i Josep Maria Junoy i Muns | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Josep Maria Junoy i Muns

Disseny i arts gràfiques    Periodisme    Literatura
poètica poètica, dibuix dib i periodisme period
Poeta, periodista i dibuixant.
Barcelona, 10 de desembre de 1887 — Barcelona, 3 de maig de 1955

Germà consanguini d’Emili Junoy i Gelabert. De jove residí a París, on entrà en contacte amb els escriptors i pintors més significatius de l’avantguarda i feu de venedor de llibres i de marxant de pintura. Entre altres revistes, dibuixà a Le Rire i a Papitu (1908-10), on publicà acudits de denúncia social i dels costums i altres d’anticlericals. També col·laborà a El Poble Català, Iberia, La Publicidad, La Veu de Catalunya i Vell i Nou, entre altres publicacions. Fou un dels introductors de l’avantguarda a Catalunya, amb el recull Poemes i cal·ligrames (1920), en què barrejà materials de procedència cubista amb d’altres de futuristes; amb un prefaci de Guillaume Apollinaire, inclou el cèlebre cal·ligrama Oda a Guynemer (1915). Amb Amour et paysage (París, 1920), escrit majoritàriament en francès, encetà una trajectòria distanciada de l’estètica avantguardista que havia practicat fins llavors i que el menà al conreu d’una forma poètica d’origen oriental: els haikus traduïts del català. La major part de composicions que donà a conèixer posteriorment, i que veieren la llum en revistes o com a apèndix a algun dels seus llibres, s’adscriuen en aquesta línia poètica: Fi de paisatge (1935), Fin de paisaje (1941), Hai-Kaïs de Castilla (1944), Hai-kaïs de Navidad (1944) i La imagen y su herida (1950). El 1917 creà i dirigí la revista avantguardista Trossos. Com a crític, teoritzant artístic i polemista publicà Arte y artistas (1912), Conferències de combat (1923), Els drets i els deures de la joventut (1924), Crear un públic (1925), El gris i el cadmi (1926), unes evocacions líriques de paisatges i records de joventut que s’aproximen al poema en prosa on esbossa uns retrats literaris, Marginàlia diversa (1928), La pintura catalana contemporània (1931) i L’actualitat artística (1931). Són textos en què planteja la construcció cultural catalana a través del pensament clàssic i el sentiment cristià. Aplegà els treballs de crítica d’art en els volums Arte y artistas (1912), El gran art local de Joaquim Sunyer (1925), La pintura catalana contemporània (1930-1931) (1931) i L’actualitat artística (1930-1931) (1931). Durant la Dictadura de Primo de Rivera participà en l’intent de crear un moviment catòlic modern amb la fundació, en primer lloc, de La Nova Revista (1927-29) i d’una editorial amb el mateix nom, que publicà obres de Josep Pla, Joaquim Ruyra i Gilbert K. Chesterton, i segonament, amb la participació en la creació del diari El Matí. Convertit al catolicisme, es decantà cap al neoclassicisme en estètica i l’apologètica en religió. Esperit subtil i dandi, franctirador cultural, la seva obra és com una sèrie d’apunts impressionistes o de teoria artística. Després del 1939 escriví, només en castellà, a Solidaridad Nacional, La Vanguardia Española El Correo Catalán. Els llibres que publicà durant la postguerra s’articulen al voltant del Siglo de Oro espanyol, amb volums com Elogio del arte español (1942), Sentido del arte español (1944) i Panorama de la pintura española (1947); la religió (San Martín, su pobre y su caballo, 1950), i la seva ciutat natal (Piedras milenarias de Barcelona, 1951). També edità la versió castellana d’El gris i el cadmi amb el títol de Las cuatro estaciones (1944). L’any 1984 es publicà el volum d’Obra poètica, compilació de tota la seva producció lírica.

Col·laboració: 
AMS / JCA
Data de revisió: 
2019-12-05

Llegir més...