Situació i presentació
Confronta al N amb el municipi de Bordils, a l’E amb Sant Martí Vell, al S amb Quart, al SW amb Girona i a l’W amb Celrà. El terme comprèn una part del vessant septentrional de la serra de la Mare de Déu dels Àngels, o serra de Vall-lloreda, la vall de la qual és drenada per la riera dels Màrtirs o de Vall-lloreda, que desguassa a la riera de Sant Martí, afluent del Ter, ja al terme veí de Sant Martí Vell. Comprèn, també, una petita part de la plana propera al Ter, però sense arribar al riu. Aquesta part septentrional del terme és regada per altres rieres, com la de Juià, afluents de la riera de Palagret o bé afluents al rec d’en Vinyals, ja al terme de Bordils. Als vessants de la serra dels Àngels hi ha boscos poblats d’alzines, alzines sureres i pins, amb castanyers i roures en algunes zones més humides. A més del poble de Juià, cap de municipi, hi ha els veïnats de la Costa, del Mas Nadal, el raval del Mas Seguer i el de l’Estació. Procedent de Celrà arriba a Juià una carretera local que té continuació cap a Sant Martí Vell. D’aquesta via surten altres vies menors; travessant la part plana, una arriba al baixador de Bordils del ferrocarril de Barcelona a Portbou, línia que passa just al límit N del terme de Juià, i una altra connecta, també al límit septentrional, amb la carretera C-66 de Girona a la Bisbal d’Empordà i a Palafrugell. Vers la zona muntanyosa, al S, una altra via porta a la carretera local de Girona a Madremanya, que permet accedir al santuari dels Àngels.
La població i l'economia
Les primeres dades sobre la població (juianencs) daten del fogatjament de vers el 1380, on és registrat que Juià tenia 25 focs, dividits en 13 d’Església, 11 de cavallers i 1 del ciutadà Baseia, de Girona. El fogatjament del 1553 representà un augment demogràfic per tal com s’arribava a 37 focs, que equivalen aproximadament a uns 180 h. El 1718 la població no havia variat. El 1787 va augmentar fins a 463 h, i encara més en el cens del 1860, que n'assenyalava 554. Seguint la tendència general, a partir del 1900 el poble de Juià començà a experimentar un descens demogràfic: el 1900 tenia 434 h, que baixaren a 415 el 1930. Aquest descens es va anar mantenint i els 341 h del 1960 baixaren a 313 el 1970 i 269 el 1981. Vers els anys noranta es produí un petit increment registrat el 1991, amb 283 h, per bé que el cens del 2001 mostrava de nou un descens, amb 267 h. L’any 2005 hi havia 298 h.
La població és eminentment rural, dedicada al conreu de les terres principalment de secà. Es produeix sobretot cereals, farratge i gira-sol. Hi ha a més algunes hortes familiars Hi ha una part de la població que treballa al polígon industrial de Celrà.
El poble de Juià
El poble de Juià (94 m) és a la zona de contacte entre la muntanya i el pla. L’església parroquial, dedicada a sant Pere, és de factura gòtica, molt ben proporcionada, amb un campanar també gòtic. Celebra la festa major petita per la diada de Sant Pere, al juny, i la festa major de Sant Colom, al setembre. Cal cercar els orígens històrics de Juià en la documentació medieval, que n'esmenta el castell ja al principi del segle XI, dintre el comtat de Girona. El castell pertanyia al bisbe de Girona i el tingueren en feu els Baseia i els Cervià. Durant el segle XV passà a la corona.
Altres indrets del terme
El raval de l’Estació, que comparteix amb el terme de Sant Martí Vell, és situat al NE del municipi, i el veïnat de la Costa (65 h el 2005) és al NE del poble de Juià, al peu de la zona muntanyosa. A ponent d’aquest veïnat, al N del poble de Juià i ja en terreny pla, hi ha el veïnat del Mas Nadal (34 h) i, també, el raval del Mas Seguer (91 h). Hi ha nombroses masies, entre les quals es destaquen Can Parades, el Mas Garriga, el Mas Martí, Can Suardell i el Mas Trobat, Can Vidal, Cal Gou, Ca l’Esteve del Puig i Can Masot o Taverner. Dintre el terme de Juià hi ha l’antic santuari de Sant Joan Salerm, o Sant Joan de l’Erm, a migdia del poble de Juià. Hom hi ha volgut veure la seu d’un petit priorat femení de monges benedictines que decaigué vers el 1348 i el 1368 s’agrupà i es refongué amb els altres dos petits priorats femenins de Santa Margarida de Vilanera i de Santa Coloma de Matella. D’altres, en canvi, situen aquest priorat a l’Alt Empordà, al veïnatge d’Empúries.