Kenya

De la independència al règim de partit únic (1963-1991)

Assolida la independència el 1963, Kenyatta fou elegit president de la nova república (1964) i inicià una política autoritària, prooccidental i nacionalista moderada. Aviat, però, s’iniciaren les desavinences per motius en gran part ètnics: el 1966 el vicepresident Oginga Odinga, d’ètnia luo, protagonitzà una escissió en la KANU (dominat pels kikuius) i formà l’opositor Kenya People's Union (KPU). El 1969, l’assassinat de Tom Mboya, un dels líders de la independència, també d’ètnia luo, donà lloc a enfrontaments.  

El Parlament de Kenya a Nairobi

© Corel Professional Photos

Mort Kenyatta (1978), fou succeït per Daniel Arap Moi. Uns quants mesos després que l’Assemblea Nacional declarés la KANU partit únic (1982), l’exèrcit sufocà un intent de cop d’estat. La repressió del govern contra tota mena d’oposició es feu cada cop més evident. Sense cap mena d’adversari viable, les successives eleccions del 1983 i el 1988 confirmaren la KANU i Arap Moi en el poder. Tot i la campanya contra la corrupció a l’interior del partit i del funcionariat i la repressió, continuà augmentant l’oposició al règim, especialment  la dels estudiants. Davant el desafiament, el govern respongué amb mesures repressives i canvis legislatius tendents a concentrar el poder en el president.

El 1987 tingueren lloc avalots protagonitzats per la comunitat islàmica i es prohibiren explícitament les organitzacions d’oposició al govern, però, arran de les contínues pressions opositores i internacionals, el règim d’Arap Moi entrà en una etapa d’alternança entre obertura i enduriment: el 1989 foren alliberats nombrosos presos polítics, i l’any següent, després de les crides de les esglésies cristianes a l’establiment de la democràcia, es tornaren a practicar detencions massives. Mentrestant, la inflació, els desequilibris en la balança de pagaments, una corrupció generalitzada i la creixent presència de la sida comprometeren greument el desenvolupament del país.

Quant a les relacions amb els estats veïns, malgrat que Kenya acollí favorablement el règim del general Museveni instaurat a Uganda el 1986 mitjançant un cop d’estat, les relacions entre ambdós països esdevingueren tenses a causa del problema dels refugiats i de la guerrilla ugandesa, que operava en territori fronterer. El 1983 tornà a obrir-se la frontera amb Tanzània, tancada arran de la dissolució, el 1977, de l’organització East African Community (EAC), destinada a la cooperació entre Kenya, Uganda i Tanzània. Una altra font de malestar fou l’entrada al país de milers de somalis, fugitius de les lluites internes al seu país, que foren objecte de la persecució de les forces armades i, alhora, motiu de confrontacions entre ambdós països.

La democratització (1991-2003)

El 1991 Arap Moi acceptà el multipartidisme, però continuà controlant els ressorts efectius del poder. La divisió de l’oposició, d’altra banda, va facilitar que la KANU, governamental, es mantingués en el poder amb comoditat en les primeres eleccions lliures, celebrades al desembre del 1992. Moi suspengué el Parlament el 1993, i endurí la repressió contra els dissidents. Però la tensió augmentà: els conflictes ètnics es multiplicaren (especialment al Rift Valley), l’islamisme guanyà adeptes i la criminalitat augmentà al nord. Després de la mort del líder opositor Odinga (1994), les diferents formacions de l’oposició dugueren a terme novament diversos intents d’unió, com ara l’Aliança Democràtica Nacional Unida (1996), que n'agrupava els principals partits, però la KANU aconseguí dinamitar-la captant alguns dels seus líders més destacats.

Arap Moi tornà a guanyar les eleccions presidencials del desembre del 1997, però l’anunci de retirar-se al final del seu mandat obrí un nou escenari d’incertesa, agreujat per la decisió del Fons Monetari Internacional de suspendre l’última part dels crèdits davant la defectuosa aplicació dels plans d’ajust estructural. Tot i això, la societat civil experimentà una progressiva revitalització, impulsada sobretot pels moviments cristians, que tendiren a establir nous sectors de pressió sobre el govern.

A les devastadores inundacions del final del 1997 i el principi del 1998 i als creixents enfrontaments ètnics propiciats per l’actitud del govern, s’afegí l’atac contra l’ambaixada dels Estats Units a Nairobi el 7 d’agost de 1998, que causà 243 morts. Atribuït a organització islamista Al-Qā‘ida d’Ossama Bin Laden, l’atemptat tingué conseqüències duradores al país i refredà durant un quant temps la relació de Kenya (un dels aliats prooccidentals a l’Àfrica Oriental) amb els EUA i Israel. D’altra banda, l’acció d’Al-Qā‘ida intensificà les mesures antiterroristes, especialment contra l’islam radical. El 1999, amb l’aquiescència de les autoritats del país, el líder guerriller kurd Abdullah Öcalan fou detingut a Nairobi per agents turcs i transferit a Turquia. Tot i això, l’any 2002 tornà a produir-se un atemptat de grans proporcions en un hotel de Mombasa.

El 1999, a instàncies de les institucions financeres internacionals, Moi designà el paleoantropòleg i líder del partit opositor Safina Richard Leakey al capdavant d’un departament especial per a la lluita contra la corrupció. Amb aquest nomenament, Kenya obtingué la represa de l’ajut financer, suspès des del 1996. No obstant això, Leakey dimití el càrrec l’any 2001 i fou processat sota acusació d’abús de poder.  

Final de l’era Moi i de l’hegemonia de la KANU (des del 2003)

Els darrers anys del mandat de Moi es caracteritzaren per un empitjorament generalitzat de l’economia i de les condicions de vida de la població: amb un índex de pobresa superior al 50% de la població, la renda per habitant se situava entre les més baixes del món. El declivi econòmic dels primers anys del segle XXI (creixement del 0,2% el 2000, l’1,2% el 2001, l’1,1% el 2002, l’1,7% el 2003 i l’1,5% el 2004) s’agreujà pel fort creixement de la població (mitjana anual del 2,4% al llarg dels mateixos anys) i per diverses incidències més conjunturals, com ara les freqüents sequeres, la suspensió de l’assistència de l’FMI, que adduí desviacions corruptes dels fons, pràcticament des del 1997 fins al 2003, i la minva del turisme a causa del terrorisme.

Vetat per la constitució per concórrer a les eleccions del desembre del 2002, Moi desaparegué del primer pla de l’escena política amb el triomf de Mwai  Kibaki al capdavant d’una coalició opositora. Kibaki, compromès amb el sanejament econòmic, la reforma econòmica i la lluita contra la corrupció, refeu les relacions amb les institucions financeres internacionals, malgrat que al desembre el nou govern decidí garantir la immunitat a Moi.

Al juliol del 2004, fou completat l’esborrany d’una nova constitució, però les diferències dins de la coalició de govern pel que fa als poders del president i la controvèrsia al voltant de la creació de la figura del cap de govern posposaren l’aprovació del projecte fins al juliol del 2005, enmig de protestes de l’oposició per la concentració de poders. Al febrer del 2005, un informe alertà que la corrupció no havia disminuït durant els dos anys de mandat de Kibaki. 

Reforma constitucional

El Parlament aprovà un projecte de constitució (juliol del 2005), però el nou text, que, entre altres mesures, reforçava els poders de la presidència, establia tribunals religiosos, prohibia els partits regionals i proposava una reforma agrària molt intervencionista, tornà a provocar divisions en el mateix govern. La crisi institucional s’agreujà encara més quan el text fou rebutjat en el referèndum del novembre del 2005.

Com a resultat, sorgí la coalició opositora Orange Democratic Movement (ODM), liderada per Mwai Kibaki, antic aliat de Raila Odinga, fill del cap opositor Oginga Odinga. Kibaki, per la seva banda, feu cessar els membres menys afins al govern. Des del començament del 2006 la crisi no feu sinó empitjorar, i assolí moments d’especial gravetat al gener, en descobrir-se un afer de corrupció a gran escala que comportà la dimissió del ministre de Finances, i al març, quan les oficines i les instal•lacions del grup de comunicació més important del país foren assaltades per la policia. Enmig d’aquesta situació s’agreujà també la situació econòmica del país a la frontera amb Somàlia per l’afluència d’un gran nombre de refugiats procedents d’aquest país, que al novembre patiren els efectes d’unes inundacions devastadores. Com molts països africans, aquests anys Kenya signà contractes d’explotació de primeres matèries amb la Xina (el 2006 el president xinès Hu Jintao visità el país).

Al desembre del 2007 tingueren lloc eleccions presidencials, en les quals Kibaki aconseguí novament el càrrec, malgrat les acusacions de frau generalitzat de l’ODM. Les protestes degeneraren aviat en incidents violents, que en gran part obeïen a divisions ètniques (entre els kikuiu, l’ètnia més nombrosa i políticament dominant, i la resta de grups). L’espiral de violència arribà a proporcions alarmants: el nombre de víctimes mortals, entre les quals hi havia diversos diputats, superava les 1.500 persones i el de desplaçats era d’un quart de milió.

L’ONU, la Unió Africana i diverses personalitats, entre d’altres, l’ex-secretari general de les Nacions Unides Kofi Anan i l’arquebisbe Desmond Tutu, mitjançaren entre ambdós bàndols i, finalment, al març del 2008, Kibaki i Odinga acordaren la creació d’un govern compartit que es feu públic al mes següent. L’executiu era encapçalat per Odinga i incloïa ministres de l’ODM i del Partit Democràtic de Kibaki. Després de fortes pressions de diverses institucions internacionals i dels EUA, a l’octubre del 2009 el govern s’avingué a l’exigència del Tribunal Penal Internacional de col·laborar per investigar i jutjar els responsables de la violència postelectoral. Tot i que a l’abril del 2011 sis polítics kenyans es presentaren al TPI per ser jutjats, al gener de l’any següent foren requerits i acusats polítics de més alt nivell.  

D’altra banda, la corrupció i el deteriorament de les condicions de vida no havien millorat: al desembre del 2008 la comissió anticorrupció detectà importants desviacions de fons públics als comptes privats de diversos diputats i exdiputats, i el 2010 la presumpta desviació d’ajuts a escoles comportà l’aturada de les aportacions dels Estats Units. El debat per a suspendre els responsables d’aquests escàndols de les seves funcions (entre els quals hi havia dos ministres) donà lloc a tensions entre Kibaki i Odinga. Pel que fa a la fam, a l’agost del 2009 el govern estimava que gairebé un terç de la població requeria ajut alimentari.

Al juliol del 2010 Kenya, Uganda i Tanzània fundaren el Mercat Comú de l’Àfrica Oriental, destinat a intensificar els intercanvis comercials lliures de taxes i la cooperació econòmica entre els estats membres. En l’àmbit regional, però, prengueren cada cop més importància les incursions de la guerrilla islàmica a la frontera amb Somàlia, que també perpetraren segrestos i atemptats terroristes dirigits a esglésies. El més important d’aquests grups, Al-Šabāb, motivà operacions de càstig kenyanes en territori somali. Al novembre del 2011 un tribunal decretà una ordre d’arrest contra el president ‘Umar al-Bashir, president del règim islamista sudanès.

A l’agost del 2010 fou aprovada en referèndum, per una àmplia majoria, una nova constitució que retallava substancialment els poders de la presidència i instaurava un cert grau d’autonomia per a les regions. Els dos anys següents, a més dels atacs intermitents dels islamistes, continuà la tensió interètnica, amb brots ocasionals de violència. Al març del 2013 se celebraren eleccions presidencials, en les quals s’enfrontaren la Coalició del Jubileu, encapçalada pel vice-primer ministre Uhuru Kenyatta (fill del fundador i primer president de Kenya Jomo Kenyatta), de composició bàsicament kikuiu, i l’oposició liderada per Odinga. Kenyatta guanyà les eleccions amb el 50% just dels vots. Tot i que l’oposició impugnà els resultats, que considerà irregulars, el 9 d’abril Kenyatta fou investit quart president de Kenya. Juntament amb William Ruto, el seu aliat de coalició, Kenyatta estava acusat pel TPI d’haver incitat les matances de les eleccions del 2007.