Les seccions esportives
Fou fundat a Barcelona l’1 de desembre de 1917 per un grup d’adolescents i d’infants amb el nom de Sarrià FC, per a fomentar la pràctica dels esports en general i el futbol en particular. El 17 de gener de 1918 s’aprovà el nom pel club de Junior Football Club. Presidit per Maurici Serrahima, tingué la seu a l’avinguda Diagonal de Barcelona fins que, el 1965, es traslladà a Sant Cugat del Vallès després que les seves instal·lacions fossin cedides per a construir la ciutat esportiva de la Universitat de Barcelona.
Amb els anys creà diverses seccions esportives, i també culturals. Té, o ha tingut, equips de futbol, hoquei sobre herba, tennis (1919), pàdel (consolidada el 1995) i frontó (creada el 1921), i seccions d’atletisme, bàsquet (consolidada el 1967 amb la creació de l’equip femení), bridge (creada la temporada 1944-45) i fitnes. Disposa d’instal·lacions pròpies, amb dos camps de futbol, dos camps d’hoquei sobre herba, pistes de tennis (6) i de pàdel (12), pista poliesportiva, sala de fitnes i piscina.
Entre els esportistes més destacats hi figuren els atletes Joan Serrahima (olímpic a Amsterdam el 1928 i un dels fundadors del club) i Lluís Pratmarsó (olímpic a Londres, 1948), i els jugadors d’hoquei sobre herba Leandre Negre (Mèxic, 1968), Cèlia Corres, Elisabeth Maragall, Núria Olivé i Ana Maiques (Barcelona, 1992), Lucía López (Atlanta, 1996), Maria Romagosa i Julia Menéndez (Pequín, 2008).
L’equip femení d’hoquei sobre herba fou campió de la Copa de la Reina (1988 i 2020) i de la Lliga (2023), i l’equip de futbol fou campió de Catalunya amateur (1956, 1957, 1958). Disposa d’escola de futbol i de diversos equips en categories inferiors. Actualment té el nom de Club Junior 1917.
La secció escènica
Entre les seccions del Júnior Futbol Club sobresortí l’escènica. A partir del 1925 Teodor Torné, soci de l’entitat, s’encarregà d’organitzar la presentació a Barcelona d’òperes interpretades per cantants amateurs. La primera funció fou I ferocci romani (1925). Des del 1931, arran de l’estrena d’una paròdia d’Aïda, la secció presentà regularment òperes dirigides pel mestre Josep Sabater i Just. Aquesta iniciativa continuà el 1932 amb El barber de Sevilla, de Rossini i assolí fites molt importants per a la vida musical barcelonina, com l’exhumació d’El barber de Sevilla, de Paisiello (1935) i, sobretot, la d’Una cosa rara, de V. Martín i Soler, amb motiu del congrés de les Societats Internacionals de Musicologia i Música Contemporània (1936). També es representaren La núvia venuda, de B. Smetana i El tsar Saltan, de N. Rimskij-Korsakov.
Després del parèntesi de la Guerra Civil, el 1943 el club reprengué les representacions amb Alcina, primera òpera de Händel als Països Catalans, i presentà l’estrena mundial de Merlín, d’Albéniz (1950), a més de les estrenes catalanes de Le coq d’or, de Rimskij-Korsakov (1944), El barber de Bagdad, de Cornelius (1947), L’amor de les tres taronges, de Prokof’ev (1949), L’heure espagnole, de Ravel (1953), Il ritorno di Don Pedro (reconstrucció mozartiana, 1956), Carmina Burana, d’Orff (1958), Zar und Zimmermann (1966), de Lortzing, Il mondo della luna, de Haydn (1967), Doktor und Apotheker, de Dittersdorf (1969) —que fou l’última representació operística—, i d’altres. A més d’aquesta activitat lírica, sense equivalent als Països Catalans, hi tingué també una importància notable el teatre i, a instàncies de Nicolau M. Rubió i Tudurí, el 1936 estrenà la seva obra Un sospir de llibertat.