Membre d’una família de funcionaris d’origen albanès, ingressà a l’escola militar turca, d’on sortí el 1904 amb el grau de capità.
Per les seves conviccions liberals fou allunyat de Constantinoble i enviat a Damasc i més tard a Tessalònica (1907), on entrà en contacte amb els Joves Turcs. Combaté a Líbia contra els italians (1912). Després de les guerres balcàniques es distingí en la defensa dels Dardanels (1915) i, ja general, a Síria i a Aràbia (1917). Després de l’armistici de Mûdros, combaté els aliats i derrotà els grecs, que havien desembarcat a Esmirna (1919). L’assemblea d’Ankara, convocada per ell el 1920, es negà a reconèixer el tractat de Sèvres, signat pel soldà, i nomenà un consell de ministres amb Kemal com a president. El 1923, considerat un heroi nacional, obtingué dels aliats certes satisfaccions territorials per a Turquia (tractat de Lausana).
Cap del partit únic, el “partit del poble”, fundat per ell (1923), dugué a terme reformes modernitzadores, com la laïcització de l’estat, la supressió del califat i l’adopció del codi civil i de l’alfabet llatí. Traslladà la capitalitat d’Istanbul a Ankara (1923). El 1934 li fou atorgat el nom d'Atatürk (‘pare dels turcs’).