La geografia física
País muntanyós, tot el territori es troba per damunt dels 500 metres sobre el nivell del mar, més de la meitat a altures de 1.000 a 3.000 m, i aproximadament 1/3 a altures entre 3.000 i 4.000 m. A l’extrem E, a la frontera amb la Xina, el pic Pobedy és l’altura màxima (7.439 m). Aquesta regió es troba al cor del sistema muntanyós de Tian-Shan, d’on, des de la Xina, surten diverses serralades que en direcció W penetren a gran part del territori del Kirguizstan. A la frontera S hi ha les serralades de Kokshal-Tau, Alay i Zaalay, aquesta pertanyent al Pamir. L’àrea de les neus perpètues supera els 6.000 km2, i inclou part de la glacera d’Inchylek, que s’endinsa al llarg de 59 km al Kazakhstan. Les terres planes, de gran importància econòmica, es localitzen a la vall de Fergana (SE), i a les valls de Ču i Talas, al N. Hi ha nombrosos rius, no gaire llargs, amb ràpids i important activitat erosiva. La majoria corren pel Kirguizstan en les seves conques altes i mitjanes. El riu Naryn, que corre avall de la vall Fergana, i el Ču, a la frontera N, són els rius més importants. Per la situació geogràfica, que a la llunyania del mar afegeix l’altura i les planes desèrtiques circumdants, el clima és continental. Hi ha, doncs, contrasts climàtics i de vegetació importants entre la perifèria i l’interior. A les valls els estius són calorosos i secs, i la temperatura mitjana al juliol és de 28 graus i, al gener, de -18 graus. Les temperatures absolutes més extremes registrades són 43 graus com a màxima i -54 com a mínima. Hi ha importants oscil·lacions tèrmiques diàries, la precipitació és moderada i hi ha poca nuvolositat. Excepte als cims, la vegetació és predominantment de pastures alpines i subalpines. Els boscs, que només ocupen el 4% de la superfície, es concentren a les valls i als vessants N d’algunes serralades. Els deserts i semideserts ocupen una superfície petita; hi abunden les estepes i praderies adaptades a l’agricultura de regadiu.
La geografia econòmica
Vista general de la capital del Kirguizstan, Bishkek
© Almutamid
El règim soviètic capgirà totalment l’estructura econòmica tradicional del Kirguizstan, basada en la ramaderia, bé que aquest sector és encara molt desenvolupat (bestiar oví i, a les zones muntanyoses, equí). Pel que fa a l’agricultura, destaca el conreu de plantes industrials (cotó, bleda-rave sucrera, tabac, opi, etc.), la fruita, la vinya, les hortalisses i l’apicultura. El règim socialista introduí el conreu de cereals, però només a les plantes i de forma relativament marginal. Hi ha estat molt important a les últimes dècades l’ampliació del regadiu, que ocupa més d’un milió d’hectàrees. Hom practica també la sericicultura i l’apicultura. La industrialització afavorí la mecanització de l’agricultura, i molta de la maquinària especial per a treballar el difícil terreny és manufacturada a la mateixa república. La població de les valls té en la caça (pells) i la pesca un recurs important. Al final dels anys vuitanta, la meitat del PNB corresponia a les indústries extractives i a les manufactures. L’existència de minerals com l’antimoni i el mercuri, plom i zinc a les muntanyes, carbó, petroli i gas natural, ha afavorit el creixement de la mineria i les indústries derivades. Les indústries conserveres i lleugeres s’han desenvolupat els últims anys, utilitzant primeres matèries de la mateixa agricultura. El treball del cotó i la pell també són sectors importants. El comerç de tots aquests productes és dut a terme amb els estats de la CEI, d’on el Kirguizstan importa productes de la indústria lleugera, maquinària pesant i productes químics. La topografia dificulta les comunicacions per carretera. La duresa de l’hivern fa que moltes zones quedin aïllades de la resta.
La geografia humana
La població, en ràpid creixement (22,3‰ h el 1992), presenta una densitat mitjana de 22,8 h/km2 (1992), bé que a la plana central assoleix els 50 h/km2 i a les valls dels rius Kursab i Kurgart, 80 h/km2 i, per contra, a les zones de muntanya, menys de 2 h/km2. El 52,4% de la població són kirguisos; el 21,5% russos, el 12,9% uzbeks, el 2,5% ucraïnesos, el 2,4% alemanys i l’1,6% tàtars, L’idioma oficial és el kirguís, bé que hi és molt estès el rus. La religió majoritària és la musulmana sunnita. La República del Kirguizstan es declarà independent el 31 d’agost de 1991. La forma de govern és la república multipartida, amb un sol cos legislatiu, un president de la República i un primer ministre. El Kirguizstan és membre de l’ONU i forma part de la CEI.
La història
Entre els segles IX i X els kirguisos ocuparen Mongòlia. Posteriorment foren dominats successivament per Genguis Kan (segle XIII), pels uzbeks de Kokand (segle XV) i pels tsars russos (segle XIX), els quals els sotmeteren a una dura repressió quan es rebel·laren el 1916.
El 1924 l’URSS els organitzà en territori autònom, el 1926 en república autònoma i el 1936 en república federada. Sota el règim soviètic el país conegué una primera etapa de millora econòmica i hi tingué lloc un abandonament general del nomadisme tradicional. Des de l’accés al poder de Stalin, hom emprengué una política de russificació. Com totes les altres repúbliques que formaven part de la Unió Soviètica, la del Kirguizstan s’uní als nacionalismes desvetllats a partir de la perestroika de Gorbačov. El 1990 fou creat el càrrec de president de la república, que ocupà l’acadèmic Askar Akajev, del Partit Comunista. Al febrer del 1991 canvià el nom de la capital Frunze, pel tradicional de Bishkek. El març del 1991 s’hi celebrà el referèndum sobre el futur de la Unió Soviètica, amb què Gorbačov intentava de mantenir les estructures polítiques de la Unió i que donà un resultat positiu.
El 23 d’abril següent els representants de la república signaren un acord pel qual s’estabilitzava la situació en què es trobava la Unió, i el 31 d’agost es declarà independent. A la fi del 1991 s’incorporà a la Comunitat d’Estats Independents (CEI), organització que agrupava sota el lideratge de Rússia els nous estats sorgits de la desapareguda URSS.
Sota la presidència d’Akajev, aquesta república fou considerada des del 1991 com la més democràtica de l’Àsia Central, però des del 1995 es reforçà una clara tendència cap a l’autoritarisme. La política d’Akajev d’equilibri entre clans i tribus, així com la seva política de privatitzacions, provocaren dissensions a l’interior del país i crítiques a l’exterior els anys 1992 i 1993. Després del referèndum celebrat el 30 de gener de 1994, Akajev, discutit per l’oposició, es mantingué en les seves funcions amb el 96,2% dels vots, i les primeres eleccions generals des de la independència, el 7 de febrer de 1995, el confirmaren com a president, tot i que en sortí un parlament molt fragmentat.
Durant la primavera del 1995 Akajev intentà perllongar per referèndum el seu mandat fins l’any 2001, però el parlament frenà aquesta iniciativa al setembre del mateix any. Després de les eleccions presidencials del 24 de desembre, que donaren novament la victòria a Akajev, el 10 de febrer de 1996 se celebrà un referèndum per tal d’incrementar els poders de la presidència mitjançant l’aprovació de 50 esmenes a la constitució, amb el resultat d’un 94% d’electors favorables.
Pel que fa a política exterior, el Kirguizstan mantingué contactes amb nombrosos països occidentals, però també feu esforços per mantenir els seus lligams de seguretat amb Rússia i el Kazakhstan, i alhora ha desenvolupat les relacions econòmiques amb la Xina, convertida en primer soci comercial després de la CEI. Tot i l’aprovació del referèndum constitucional, que investí el parlament de nous poders, les tendències autoritàries del sistema presidencialista seguiren intactes. Amb una economia fortament dependent del Kazakhstan, la manca de recursos el convertiren en pas freqüent de narcotraficants amb destinació al mercat rus. Per aquest motiu, al març del 1997 Rússia decidí incrementar els controls fronterers amb el país fins ben entrat l’any 1998.
Sota la presidència d’Askar Akajev es convertí en l’estat que amb més contundència aplicà mesures de liberalització de l’economia, fet que li valgué l’entrada en l’Organització Mundial de Comerç a l’octubre del 1998. Des del 1999 operaven a les zones frontereres amb l’Uzbekistan i el Tadjikistan grups radicals islàmics que realitzaven incursions al país per a dur-hi a terme segrests i robatoris. A l’agost del 2000, Akajev renovà el seu mandat en les eleccions presidencials, en què obtingué un 75% dels sufragis davant d’una oposició feble que l’acusà de múltiples fraus i irregularitats. La inestabilitat política es veié agreujada els primers anys del segle XXI per les maniobres d’Akajev per a perpetuar-se en el poder i que renovà l’any 2000 per tercer cop en unes eleccions qualificades de fraudulentes pels observadors internacionals.
En un referèndum igualment polèmic celebrat el 2003, augmentà els poders presidencials, i el mateix any el parlament li aprovà la immunitat vitalícia. No obstant la repressió, la pugna entre l’oposició i el govern continuà sense perspectives de conciliació: al gener del 2002 el líder opositor Azimbek Beknazarov fou empresonat per les crítiques a la cessió de territoris a la Xina i el Kazakhstan. Alliberat al maig, en les protestes a favor seu (i també a favor de l’exvicepresident Feliks Kulov, sentenciat el 2000 a deu anys de presó), hi moriren un activista en vaga de fam i diversos manifestants al març, incident que provocà la dimissió en bloc del govern dos mesos després.
Al novembre, el nou primer ministre Nikolaj Tanajev detingué nombrosos opositors que es manifestaven en contra del president. L’oposició també acusà Akajev d’aprofitar-se del context internacional posterior a l’11 de setembre de 2001 (en què el Kirguizstan es convertí en una peça important atesa la seva situació geogràfica, les tensions i la població majoritàriament islàmica) per tal d’accentuar el seu autoritarisme. Compromès incondicionalment amb la lluita antiterrorista, Akajev reforçà en aquest sentit la cooperació internacional: poc després dels atemptats a Nova York, tancà un acord per a la utilització pels EUA de l’aeroport de Manas (Bishkek) com a base militar; al juny del 2001 fou cofundador, amb la Xina, Rússia i altres estats de l’Àsia central de l’Organització de Xangai per a la Cooperació, que subratllava la mútua assistència militar, i al setembre del 2003 autoritzà forces especials de l’exèrcit rus a utilitzar la base aèria de Kant.
La deteriorada situació econòmica del país es veié agreujada per la corrupció (que el 2003 l’FMI descriví com la pitjor de la CEI), l’agitació i la fugida de treballadors qualificats, la majoria d’origen rus. Al març del 2005, en ocasió de les eleccions legislatives, una revolta popular de grans proporcions forçà Akajev a fugir del país i a dimitir. En les eleccions presidencials del juliol el líder opositor, Kurmanbek Bakijev, obtingué una clara victòria.
A l’agost nomenà el líder opositor Feliks Kulov primer ministre. Tanmateix, tot i que Bakijev prometé reforçar els mecanismes democràtics i combatre la corrupció, la inestabilitat no cessà: al llarg del 2005 i el 2006 diverses personalitats del país foren assassinades, crims molts dels quals foren extraoficialment relacionats amb el narcotràfic. Al parlament, Bakijev s’hagué d’enfrontar a les acusacions de l’oposició que el titllaven d’autoritari i d’incomplir les promeses de reforma. El malestar es reflectí també en una sèrie de revoltes i mobilitzacions massives liderades pel primer ministre, que dimití al gener del 2007.
Al mateix temps, es produïren una sèrie de confusos incidents armats a la frontera amb l’Uzbekistan, suposadament arran d’atacs d’islamistes radicals, en un dels quals morí Rafik Kamalov, un dels imams més influents del país. Al novembre del 2006 Bakijev cedí a les pressions i aprovà una nova constitució que disminuïa els poders de la presidència. Tot i això, forçà nous canvis a la constitució, restituint alguns poders de la presidència. Al gener del 2007, Azim Isabekov fou nomenat primer ministre en substitució de Kulov, el qual liderà els mesos següents les protestes contra el president.
A l’octubre del 2007 fou aprovada en referèndum una reforma constitucional que l’oposició qualificà de pas cap a l’autoritarisme, i en les eleccions del desembre l’oficialista Ak Zhol, afí al president, guanyà per una àmplia majoria. Ambdues consultes foren qualificades de fraudulentes per observadors internacionals. Al febrer del 2009 Bakijev anuncià el tancament de la base nord-americana de Manas, de gran importància estratègica per a les operacions a l’Afganistan. L’anunci fou precedit d’un suposat acord amb Rússia amb el qual el Kirguizstan rebia un important ajut financer.
Tot i això, finalment la base restà sota el control dels EUA des del juliol, en què el govern nord-americà s’avingué a pagar el triple pel seu ús. Després d’una remodelació del govern a l’octubre, Bakijev intensificà la repressió sobre l’oposició: al desembre fou assassinat un conegut periodista i al gener del 2010 l’empresonament d’Ismail Isakov, antic ministre de defensa, multiplicà les protestes antigovernamentals.
A l’abril del 2010, enmig d’una situació de caos, el govern fou enderrocat i Bakijev abandonà el país. Roza Otunbajeva, antiga ministre d’afers estrangers en 1992-97, fou designada cap d’un govern provisional. Tanmateix, poc després esclataren avalots i episodis de violència interètnica entre kirguisos i uzbeks al sud del país, particularment a la vall del Fergana i a Jalalabad i Osh, on aquesta minoria era especialment nombrosa i fou objecte d’atacs reiterats. La zona, d’altra banda, també constituïa un feu del deposat Bakijev i un nucli del narcotràfic a l’Àsia Central. Al juny, el nombre de víctimes mortals era d’unes 150.000 i el nombre de refugiats rondava el mig milió.
El conflicte, atiat per la situació depressiva de l’economia, amenaçava estendre’s arreu de l’estat i desestabilitzar un espai estratègic a la confluència dels interessos de la Xina, els EUA i Rússia. Aquest mes, el govern provisional sotmeté a votació un projecte de reforma política, consistent en una constitució que bandejava l’anterior sistema presidencialista i instaurava una república parlamentària encapçalada per un president amb uns poders considerablement disminuïts respecte a la cambra de diputats elegida cada sis anys. La consulta, avalada per l’ONU, els EUA i Rússia, rebé el vistiplau de l’OSCE malgrat celebrar-se quan encara no s’havia apaivagat del tot la violència interètnica.
Al novembre del 2010 s’inicià in absentia el procés contra l’expresident Bakijev, refugiat a Bielorússia, per haver ordenat disparar a les forces de seguretat contra diversos manifestants. Aquest mateix mes tingueren lloc eleccions parlamentàries guanyades per una coalició opositora encapçalada pel partit socialdemòcrata d’Otunbajeva.