OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Montserrat Julió i Nonell

Teatre
teatre teat
Actriu teatral.
Mataró, Maresme, 20 de maig de 1929 — Madrid, 26 de gener de 2017

A deu anys el seu pare va ser destinat a un camp de concentració a França i la seva mare a un centre per a refugiats. Posteriorment, la família s’embarcà al Winnipeg, el vaixell que Pablo Neruda aconseguí per a portar més de 2.500 exiliats de la Guerra Civil a Xile. A Santiago de Xile estudià art dramàtic a la Universidad Católica i debutà als escenaris el 1948 a El burlador de Sevilla. Hi conegué també altres exiliats, com Joan Oliver i Xavier Benguerel, que la posaren en contacte amb la cultura catalana. Tornà a Catalunya (1956), on actuà a La cárcel de cristal, de Juli Coll, i col·laborà amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (Pigmalió, L’anunciació a Maria, etc.) i actuà a Itàlia. Durant una nova estada a Xile (1959-61) dirigí la Sociedad de Arte Dramático de Santiago. Posteriorment treballà sobretot a Madrid, on finalment fixà la residència. Fou habitual al programa Estudio 1, de Televisió Espanyola, i en sèries fins als anys noranta (Farmacia de guardia, Hermanos de leche). Interpretà papers, entre altres pel·lícules, a La tía Tula, de Miguel Picazo (1964), Zampo y yo (1966), de Lluis Lucia, i La novia ensangrentada, de Vicenç Aranda (1973). Dirigí alguns muntatges teatrals sobre obres de Joan Oliver, com Allò que tal vegada s’esdevingué (1984) i El roig i el blau (1985), i la versió d’Oliver del Pigmalió de Bernard Shaw (1981), a més de Com acabar d’una vegada i per sempre amb la maleïda cultura, de Woody Allen (1987). Fou autora també de la novel·la de ciència ficció Memòries d’un futur bàrbar (1975) i de l’autobiografia Vida endins, sobre l’exili a França i a Xile. 

Data de revisió: 
2017-02-02

Llegir més...