels Manolos i Peret, i les imatges espontànies de felicitat entre els mateixos atletes i personalitats assistents a l’estadi.
Carlos Saura realitzà la pel·lícula oficial dels Jocs de Barcelona: Marathon, produïda per Ibergroup i Ovídeo TV, que s’estrenà al Palau Sant Jordi al juliol del 1993. Centrada en l’atletisme, sense diàlegs, però amb l’acompanyament musical d’Alejandro Massó i el so ambiental de l’estadi de Montjuïc, el seu eix argumental gira entorn de la figura del corredor i de quatre curses: la de Filípides l’any 490 aC, representada amb la col·laboració del grup teatral La Fura dels Baus; la de Spiridon Louis, guanyador de la marató dels Jocs Olímpics d’Atenes (1896), i les dues proves (masculina i femenina) disputades en l’edició del 1992.
El llegat olímpic
L’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona ha estat àmpliament reconegut, tant amb les paraules del president del COI (“Heu fet els millors Jocs de la història”) com pel ressò fet pels mitjans de comunicació. El seu model organitzatiu incidí poste-riorment en la política del COI i també ha influït en l’organització de posteriors edicions dels Jocs i altres esdeveniments esportius. La combinació de transformació urbana, l’ambient cultural i l’atmosfera de la ciutat durant els Jocs, i la qualitat organitzativa caracteritzada per la claredat d’idees, un fort lideratge, el consens i l’estabilitat, marcaren el llegat dels Jocs.
Els Jocs foren, sense cap mena de dubte, un pretext per a un pla estratègic de ciutat a llarg termini. S’utilitzaren com a catalitzador per al desenvolupament i canvi urbanístic –amb la recuperació de les platges per a ús públic, la creació d’un nou barri dotat d’espais verds, la vertebració de la ciutat amb els cinturons, l’aeroport, les infraestructures de telecomunicacions i noves o renovades instal·lacions esportives–, per posicionar Barcelona internacionalment amb una nova imatge de la ciutat, convertida en un atractiva destinació turística, en una ciutat cultural i esportiva. L’impacte directe i indirecte dels Jocs s’ha estimat en 34,6 milions d’euros. Mentre que la indústria de la construcció es beneficià abans dels Jocs, la indústria turística ho feu durant i després dels Jocs. El sector turístic fou un dels àmbits de creixement econòmic directe més important dels Jocs. L’oferta hotelera de la ciutat s’incrementà de 18.569 a 25.055 places entre el 1990 i el 1992, i el nombre de pernoctacions augmentà considerablement durant els darrers anys del segle XX. Els Jocs contribuïren a l’increment en l’activitat econòmica i a un canvi en el teixit econòmic gràcies a la modernització de la ciutat, a l’increment de les activitats en el sector de serveis, l’atracció de noves inversions estrangeres i l’obertura a una economia global. Un dels impactes indirectes i intangibles dels Jocs que contribuí en aquest desenvolupament ha estat el saber fer, la confiança i la cultura d’excel·lència que sorgiren dels Jocs.
Pel que fa a l’àmbit esportiu, la ciutat es dotà de noves instal·lacions, els seus habitants augmentaren la pràctica de l’esport i Barcelona acollí altres grans esdeveniments esportius. El model de gestió mixt continuà després dels Jocs en la gestió dels equipaments. L’any 1988 es creà Barcelona Promoció per gestionar algunes de les instal·lacions olímpiques, utilitzades posteriorment en altres esdeveniments o obertes al públic.
El llegat de Barcelona’92 dona també exemples d’elements intangibles de coneixement i memòria. Des de l’any 1989, existeix un centre de recerca a la UAB participat per l’Administració pública dedicat a l’estudi del fenomen olímpic. A més, un cop dissolt el COOB’92, es creà una institució vinculada al llegat, la Fundació Barcelona Olímpia, institució que actualment gestiona el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch. Aquestes institucions contribueixen a la preservació i el manteniment de la memòria olímpica i esportiva de la ciutat.
Col·lecció de Medalles Oficials Commemoratives dels Jocs de Barcelona 1992
Amb motiu de la celebració dels Jocs, l’empresa Argentfí SA fou la concessionària de la fabricació, l’emissió i la comercialització de la sèrie de medalles oficials commemoratives dels Jocs d’Estiu de la XXV Olimpíada. La col·lecció de medalles oficials constà de setze emissions, en referència als dies que duraren els Jocs, amb un revers comú dissenyat per Josep Maria Trias i Folch amb el logotip dels Jocs, però amb setze diferents motius en l’anvers. El 12 de desembre de 1988 es presentà la primera medalla amb la mascota Cobi dissenyada per Xavier Mariscal en l’anvers. Josep Ramisa i Vallcorba i Jordi Ramisa són els autors dels altres quinze anversos que tenen com a tema els monuments més significatius de la ciutat de Barcelona. La col·lecció completa fou presentada al Museu de l’Esport i Centre d’Estudis Doctor Melcior Colet el dia 13 de desembre de 1991. L’emissió es realizà en plata fina 1000/1000, 40 mm de diàmetre; or 22 quirats 917/1000, 26 mm de diàmetre, 8,5 gr; i or 22 quirats 917/1000, 32 mm de diàmetre; 17,5 gr. Hi ha una col·lecció completa exposada al Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona.