OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

regne de Judà

història hist
Regne del sud de Palestina, sorgit de la divisió entre les tribus del nord i del sud.

En morir Saül, David fou proclamat rei de Judà a Hebron. La conquesta de Jerusalem, l’expansió als territoris del voltant i la transformació estatal en temps de Salomó posaren les bases del futur regne de Judà. Quan les tribus del nord se separaren (931 aC), el patrimoni de Judà restà enriquit amb el territori de Benjamí i amb la ciutat de Jerusalem, convertida ja en una autèntica capital. A l’exterior, Judà conservà el protectorat sobre Edom, que perdé 90 anys més tard. A l’interior, on es perpetuà la dinastia davídica i la tradició administrativa de Salomó, es mantingué relativament estable, però a l’exterior hagué de cercar sempre un equilibri amb els veïns, principalment el reialme d’Israel, els filisteus i els edomites. Amb Israel, l’hostilitat més o menys latent durà fins a la destrucció d’aquest reialme (722 aC), amb un parèntesi de relacions amistoses durant la dinastia d’Omrí (885-841 aC). Les intervencions importants d’Egipte en els afers del reialme foren episòdiques, però la de l’imperi assiri (des del 734 aC) i el babilònic (des del 605 aC) es perpetuà fins a la destrucció del regne (586 aC). En la vida econòmica, el regne de Judà tingué una època d’expansió des del 760 aC. En la vida religiosa, el temple, d’institució règia, afavoria el culte a Jahvè, però molts dels reis de Judà toleraren o promogueren el sincretisme amb la religió cananea o, més tard, amb la religió assíria.

Llegir més...